diumenge, 15 d’agost de 2010

Dinar a casa la Wafaà, a Jemmain (sud est de Nablus)

He conegut a la Wafaà mentre jo estava treballant i ella duia un treball a un dels seus professors. Ella té 21 anys i estudia periodisme. Va néixer a Veneçuela i als 7 anys van venir amb la seva mare a Palestina. El professor de la Wafaà no estava al seu despatx i jo m’he ofert per gravar-me el treball i entregar-li per ella. M’ha demanat d’on era i quan l’hi he dit que era de Barcelona m’ha demanat si parlava castellà. Aquí és on ha començat la nostra amistat. L’hi he comentat que m’estava costant relacionar-me amb dones i a ella l’hi ha sorprès. Diu que les seves amigues no tindrien inconvenient per parlar amb mi, però que potser jo també tinc algun prejudici que no m’hi deixa apropar. I que l’idioma també pot ser un inconvenient, no moltes parlen anglès i encara menys castellà. Ella si que el parla, el castellà. I això, clar, ha facilitat la nostra conversa. M’ha convidat a dinar i avui (10 d’agost) i he anat.

Després de treballar he passat pel pis a estendre roba. Quan he tingut la feina feta, he anat a comprar baclawi. Són pastes, postres àrabs. Per telèfon, la mare de la Wafaà m’havia repetit més d’una vegada que a casa seva no es serveix licor, que no portés res d’alcohol i que si volia portar alguna cosa portés les postres. Quan ja tenia el detall he anat a l’estació de l’est de Nablus. Ha sigut la primera vegada que anava a aquesta estació. Sempre que he volgut sortir de Nablus he anat a l’estació de Ramala. Però es veu que per anar a Jemmain, has d’anar a aquesta. He pujat al bus i abans no ha arrencat he tingut temps de fer una bona migdiada. Feia força calor, per cert. A les 15.30 l’autobús ha arrencat i després de passar pel checkpoint de Huwara hem trencat a la dreta i ha vingut la pujada. Pensava que no arribaríem al poble. Quan m’ha trucat el meu germà, en Pere, el motor de l’autobús semblava que havia d’explotar. Anàvem parats, però hem arribat a Jemmain. Com que no sabia on m’havien de deixar, he trucat a la Wafaà i l’hi he passat el mòbil al conductor. Amb tanta sort que just estàvem al lloc on jo havia de baixar.

En Mohamed, el germà de 13 anys de la Wafaà, m’ha vingut a buscar al súper del poble. Només veure’m m’ha dit que la seva casa era la més lletja del poble. Que, a més, els veïns tenien ovelles i que feien molta pudor. I que, per acabar-ho d’arrodonir, els mateixos veïns tenien problemes amb els desaigües i que aquesta pudor s’havia accentuat. En fi, a primera vista m’ha semblat un noi molt negatiu! Feia mala olor, però res comparat a quan a Vic es tiren fems als camps. Hem pujat a casa i han començat les presentacions. Menys de les que esperava, per cert. Eren la Wafaà, la seva germana petita, la seva mare i en Mohamed.

La mare de la Wafaà, la Senaida, també va néixer a Veneçuela. Els seus pares hi havien emigrat els anys 50 per trobar feina. M’ha dit, però, que tots els àrabs que van anar a Veneçuela havien fet molts diners però que la seva família no. Potser per això té certa mania als àrabs, tot i que ella no deixa de ser-ho. A més de la Wafaà, en Mohamed i la Senaida, també hi havia la Toti, la filla petita de 7 anys. Tot plegat ha estat molt curiós. Hem parat taula o, més ben dit, hem parat el terra. Una mena d’estovalles estirades al terra i tots assentats al terra, també. Per menjar, la Senaida havia preparat Maklube. Un plat típic palestí que es fa amb arròs, fideus, coliflor, pastanaga i alguna cosa més amb pollastre al costat. Bé, crec que és un plat força típic d’Orient Mitjà. També hi havia amanida, que havia preparat la Wafaà. Mentre menjàvem la seva mare m’ha cosit a preguntes.

Quan ja en teníem prou ens hem assegut al sofà i hem començat a parlar de la seva família. Una de les seves filles va morir quan tenia vint anys, sense avisar. Crec que això m’ha unit més a aquesta família. Els hi he explicat que a mi també m’havia passat quelcom semblant amb una germana i clar, tots plegats ens hem emocionat. Hem coincidit en dir que aquestes coses no s’obliden mai i ha sortit el tema de la reencarnació. No sabia gaire com posar-m’hi. Per sort, però, tots hem coincidit a dir que de reencarnació res de res. Del cel, però, elles si que n’estaven convençudes. Jo els hi he dit que prefereixo pensar que el cel el podem construir a la terra, que no cal esperar a una altra vida per construir la felicitat.

D’aquí hem passat al tema de l’amor i dels matrimonis. La Senaida m’ha dit que no s’ha separat pel que dirien al poble. Que es va casar sense sentir gaire res pel que és el seu home, i que té la sensació que aquest l’odia. Tanmateix, ell està a Veneçuela i ella aquí i, d’aquesta manera, és com si estiguessin separats. La Wafaà m’ha dit que també ho prefereix així, que quan ve el seu pare ella no està a gust. Que amb dir-se quatre coses per telèfon, ja en té ben prou. En Mohamed si que li agrada que el seu pare vingui a veure’ls. Tant la mare com la Wafaà estaven a favor del divorci, però m’han dit que aquí és una cosa molt complicada. Que es pot fer, però que la dona necessita el permís de l’home i que l’home, en canvi, pot divorciar-se sense el permís de la dona. A més, en cas de que una dona aconsegueixi divorciar-se, després li toca el càstig social. El murmuri i l’ostracisme poden ser més difícils de suportar que un mal marit i això fa que, en molts casos, la dona s’acabi aguantant i passant la vida amb una persona que no estima. M’han demanat si jo estava amb la Laia per amor i m’he posat a riure... encara no m’ho havien demanat això, aquí! Com es nota que no havia tingut gaire contacte amb dones!!!

