Beit Duqqu (14 agost 2010)

Després d’uns dies de cròniques inacabades i, per tant, no penjades (però que acabaré i penjaré), avui em veig en cor de fer-ne una, acabar-la i penjar-la. Crec que m’he recuperat. Crec que, d’alguna manera, al llarg de les dues darreres setmanes l’ocupació podia amb mi. Sí, m’he anat movent, he estat amb amics, he voltat amb l’Anna i l’Albert, he visitat i conegut nous llocs i noves persones, he anat a un concert de la Gossa Sorda, Ad Versaris i Guillemino a Nablus, i moltes coses més. Fins hi tot he visitat un parell d’assentaments, i em va ser impossible acabar una crònica. Em sentia cansat, molt cansat. No de voltar, no. Cansat d’aquest règim d’Apartheid.

Així que avui m’he llevat decidit a capgirar la truita. I, què millor que començar el dia amb una dutxa i un concert de Lluís Llach? Recomano molt, moltíssim, el seu concert de Barcelona “Gener del 1976”. Escolteu la lletra, quines ànsies de llibertat. Tot el concert és un crit a la llibertat. M’agrada, de manera especial, una cançó que no té nom i que, ja posats, us apunto aquí:

CANÇÓ SENSE NOM (ON VAS)

On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell, hi duus la por,
que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l'infant
no vol jugar
perquè el carrer
vessa de sang
i ets tu qui l'omples?

On vas quan ja l'infant
no pot mirar
ni el blau del mar
ni aquell cel clar
i ets tu qui el borres?

És curiós, descriu tan bé tot el que estic vivint. O, molt més ben dit, descriu tan bé el que tinc la sensació que estan vivint els palestins. En fi, després de la dutxa, he girat de nou la truita, però de patates. Sí. És Ramadà i si em volia moure havia d’omplir l’estomac, per si les mosques. Mentre em dutxava i esmorzava he decidit que me’n anava a Beit Duqqu, el poble on vaig estar l’agost de 2004. Tenia una missió a fer-hi, que malgrat l’anava endarrerint perquè tenia la sensació que era molt difícil complir-la (i passava d’acabar decebut), avui l’he pogut fer realitat. He trucat al taxi i l’hi he dit “Mujama Ramala” que vol dir quelcom com “a la terminal / estació dels taxis que van a Ramala”.

Una vegada a Ramala el conductor del taxi que m’hi ha portat m’ha ajudat a trobar la “Mujama Beit Duqqu”. Ha conduit el taxi, però no era el taxista. El taxista era un seu amic que, per cansat o pel que sigui, he fet de copilot. El que ha conduit i que m’ha ajudat a trobar l’estació que buscava, és botiguer. Té una botiga de roba a Ramala, tot i que és de Nablus. Molt agradable, per cert. Res, doncs això, que m’hi ha portat i ens hem dit un fins aviat d’aquells que volen dir “que et vagi tot molt bé, no crec que ens veiem mai més en la vida”.

Quan he arribat, només hi havia una dona en l’interior del taxi. I fins que no som set, aquests taxis no arrenquen. I feia calor. I anàvem a Beit Duqqu, un poblet d’uns 2000 habitants. Així que m’he assentat i he aprofitat per seguir llegint un llibre que si vols acabar sent sociòleg algun dia t’has de llegir sí o sí. Parlo de l’ “Ètica Protestant i l’esperit del capitalisme” de Max Weber. Aquest, i el Capital (Llibre I, volum I) de Marx, són els dos llibres que m’he endut. Espero poder-los acabar. (Els) Dos mestres de la Sociologia. I llegia i llegia i la calor no passava i el taxi no s’omplia. Però sí, s’ha acabat omplint i hem acabat marxant cap al poble.