A més del murmuri i l’ostracisme també hi ha el tema de la dependència econòmica. La Senaida va ser educada per no treballar fora de casa. Només se li hauria permès treballar fora de casa si el seu marit hagués tingut una mena d’empresa on treballar-hi. No era el seu cas i ara, passats els 40 anys, ja era tard, deia, per sortir de casa a treballar. Va reben diners del seu marit des de Veneçuela i això ha fet sortir el tema del chavisme o antichavisme. Tot i que s’han declarat antichavistes, fins no fa molt hi estaven a favor. Crec que, pel que m’han dit, dos motius són els que han convertit aquesta família en antichavistes. Un dels motius té a veure amb un viatge que va fer el seu pare a Palestina. El bitllet d’avió el pagava el govern bolivarià, però hi va haver un problema amb l’avió i van haver d’aterrar a Síria. El pare d’aquesta família va haver de passar-se deu dies a Síria dormint al carrer i menjant pa amb oli. El govern de Veneçuela, m’han dit, va passar completament de donar-li una solució més digne. L’altre motiu són les dificultats amb que es troben per rebre diners de Veneçuela. En Mohamed i la Toti van néixer a Palestina, i el seu pare només pot passar (per llei) 300 dòlars al mes per cada fill que visqui amb la mare. Però com que només la Wafaà va néixer a Veneçuela, pels altres dos han de fer la tira de papers. I els han de fer dues vegades l’any i cada vegada els hi costa prop de 300 dòlars. Burocràcia, vaja. Tot i les queixes, la mare m’ha dit que té la sensació que ara es viu millor a Veneçuela que abans de que hi hagués en Chávez. Que hi ha menys pobresa i que malgrat les dificultats la gent té menjar i educació.

El cas és que la Senaida no vol que la seva filla hagi de dependre d’un home, vol que es casi per amor i que si mai aquest amor s’acaba també s’acabi la relació. Vol que sigui independent, i per aquest motiu va fer tot el possible per pagar-li una carrera, però no s’ho podien permetre. Tanmateix, un dels cinc pilars de l’Islam diu que el que s’ho pot permetre ha de donar un percentatge dels seus diners a la gent que ho necessita. I d’aquí és d’on treuen els diners perquè la Wafaà pugui estudiar. La comunitat religiosa li paga els estudis a la An Najah. Quan m’explicaven això he aprofitat per treure el tema dels checkpoints. L’hi he preguntat per com era el viatge de casa a seva a la An Najah (Nablus).

Com he apuntat en més d’una ocasió, fa un any que els checkpoints estan més oberts. Però la Wafaà té algunes coses gravades a la memòria que, segons m’ha dit, mai oblidarà. La seva mare també en té d’històries gravades. I en Mohamed també, és clar. La Toti no n’ha dit res, però tot i els seus set anys, segur que en té de mals records.

La Wafaà m’ha explicat que en més d’una ocasió, quan es dirigien a Nablus, havien fet baixar a totes les persones de l’autobús. Feia una cara, quan m’ho explicava. Que ha passat molt fred al checkpoint de Huwara, que a mig hivern i a quarts de vuit del matí els havien fet esperar més de dues hores per entrar a Nablus. Que no tenen calefacció a casa i que a vegades arribava xopa d’aigua. A vegades vol dir gairebé sempre que plovia, doncs quan plovia als soldats els hi feia més gràcia veure’ls mullar-se. Que arribava a casa i es canviava i agafava la manta i s’estirava fins l’endemà al matí, per tornar a la universitat i tornar a fer aquest camí de mitja hora que es podia convertir en un camí de dues o tres hores d’humiliació constant.

També ha recordat algun toc de queda. Ella i el seu germà, que devia tenir entre tres i cinc anyets, al terrat de casa observant com els soldats es passejaven pel poble mentre prohibien a tota la seva població sortir de casa. Van passar molta por, m’han dit. Jo ho he intentat i m’és difícil, però us proposaré un exercici. Tracteu d’imaginar-vos què significaria per nosaltres que algú ens prohibís no només sortir del nostre poble o ciutat sinó també de la nostra llar. Dediqueu una estona en pensar tot el que això representaria per les nostres vides. No només per hores, el 8 d’octubre de 2002 a Nablus portaven 104 dies de tot de queda en aquell any. Van acabar l’any al voltant dels 200 dies de toc de queda. Penseu en els efectes psicològics, però també en els econòmics i socials. Penseu en els menors d’edat, en la canalla. No tracto de fer sensacionalisme, només tracto de transmetre que hi ha coses que si un no les viu no és capaç d’imaginar-se fins a quin punt poden arribar a ser espantoses. No és el mateix llegir que hi ha hagut un toc de queda, que viure el toc de queda en la teva pròpia pell.

Entre altres històries, també m’ha explicat que els soldats eren especialment cruels durant el mes del Ramadà. En més d’una ocasió els havien fet baixar de l’autobús i mentre esperaven que el soldat de torn els donés el vist-i-plau per entrar a Nablus, els soldats es passejaven per davant seu menjant patates i bevent Coca-Cola o aigua. M’ha dit que ella es moria de gana, que això del Ramadà és gratificant però dur, i que només li faltava que els soldats els fessin això. Aquí s’hi ha afegit en Mohamed i ha dit que això només ho fan durant el Ramadà. Que la resta de l’any els soldats “només” els feien esperar durant molta estona sota el sol o sota la pluja, però que durant el Ramadà s’hi afegia aquesta mena de menyspreu per les seves pràctiques religioses. M’he mirat a la Wafaà i m’ha dit que sí, que l’actitud agressiva i humiliant dels soldats s’accentuava durant el Ramadà. I d’aquí ha sortit el tema d’anar a Jerusalem. L’any passat, durant el Ramadà, ella i el seu germà hi van voler anar a resar. A les 6 del matí eren al checkpoint de Qalandia i allà es van estar fins les 12 del migdia. Els soldats els van negar l’entrada a Jerusalem i, ja de passada, també els van negar el dret a tornar a casa fins que no van ser les 12 del migdia. La Wafaà m’ha assegurat que mai més pensa tornar a anar a Jerusalem. Que els soldats s’havien sortit amb la seva, que ella renunciava a visitar Jerusalem. Que ho havia passat tan i tan malament, que la Ciutat Santa ja no formava part dels seus somnis. La Wafaà tenia 20 anys i el seu germà 12.

La Senaida també ha parlat dels checkpoints, la Intifada i l’ocupació. No vol una altra intifada, prefereix la situació actual. Diu que ho van passar molt malament, que tot era més car i que arribar a Nablus era tota una odissea. Que de l’Intifada també hi ha palestins que en fan negoci. En especial, m’ha dit, els transportistes. En fi, jo crec que sí, que segur que alguns en fan negoci, però que a un poble no se li pot demanar que es resigni a viure sota una ocupació racista com la que està vivint el poble palestí. I la Intifada no va portar a l’alliberament nacional, però la resignació tampoc hi portarà. M’ha parlat de dones que havien hagut de parir als checkpoints i de que una seva amiga no la van deixar arribar a l’hospital a parir malgrat que ja havia partit abans i que l’hi havien hagut de fer una cesària i que per tant el seu era un part de risc. Gràcies a Déu, ha dit, va parir a casa i no va morir. No li faltaven motius, no, per donar gràcies a Déu. Aquí teniu una notícia de la BBC del 23 de setembre de 2005. Tal com diu el titular, des de l’any 2000 més de 60 dones palestines havien donat a llum en algun checkpoint israelià. Segons un informe de les Nacions Unides, 36 d’aquests nadons van morir. No tinc paraules.

Tot rient, a mitja conversa, ha dit que una cosa bona que havia tingut la Intifada és que havia donat més poder a les dones: com que els homes o bé estaven morts, o bé ferits, o bé empresonats o bé tenien prohibida la mobilitat, la dona va haver de sortir de casa a treballar per tirar endavant la família. I l’home va haver d’empassar-se part del seu masclisme. També m’ha explicat que una vegada ella va anar a Nablus i que va aconseguir arribar a casa seva amb nevera nova després de fer no sé quantes peripècies per esquivar el checkpoint. Clar que sí! Qui són els israelians per impedir-li comprar una nevera i portar-la a casa?

Tot plegat ha estat més impactant quan la Wafaà ha començat a diferenciar entre els jueus i els israelians per acabar diferenciant entre diferents tipus d’israelians. Primer, m’ha dit que no tenen cap problema amb els jueus, que si estiguessin a Veneçuela o a qualsevol altre lloc i es creuessin amb un jueu no l’odiarien sinó que el tractarien com una persona més. Aquesta distinció, que evidentment comparteixo totalment, no és la primera vegada que me la fan els palestins. Després, també m’ha comentat que no tots els israelians són com els colons dels colònies. Que a Tel Aviv hi ha gent molt maca. Això m’ha sorprès més, com s’havien que a Tel Aviv hi havia gent maca? Resulta que fa anys van fer una excursió. Abans de l’inici de la Segona Intifada van agafar un cotxe i amb uns veïns van aconseguir entrar a Israel. Van passar uns dies a la platja i diu que no van sentir-se maltractades. Tanmateix, es van treure el vel per no cantar massa. Se les empesquen totes, he pensat! Que difícil és anar a la platja tot i estar només a uns 40 quilòmetres, no? Tot i tot el que m’han explicat i per acabar-ho d’arrodonir, la seva mare ha declarat la seva admiració pel poble jueu: “tenen el que volen, un país, i nosaltres no”.

En quan a la possible solució del conflicte, elles no n’hi veuen. Que es veu que és impossible, perquè tot és qüestió de negocis. Que elles tenen molts veïns que s’estan enriquint amb el comerç de pedres i que no tenen cap mirament de si les pedres les venen a palestins o les venen a israelians. I que a més el tema dels assentaments també és complicat, perquè moltes vegades, m’han dit, algun palestí accepta els diners israelians i s’acaba venent algun terreny i després ja s’obra la porta perquè altres palestins també venguin. M’han dit, però, que els que volen fer una colònia ofereixen quantitats de diners astronòmiques, més de 10 vegades el que es pagaria per la mateixa terra. I també m’han dit que, a prop del seu poble, hi ha uns terrenys que ara pertanyen tots a un grup d’israelians però que al vell mig hi ha una parcel·la d’una família palestina que es resisteix a vendre. I que cada any els hi ofereixen un xec en blanc, però que no ho han acceptat ni pensen fer-ho mai. I diuen que el llibre sagrat, l’Alcorà, diu que la pau arribarà quan no hi hagi jueus a Jerusalem però que pocs dies després d’això el món es veu que s’acabarà. Ostres, he pensat... mira que són rebuscats els llibres sagrats!