Recordo que quan hi vam anar a 2004 vam passar algun checkpoint i també algun roadblock (tall de carretera). Avui tot ha sigut diferent. Jo, crec, sóc més conscient del que estic veient i vivint i, per tant, veig més coses de les que a 2004 era capaç de veure. Al camí, per exemple, m’he donat compte que, com tots els camins que he anat fent per Palestina, estava ple d’assentaments. He vist, més clar que mai, perquè gent com l’Arquebisbe Sud-africà Desmond Tutu, entre d’altres, acusen Israel d’Apartheid contra el poble palestí. Com ho he vist tan clar, alguns us preguntareu. Anàvem cap al poble per una carretera molt nova i, tot plegat, aquesta carretera s’ha començat com a enfonsar. Han començat a aparèixer una mena de túnels que no eren ben bé túnels. Quelcom semblant a la ronda de d’alt de Barcelona, d’acord? Doncs resulta que estàvem passant per sota les carreteres que porten als assentaments. Carreteres, és clar, d’us exclusiu pels israelians. M’ha vingut pell de gallina. [Aquí teniu una crònica de l’Ariadna Jové que explica molt millor això que us estic comentant. També us he enllaçat amb una entrevista que li van fer, a l’Ariadna, després de sortir de la presó. I, per acabar-ho d’arrodonir, us enllaço amb una notícia on es diu que Israel va acabar admetent que la detenció de l’Ariadna (periodista) i la Bridgette Chappell (australiana, estudiant a la Universitat de Birzeit) va ser il·legal.]

Doncs així hem arribat a Beit Duqqu, amb pell de gallina. A l’esquerra de la carretera, un parell d’assentaments semblaven donar-me la “malvinguda” al poble. Quin neologisme, eh! He preguntat per l’Ekrema i tothom el coneixia! L’Ekrema era un dels responsables del camp de treball que vam fer a l’estiu de 2004. Sempre recordaré quan ens va explicar que el seu germà havia estat assassinat per l’exèrcit d’Israel mentre feien una protesta contra la construcció del mur. La protesta consistia en asseure’s i no deixar que les màquines israelianes comencessin a treballar. El primer dia va anar bé. El segon també. El tercer, però, les màquines van anar-hi acompanyades pels soldats. I van disparar. I l’Ekrema va perdre un germà, que només tenia 25 anys.

M’he trobat amb l’Ekrema però estava esperant una visita d’uns internacionals dels Estats Units. Tot i això, he estat una estona al seu despatx amb dos homes més. M’han ofert aigua i els he demanat si ells en podien veure. M’han dit que no, però que si jo no sóc musulmà, que de moment no ho sóc ni tinc pensat ser-ho, podia veure aigua. He anat a la nevera i n’he begut. Així, després de comentar quatre coses amb l’Ekrema i els seus amics, he decidit que me’n anava a donar una volta al poble.

He passejat, tot i la calor, i ràpidament tenia al meu davant el lloc on a 2004 s’hi estava construint el mur. Ara ja hi era. Aquí, el mur és una mena de tanca amb una carretera al costat on els palestins no poden accedir-hi. Però que sigui tanca no vol dir que no faci de mur. Tot això, com sempre, dintre els Territoris Ocupats, no sobre la Línia Verda ni dintre Israel. M’he cagat amb el mur i he tirat unes fotos. El paisatge era desolador, sort de les parres i les oliveres que no han estat arrencades (encara) per l’exèrcit d’Israel. Un poble palestí, el mur, i els assentaments. Un paisatge d’ocupació. Democràcia, he pensat. Quanta democràcia. Israel vessa democràcia per tots els costats. Vaja, que van sobrats de democràcia. Gairebé m’empatxo, de democràcia. Sort n’hi ha que a casa nostra que cada dos per tres ho repeteixen, això, de que Israel és l’única democràcia d’Orient Mitjà. Ja ho deien, els nazis: si repeteixes una mentida mil vegades, aquesta acaba sent acceptada com a bona. Doncs això, dit.

De cop i volta, en Rihad estava intentat comunicar-se amb mi. Amb el dit estava assenyalant-me quelcom. Jo no sabia si l’assentament 1, l’assentament 2, o el mur. I resulta que ben bé, ni una cosa, ni l’altra, ni l’altra. M’estava assenyalant un jeep. De l’exèrcit, és clar. Però la comunicació amb en Rihad era molt complicada, i ens hem limitat a assenyalar els assentaments i dir “Mustantanah” i a dir que sí amb el cap. Tanmateix, en Rihad té 12 anys i tres germanes: la Maquiarem (9 anys), la Meriam (5 anys) i la Marah (3 anys). I un pare, en Mohamed (38 anys) i una mare, la Emriada (no m’he apuntat l’edat, però uns 38 també). Així que el seu pare ha vingut i s’ha afegit a la conversa.