Parlant d’això, de la segons elles impossible solució del conflicte, m’han comentat que ara per ara també han de solucionar els problemes que tenen els palestins entre ells. Que aquí si dius que ets de Hamas (elles s’han auto definit com apolítiques) tens molts números d’acabar empresonat i torturat per la pròpia Autoritat Palestina. Igual que si a Gaza dius que ets de Fatah, hem comentat. Que tenen un veí que va tornar de la presó (palestina) fet un quatre, que diu el meu veí en Sergi Jové. I un altre que si va quedar. D’atac de cor, deia la documentació oficial.

Quan ja eren quarts de nou, hem trucat al taxi. I, per què el taxista no abusés del preu, m’he fet passar per nebot de la Senaida. Per dintre, no podia parar de riure quan, de sobte, m’ha dit: de Caracas? I jo, sí, sí, de tota la vida de Caracas! I em diu, d’en Fidel Castro, oi? I jo, d’en Fidel? No, no, d’en Chávez!

Durant el camí no he pogut deixar de donar voltes a tot el que m’havien explicat. Al checkpoint de Huwara he intentat recordar la cara de la Wafaà i me l’he imaginat en un d’aquells dies d’hivern que anava a la universitat i eren aturats durant hores pels soldats. L’he vist xopa i humiliada. Des del taxi, m’he mirat als soldats amb molta ràbia. He sentit impotència i tristor. Sabeu què és el més fotut de tot? Que tinc la sensació que als palestins no els fa falta mentir. Les seves històries són tan cruels i reals, que cap mentida les podria fer pitjors. Què més voldria, he pensat, que tot plegat fos una absoluta mentida.

L’altre dia, mentre estava amb l’Anna i l’Albert dinant a Nablus, un home gran de Salfit va estar molt content de que li diguéssim salam malequm. Va xerrar amb l’Anna i després hi vaig anar jo. Sabeu què em va dir? Que estava molt content que l’haguéssim saludat i que estiguéssim a Palestina ja que, va dir, per sobre de tot “nosaltres també som éssers humans”. Doncs això, això m’ha vingut al cap mentre la Wafaà i la seva família m’explicaven la seva vida. Els palestins són éssers humans i, pel que sembla, hi ha un exèrcit i un Estat que els està tractant pitjor que si fossin animals de granja. Nosaltres, però, signem acords amb l’Estat d’Israel, els hi venem i comprem armes i quan ens parlen del Boicot a Israel a vegades, quan no sortim amb la fal·làcia de l’antisemitisme, som capaços de dir que aquest tipus d’estratègies acaben castigant a persones innocents. En fi, aprofito per apuntar-vos la web del Boicot, per si algú s’anima a promocionar-lo. I ja que us dic la web del boicot, també aprofito per enllaçar-vos amb una notícia que explica que Israel està tramitant noves lleis per perseguir i multar als que donin suport al boicot. Un exemple més de democràcia, no?

Hem quedat amb la Wafaà que abans de marxar tornaria a menjar amb la seva família. Aquesta vegada, però, serà a partir de les 7 de la tarda. Hauré de practicar dejuni tot el dia o, si més no, no dinar. Sinó em serà impossible menjar-me tot el menjar que tindran apunt. Ja en tinc ganes. Un sopar de Ramadà ha de ser una bona experiència.

En un principi, aquesta setmana aniré a conèixer a una organització de dones de Nablus. M’han dit que és molt interessant. Si és així, segur que en surt una nova crònica. Inshalà! He d’aprofitar les dues setmanes que em queden a Palestina, que això ja comença a acabar-se!

Salut

Beit Duqqu (14 agost 2010)

Després d’uns dies de cròniques inacabades i, per tant, no penjades (però que acabaré i penjaré), avui em veig en cor de fer-ne una, acabar-la i penjar-la. Crec que m’he recuperat. Crec que, d’alguna manera, al llarg de les dues darreres setmanes l’ocupació podia amb mi. Sí, m’he anat movent, he estat amb amics, he voltat amb l’Anna i l’Albert, he visitat i conegut nous llocs i noves persones, he anat a un concert de la Gossa Sorda, Ad Versaris i Guillemino a Nablus, i moltes coses més. Fins hi tot he visitat un parell d’assentaments, i em va ser impossible acabar una crònica. Em sentia cansat, molt cansat. No de voltar, no. Cansat d’aquest règim d’Apartheid.

Així que avui m’he llevat decidit a capgirar la truita. I, què millor que començar el dia amb una dutxa i un concert de Lluís Llach? Recomano molt, moltíssim, el seu concert de Barcelona “Gener del 1976”. Escolteu la lletra, quines ànsies de llibertat. Tot el concert és un crit a la llibertat. M’agrada, de manera especial, una cançó que no té nom i que, ja posats, us apunto aquí:

CANÇÓ SENSE NOM (ON VAS)

On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell, hi duus la por,
que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l'infant
no vol jugar
perquè el carrer
vessa de sang
i ets tu qui l'omples?

On vas quan ja l'infant
no pot mirar
ni el blau del mar
ni aquell cel clar
i ets tu qui el borres?

És curiós, descriu tan bé tot el que estic vivint. O, molt més ben dit, descriu tan bé el que tinc la sensació que estan vivint els palestins. En fi, després de la dutxa, he girat de nou la truita, però de patates. Sí. És Ramadà i si em volia moure havia d’omplir l’estomac, per si les mosques. Mentre em dutxava i esmorzava he decidit que me’n anava a Beit Duqqu, el poble on vaig estar l’agost de 2004. Tenia una missió a fer-hi, que malgrat l’anava endarrerint perquè tenia la sensació que era molt difícil complir-la (i passava d’acabar decebut), avui l’he pogut fer realitat. He trucat al taxi i l’hi he dit “Mujama Ramala” que vol dir quelcom com “a la terminal / estació dels taxis que van a Ramala”.

Una vegada a Ramala el conductor del taxi que m’hi ha portat m’ha ajudat a trobar la “Mujama Beit Duqqu”. Ha conduit el taxi, però no era el taxista. El taxista era un seu amic que, per cansat o pel que sigui, he fet de copilot. El que ha conduit i que m’ha ajudat a trobar l’estació que buscava, és botiguer. Té una botiga de roba a Ramala, tot i que és de Nablus. Molt agradable, per cert. Res, doncs això, que m’hi ha portat i ens hem dit un fins aviat d’aquells que volen dir “que et vagi tot molt bé, no crec que ens veiem mai més en la vida”.

Quan he arribat, només hi havia una dona en l’interior del taxi. I fins que no som set, aquests taxis no arrenquen. I feia calor. I anàvem a Beit Duqqu, un poblet d’uns 2000 habitants. Així que m’he assentat i he aprofitat per seguir llegint un llibre que si vols acabar sent sociòleg algun dia t’has de llegir sí o sí. Parlo de l’ “Ètica Protestant i l’esperit del capitalisme” de Max Weber. Aquest, i el Capital (Llibre I, volum I) de Marx, són els dos llibres que m’he endut. Espero poder-los acabar. (Els) Dos mestres de la Sociologia. I llegia i llegia i la calor no passava i el taxi no s’omplia. Però sí, s’ha acabat omplint i hem acabat marxant cap al poble.

Recordo que quan hi vam anar a 2004 vam passar algun checkpoint i també algun roadblock (tall de carretera). Avui tot ha sigut diferent. Jo, crec, sóc més conscient del que estic veient i vivint i, per tant, veig més coses de les que a 2004 era capaç de veure. Al camí, per exemple, m’he donat compte que, com tots els camins que he anat fent per Palestina, estava ple d’assentaments. He vist, més clar que mai, perquè gent com l’Arquebisbe Sud-africà Desmond Tutu, entre d’altres, acusen Israel d’Apartheid contra el poble palestí. Com ho he vist tan clar, alguns us preguntareu. Anàvem cap al poble per una carretera molt nova i, tot plegat, aquesta carretera s’ha començat com a enfonsar. Han començat a aparèixer una mena de túnels que no eren ben bé túnels. Quelcom semblant a la ronda de d’alt de Barcelona, d’acord? Doncs resulta que estàvem passant per sota les carreteres que porten als assentaments. Carreteres, és clar, d’us exclusiu pels israelians. M’ha vingut pell de gallina. [Aquí teniu una crònica de l’Ariadna Jové que explica molt millor això que us estic comentant. També us he enllaçat amb una entrevista que li van fer, a l’Ariadna, després de sortir de la presó. I, per acabar-ho d’arrodonir, us enllaço amb una notícia on es diu que Israel va acabar admetent que la detenció de l’Ariadna (periodista) i la Bridgette Chappell (australiana, estudiant a la Universitat de Birzeit) va ser il·legal.]

Doncs així hem arribat a Beit Duqqu, amb pell de gallina. A l’esquerra de la carretera, un parell d’assentaments semblaven donar-me la “malvinguda” al poble. Quin neologisme, eh! He preguntat per l’Ekrema i tothom el coneixia! L’Ekrema era un dels responsables del camp de treball que vam fer a l’estiu de 2004. Sempre recordaré quan ens va explicar que el seu germà havia estat assassinat per l’exèrcit d’Israel mentre feien una protesta contra la construcció del mur. La protesta consistia en asseure’s i no deixar que les màquines israelianes comencessin a treballar. El primer dia va anar bé. El segon també. El tercer, però, les màquines van anar-hi acompanyades pels soldats. I van disparar. I l’Ekrema va perdre un germà, que només tenia 25 anys.

M’he trobat amb l’Ekrema però estava esperant una visita d’uns internacionals dels Estats Units. Tot i això, he estat una estona al seu despatx amb dos homes més. M’han ofert aigua i els he demanat si ells en podien veure. M’han dit que no, però que si jo no sóc musulmà, que de moment no ho sóc ni tinc pensat ser-ho, podia veure aigua. He anat a la nevera i n’he begut. Així, després de comentar quatre coses amb l’Ekrema i els seus amics, he decidit que me’n anava a donar una volta al poble.

He passejat, tot i la calor, i ràpidament tenia al meu davant el lloc on a 2004 s’hi estava construint el mur. Ara ja hi era. Aquí, el mur és una mena de tanca amb una carretera al costat on els palestins no poden accedir-hi. Però que sigui tanca no vol dir que no faci de mur. Tot això, com sempre, dintre els Territoris Ocupats, no sobre la Línia Verda ni dintre Israel. M’he cagat amb el mur i he tirat unes fotos. El paisatge era desolador, sort de les parres i les oliveres que no han estat arrencades (encara) per l’exèrcit d’Israel. Un poble palestí, el mur, i els assentaments. Un paisatge d’ocupació. Democràcia, he pensat. Quanta democràcia. Israel vessa democràcia per tots els costats. Vaja, que van sobrats de democràcia. Gairebé m’empatxo, de democràcia. Sort n’hi ha que a casa nostra que cada dos per tres ho repeteixen, això, de que Israel és l’única democràcia d’Orient Mitjà. Ja ho deien, els nazis: si repeteixes una mentida mil vegades, aquesta acaba sent acceptada com a bona. Doncs això, dit.