Es pot dir que en Mohamed sap alguna paraula d’anglès. Les justes i suficients per desencallar la conversa quasi iniciada amb en Rihad. L’hi he preguntat pel jeep i m’ha dit: 24 hores, 7 dies a la setmana. I ho he entès. Ells que viuen en una casa just davant del mur, a uns 500 metres, veuen aquest jeep cada dia de la setmana. I sí, primer ha passat cap a l’esquerra i al cap de mitja horeta n’ha passat un altre, o potser el mateix, cap a la dreta. Entremig, jo ja estava assegut amb tota aquesta família a la seva terrasseta, o sigui, a l’ombra. En Mohamed ha fet moure a les seves filles, no fos cas jo perdés aquella vista tan esplèndida.

Només seure, m’han ofert aigua. Fa molta calor, m’ha dit en Mohamed. Seguidament, dos quilos de raïm estaven en una safata esperant que jo ataqués. No sabia què fer. Ells mirant-me, fent el Ramadà, i jo amb els ulls posats al raïm. En Mohamed i els seus fills han rigut i m’han dit “iatlà” que vol dir som-hi. Doncs som-hi, que la truita ja s’havia esfumat i aquell raïm estava destinat a ser el meu dinar. També m’han posat coca cola i, quan ja estava servit, un cafetó. Sincerament, m’ha semblat genial (que diu en Costa, a vegades). I he recordat als musulmans que viuen a Vic. I la de vegades que he sentit a dir que no respecten les nostres costums, que no s’integren. Estava jo respectant les seves costums? O és que ells estaven respectant la meva condició de no musulmà? Tot plegat, he pensat. I d’això es tracta la convivència: nosaltres també hem d’integrar-nos, no només ells.

Doncs això, durant aquest curs intensiu d’hospitalitat i respecte per la diferència, hem pogut parlar i presentar-nos i desitjar-nos tota la sort del món. Una de les coses que hem parlat, ha estat de la feina d’en Mohamed. Estava content. Fa un any que fa de jardiner a Jerusalem. Ja l’hi he dit, tens l’edat del meu germà gran i la feina del meu germà petit! A més, ahir havia pogut anar a pregar a Jerusalem. Carai, he pensat: un home de 38 anys amb permís per anar a Jerusalem. M’ha vist tan sorprès que s’ha aixecat i ha entrat a casa. I ha tornat amb això, el permís. Un document oficial de l’Estat d’Israel que deia que durant 6 mesos podia estar a Jerusalem des de les 5 del matí fins les 7 de la tarda. Així, m’ha dit, cada sis mesos ha de renovar aquesta mena de permís per treballar en una ciutat que segons el Dret Internacional no és Israel però que segons la realitat quotidiana dels palestins és Israel qui té la potestat per dir qui hi entra i qui no. Sí senyor, visca la comunitat internacional. Evidentment, que no s’hi estigui més tard de les 7, a Jerusalem. Si ho fes, el permís li seria revocat i, segurament, ell seria detingut. I perdria la feina, és clar. En Mohamed fitxa a la feina i fitxa a l’exèrcit, quan arriba i quan torna. D’aquesta feina en depèn la seva família de 6 membres.

També m’han explicat que entre el mur de Beit Duqqu i el mur a Betunia hi ha uns 8 quilòmetres. Aquests 8 quilòmetres són com una mena del que Israel en diu “zona de seguretat” i que, és clar, els palestins no hi poden entrar. Els colons i els assentaments hi són benvinguts. Més pell de gallina. I urticària. Que lladres, no? Per passar-me la urticària, he demanat a la Marah i en Mohamed que es posessin bé per una foto. La Marah té els cabells arrissats com la Laia i, clar, els he ensenyat una foto de la Laia. Això m’ha fet oblidar, ni que fos una estoneta, allò dels 8 quilòmetres de suposada zona de seguretat.