De cop i volta, en Rihad estava intentat comunicar-se amb mi. Amb el dit estava assenyalant-me quelcom. Jo no sabia si l’assentament 1, l’assentament 2, o el mur. I resulta que ben bé, ni una cosa, ni l’altra, ni l’altra. M’estava assenyalant un jeep. De l’exèrcit, és clar. Però la comunicació amb en Rihad era molt complicada, i ens hem limitat a assenyalar els assentaments i dir “Mustantanah” i a dir que sí amb el cap. Tanmateix, en Rihad té 12 anys i tres germanes: la Maquiarem (9 anys), la Meriam (5 anys) i la Marah (3 anys). I un pare, en Mohamed (38 anys) i una mare, la Emriada (no m’he apuntat l’edat, però uns 38 també). Així que el seu pare ha vingut i s’ha afegit a la conversa.

Es pot dir que en Mohamed sap alguna paraula d’anglès. Les justes i suficients per desencallar la conversa quasi iniciada amb en Rihad. L’hi he preguntat pel jeep i m’ha dit: 24 hores, 7 dies a la setmana. I ho he entès. Ells que viuen en una casa just davant del mur, a uns 500 metres, veuen aquest jeep cada dia de la setmana. I sí, primer ha passat cap a l’esquerra i al cap de mitja horeta n’ha passat un altre, o potser el mateix, cap a la dreta. Entremig, jo ja estava assegut amb tota aquesta família a la seva terrasseta, o sigui, a l’ombra. En Mohamed ha fet moure a les seves filles, no fos cas jo perdés aquella vista tan esplèndida.

Només seure, m’han ofert aigua. Fa molta calor, m’ha dit en Mohamed. Seguidament, dos quilos de raïm estaven en una safata esperant que jo ataqués. No sabia què fer. Ells mirant-me, fent el Ramadà, i jo amb els ulls posats al raïm. En Mohamed i els seus fills han rigut i m’han dit “iatlà” que vol dir som-hi. Doncs som-hi, que la truita ja s’havia esfumat i aquell raïm estava destinat a ser el meu dinar. També m’han posat coca cola i, quan ja estava servit, un cafetó. Sincerament, m’ha semblat genial (que diu en Costa, a vegades). I he recordat als musulmans que viuen a Vic. I la de vegades que he sentit a dir que no respecten les nostres costums, que no s’integren. Estava jo respectant les seves costums? O és que ells estaven respectant la meva condició de no musulmà? Tot plegat, he pensat. I d’això es tracta la convivència: nosaltres també hem d’integrar-nos, no només ells.

Doncs això, durant aquest curs intensiu d’hospitalitat i respecte per la diferència, hem pogut parlar i presentar-nos i desitjar-nos tota la sort del món. Una de les coses que hem parlat, ha estat de la feina d’en Mohamed. Estava content. Fa un any que fa de jardiner a Jerusalem. Ja l’hi he dit, tens l’edat del meu germà gran i la feina del meu germà petit! A més, ahir havia pogut anar a pregar a Jerusalem. Carai, he pensat: un home de 38 anys amb permís per anar a Jerusalem. M’ha vist tan sorprès que s’ha aixecat i ha entrat a casa. I ha tornat amb això, el permís. Un document oficial de l’Estat d’Israel que deia que durant 6 mesos podia estar a Jerusalem des de les 5 del matí fins les 7 de la tarda. Així, m’ha dit, cada sis mesos ha de renovar aquesta mena de permís per treballar en una ciutat que segons el Dret Internacional no és Israel però que segons la realitat quotidiana dels palestins és Israel qui té la potestat per dir qui hi entra i qui no. Sí senyor, visca la comunitat internacional. Evidentment, que no s’hi estigui més tard de les 7, a Jerusalem. Si ho fes, el permís li seria revocat i, segurament, ell seria detingut. I perdria la feina, és clar. En Mohamed fitxa a la feina i fitxa a l’exèrcit, quan arriba i quan torna. D’aquesta feina en depèn la seva família de 6 membres.

També m’han explicat que entre el mur de Beit Duqqu i el mur a Betunia hi ha uns 8 quilòmetres. Aquests 8 quilòmetres són com una mena del que Israel en diu “zona de seguretat” i que, és clar, els palestins no hi poden entrar. Els colons i els assentaments hi són benvinguts. Més pell de gallina. I urticària. Que lladres, no? Per passar-me la urticària, he demanat a la Marah i en Mohamed que es posessin bé per una foto. La Marah té els cabells arrissats com la Laia i, clar, els he ensenyat una foto de la Laia. Això m’ha fet oblidar, ni que fos una estoneta, allò dels 8 quilòmetres de suposada zona de seguretat.

Al cap de poc, i amb la panxa plena d’aquell raïm boníssim, m’he aixecat i els he dit que me’n tornava cap a Nablus. Eren les dues i pel cap encara em rondava la missió que apuntat més amunt. Bé, no he acabat d’aclarir quina era la missió, oi? Doncs resulta que a 2004 vam conèixer molts nens i nenes de Beit Duqqu, però que jo em vaig quedar amb un. L’Izz (s’escriu Ezz, però perquè ho llegiu tal com es pronuncia) tenia 11 anys. Era un nen camí d’home. I vam jugar al penjat, i va fer dibuixos, i va haver-hi quelcom com especial que ha fet que jo, durant tots aquests anys, l’hagi recordat gairebé sempre que he llegit quelcom de Palestina. O sigui que, poc o molt, l’he recordat com a mínim cada setmana.

Tenia la seva cara de nen gravada en la memòria. El seu somriure, la seva cara de murri. I he pensat que no podia marxar de Beit Duqqu sense trobar a l’Ezz. Al matí l’hi havia demanat a l’Ekrema, però no sabia de qui li parlava. La família den Mohamed tampoc sabia qui era. I jo ja començava a pensar que potser no tenia el seu nom correcte i que l’única manera de trobar-lo era passejar pel poble i mirar-me les cares fins a trobar la seva. Tampoc hi havia gaire gent, fet que d’una banda facilitava la tasca (trobar a un semi desconegut al mig d’un concert amb molta gent és impossible), però que d’altra banda reduïa les possibilitats de que l’Ezz estigués al poble.

Crec que sóc una persona afortunada. I avui m’he sentit més afortunat que mai. Després de trobar-me uns nens i un parell d’avis he vist a un grup de joves. Eren tres. M’hi he acostat i ells m’han dit que hi anés. He vist a l’Ezz, però no sabia segur si era ell. Bé, jo n’estava gairebé convençut, però els nens d’11 anys no són com els nois de 17. Només veure’l l’hi he dit: com te dius? I va i em diu: Ahmed. Carai, he pensat. Hauria jurat que erets el meu amic, l’Ezz. Però, sincerament, he vist que ell em mirava d’una manera com curiosa, especial. I de seguida l’hi he etzibat un “escolta, no coneixes pas a l’Ezz o un noi que té un nom semblant a Ezz?”. I ha rigut, i m’ha dit: jo sóc l’Ezz. Pot semblar una parida, però jo estava emocionat. Sis anys més tard, tornava estar amb aquell nen d’11 anys que quan li vam demanar que ens fes un dibuix ens va dibuixar una excavadora israeliana destrossant terres palestines i que quan li vaig dir de jugar al penjat la primera paraula que es va empescar va ser Jerusalem. Després m’ha dit que havia dit Ahmed perquè li sonava la meva cara i volia comprovar si jo era la persona que s’ha pensat que era. Recordava que havíem estat jugant i recordava això del penjat. Ostres, és que encara no m’ho crec. Després l’hi he demanat a veure què feia i m’ha dit que se’n anava a Ramala, que havia de fer uns encàrrecs. Així que, jo ja ho tenia tot fet i ell se’n anava pel camí que jo havia de passar per tornar a Nablus.

He anat a dir adéu a l’Ekrema i hem marxat junts. Al taxi m’ha explicat que aquest any ha fet el Taugine (aquell examen que ja vaig apuntar un dia) però que volia anar a estudiar a fora i que per això ara tenia pensat passar-se un any treballant i arraconant algun caler. També m’ha dit que l’assentament que veiem al sortir del poble es diu Givon Ha Hadasha. Segons B’Tselem, es va fundar l’any 1980. Aleshores tenia 972 colons. A finals de 2008, 1166. I m’ha confirmat que les carreteres que passaven per sobre la carretera dels palestins eren carreteres pels colons. M’he cagat amb l’Apartheid i m’ha dit que no m’hi preocupés. Que els seus líders només miren per la seva butxaca i que tothom passa del que els hi passa als palestins.

Hem seguit la conversa, i jo l’hi he dit que durant aquests anys, sempre que hi havia alguna mala notícia de Palestina, jo havia pensat a veure si l’hi ha passat quelcom a l’Ezz. A ell no, ha dit. Però el seu millor amic va ser assassinat a Gaza, durant els bombardejos de 2008-2009. Havien fet cursos d’informàtica junts i havien establert una molt bona amistat. I, mentre m’ho deia, se li han negat els ulls. Més de 1400 assassinats, entre ells 300 menors i ara ja conec a un amic d’aquests menors. Mai podré oblidar les portades dels diaris catalans després de la manifestació que es va fer a Barcelona. Hi havia al voltant de 100.000 persones (30.000 segons la Guàrdia Urbana), però només El Periódico hi dedicava un mini requadre en la seva portada. La Vanguardia, res. La Vanguardia en va parlar durant la setmana, quan van trobar una foto d’un home amb una pistola de plàstic al mig de la manifestació i d’això sí que en van fer una notícia. Us enllaço amb la portada de La Vanguardia del diumenge 11 de gener de 2009. Hi ha coses que em queden a la memòria...

L’última vegada que l’Ezz va poder entrar a Jerusalem va ser a 2001. Ara té una edat sospitosa, segons les autoritats israelianes i, per tant, no pot anar-hi. Estem a pocs quilòmetres, ha afegit, però ho tenim prohibit. Vol la pau amb els israelians, ha comentat. Vol poder moure’s amb normalitat, tornar a Jerusalem. I així que ja érem a Ramala. Ja fora del taxi, i com si jo fos el seu germà gran, l’hi he preguntat si s’havia portat bé durant aquests sis anys. Ha entès la pregunta i m’ha respòs que ell no havia tingut cap problema, però que un seu germà havia passat set mesos empresonat per cremar pneumàtics en una protesta contra el mur. El seu germà, i set amics més.

A Ramala hem passat la tarda junts. Primer, hem anat a una botiga d’informàtica, però l’ordinador que havia de recollir encara estava espatllat. Després l’he acompanyat a un restaurant. Resulta que per Internet havia vist que buscaven a un noi per fer de cambrer i ell hi ha anat a presentar-se. L’hi han dit que ja el trucarien, que com que parlava anglès tenia números d’aconseguir la feina. Inshalà, hem dit. I hem seguit caminant per Ramala. I hem a un cibercafè i desprès a veure un seu amic que treballa en una pastisseria. I l’amic no hi era, però hi havia croissants petits amb xocolata. I me n’ha posat uns quants en un plat i jo he berenat mentre ell s’ho mirava i esperava el seu amic. No ha arribat i hem marxat. M’ha acompanyat a veure si trobàvem la samarreta de la selecció palestina, però no l’hem trobat. I, ja que hi érem, hem anat a una oficina on cal anar per saber tot el que s’ha de fer per poder anar a estudiar a l’estranger. Allà no hi havia l’encarregat, però si un noi que l’hi ha explicat que, entra una cosa i l’altra, els papers tarden un any. A mi m’encantaria que vingués a estudiar a Barcelona... Information Technology vol estudiar.

Així que s’ha anat acabant la tarda i ell havia de tornar a Beit Duqqu i jo a Nablus. L’hi he tirat una foto i ens hem acomiadat. Hem quedat que si podíem, ens tronaríem a veure abans no marxés jo. Quin dia, he pensat. Missió complida. Tot i la derrota del Barça (que he seguit mentre escrivia), estic content. Molt content. He tornat a escriure una crònica de principi a final i, el que és més important, l’Ezz està bé. I ara ja no és un nen. Ara és tot un home, tot i només tenir 17 anys.

Arribant a Nablus, he fet quatre compres. La gent estava tancant les botigues. S’acostava la posta del sol i, per tant, l’hora de menjar. Els he desitjat un bon Ramadà i he tornat quasi corrents a casa. Avui tenia aquesta història per compartir, i no volia que se’m escapés.

Salut

dilluns, 2 d’agost de 2010

Sopar a casa d’una família

Aquest vespre (dimecres, 28/07/10) hem anat a sopar a casa d’una família del casc antic. Des de que han arribat l’Anna i la Gisela que és un no parar! M’encanta rebre visites a Nablus. És quelcom que no m’imaginava! Van arribar dilluns. Resulta que ahir una mena de mosquit tigre palestí va picar a la Gisela i que mentre intentava curar-se un home els hi va oferir anar a casa seva per posar-hi aigua. Aquest home és en Taher. D’aquesta picada d’ahir, doncs, en va sorgir d’invitació per sopar-hi avui. La casa és la casa d’una família del casc antic de Nablus. Una família que va perdre dos fills durant la Intifada. Un va morir directe d’un tret israelià i l’altre després dessagnar-se degut a les ferides. Cada vegada que parlen d’ells, es neguen tots els ulls. També els nostres. Les seves fotos presideixen la sala d’estar. Es veuen joves, plens d’un futur que mai tindran.

El sopar l’hem fet nosaltres: amanida, truita de patates, pollastre a la cassola i pa amb tomàquet. Crec que el que els hi ha agradat més ha set l’amanida. I crec que, en part, perquè l’amanida és el que més s’assembla al seu tipus de menjar. També perquè a l’Anna li ha quedat molt bona, l’amanida. Però també estava bona la truita de la Gisela i el meu pollastre amb verdures i suquet i això no ha triomfat tant. L’experiència, però, ha set molt emotiva. Ens han repetit, diferents vegades, que parléssim d’ells amb els nostres familiars i amics. Que no ens oblidéssim d’ells. Jo em preguntava: com volen com m’oblidi d’una família tan maca que ens ha convidat a fer-los sopar català per així conèixer la nostra cuina alhora que ens coneixíem els uns als altres?

La mare, una dona que no para de fumar i que té algun quilo de més, sembla ser una bellíssima persona. Mira que, per l’idioma, no ens podíem entendre gaire. Només el jove parla anglès i, entre que ha arribat més tard i que eren moltes les converses, no tot s’ha pogut traduir. Doncs la mare crec que ens ha agafat especial apressi. Jo, per problemes d’idioma, no sabia com dir pollastre i, espontàniament, m’he posat a fer la gallina. Com hem rigut, tots plegats. La mare, més d’un cop ha fet la gallina i ha rigut! M’ha convidat per anar a menjar amb ells algun dia del Ramadà. Hi aniré, inshalà!

Després del sopar hem fet un te. I després ja era hora de marxar, però ens han convidat pel dia següent. Resulta que dos veïns seran alliberats després de passar un parell d’anys en presons israelianes [Imagineu-vos la quantitat de presos que hi ha, per aquí, que amb només un mes m’hagi trobat amb tantes famílies de presos o ex presos, no? Aquí si que cal cantar allò de que “no hi som tots, falten els presos!”. I els màrtirs, també falten els màrtirs] Hi hem anat, però hem arribat tard. Avui (dijous 29 de juliol) arribava en Jordi i hi hem anat quan ell, l’Anna i la Gisela han tornat de Jerusalem. Els presos ja no hi eren, però aquesta família ens esperava. Hem estat fumant i bevent cafè durant una bona estona i quan s’apropaven la una de la nit, hem hagut de marxar. A Nablus, les nits són de l’exèrcit israelià. I tots els veïns de Nablus, quan reben alguna de les múltiples visites que l’exèrcit fa, pensen allò que pensaven tantes famílies catalanes durant el franquisme:

Què volen aquesta gent?

De matinada han trucat,

són al replà de l'escala;

la mare quan surt a obrir

porta la bata posada.

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"

"N'és adormit a la cambra.

Què li volen al meu fill?"

El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,

de totes les esperances

del seu fill estudiant,

que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc

i cada nit s'agitava.

Li venia un tremolor

tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert

ja sent viva la trucada,

i es llença pel finestral,

a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,

menys un d'ells, potser el que mana,

que s'inclina pel finestral.

Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,

la llei una hora assenyala.

Ara l'estudiant és mort,

n'és mort d'un truc a trenc d'alba.


Salut