Al cap de poc, i amb la panxa plena d’aquell raïm boníssim, m’he aixecat i els he dit que me’n tornava cap a Nablus. Eren les dues i pel cap encara em rondava la missió que apuntat més amunt. Bé, no he acabat d’aclarir quina era la missió, oi? Doncs resulta que a 2004 vam conèixer molts nens i nenes de Beit Duqqu, però que jo em vaig quedar amb un. L’Izz (s’escriu Ezz, però perquè ho llegiu tal com es pronuncia) tenia 11 anys. Era un nen camí d’home. I vam jugar al penjat, i va fer dibuixos, i va haver-hi quelcom com especial que ha fet que jo, durant tots aquests anys, l’hagi recordat gairebé sempre que he llegit quelcom de Palestina. O sigui que, poc o molt, l’he recordat com a mínim cada setmana.

Tenia la seva cara de nen gravada en la memòria. El seu somriure, la seva cara de murri. I he pensat que no podia marxar de Beit Duqqu sense trobar a l’Ezz. Al matí l’hi havia demanat a l’Ekrema, però no sabia de qui li parlava. La família den Mohamed tampoc sabia qui era. I jo ja començava a pensar que potser no tenia el seu nom correcte i que l’única manera de trobar-lo era passejar pel poble i mirar-me les cares fins a trobar la seva. Tampoc hi havia gaire gent, fet que d’una banda facilitava la tasca (trobar a un semi desconegut al mig d’un concert amb molta gent és impossible), però que d’altra banda reduïa les possibilitats de que l’Ezz estigués al poble.

Crec que sóc una persona afortunada. I avui m’he sentit més afortunat que mai. Després de trobar-me uns nens i un parell d’avis he vist a un grup de joves. Eren tres. M’hi he acostat i ells m’han dit que hi anés. He vist a l’Ezz, però no sabia segur si era ell. Bé, jo n’estava gairebé convençut, però els nens d’11 anys no són com els nois de 17. Només veure’l l’hi he dit: com te dius? I va i em diu: Ahmed. Carai, he pensat. Hauria jurat que erets el meu amic, l’Ezz. Però, sincerament, he vist que ell em mirava d’una manera com curiosa, especial. I de seguida l’hi he etzibat un “escolta, no coneixes pas a l’Ezz o un noi que té un nom semblant a Ezz?”. I ha rigut, i m’ha dit: jo sóc l’Ezz. Pot semblar una parida, però jo estava emocionat. Sis anys més tard, tornava estar amb aquell nen d’11 anys que quan li vam demanar que ens fes un dibuix ens va dibuixar una excavadora israeliana destrossant terres palestines i que quan li vaig dir de jugar al penjat la primera paraula que es va empescar va ser Jerusalem. Després m’ha dit que havia dit Ahmed perquè li sonava la meva cara i volia comprovar si jo era la persona que s’ha pensat que era. Recordava que havíem estat jugant i recordava això del penjat. Ostres, és que encara no m’ho crec. Després l’hi he demanat a veure què feia i m’ha dit que se’n anava a Ramala, que havia de fer uns encàrrecs. Així que, jo ja ho tenia tot fet i ell se’n anava pel camí que jo havia de passar per tornar a Nablus.

He anat a dir adéu a l’Ekrema i hem marxat junts. Al taxi m’ha explicat que aquest any ha fet el Taugine (aquell examen que ja vaig apuntar un dia) però que volia anar a estudiar a fora i que per això ara tenia pensat passar-se un any treballant i arraconant algun caler. També m’ha dit que l’assentament que veiem al sortir del poble es diu Givon Ha Hadasha. Segons B’Tselem, es va fundar l’any 1980. Aleshores tenia 972 colons. A finals de 2008, 1166. I m’ha confirmat que les carreteres que passaven per sobre la carretera dels palestins eren carreteres pels colons. M’he cagat amb l’Apartheid i m’ha dit que no m’hi preocupés. Que els seus líders només miren per la seva butxaca i que tothom passa del que els hi passa als palestins.

Hem seguit la conversa, i jo l’hi he dit que durant aquests anys, sempre que hi havia alguna mala notícia de Palestina, jo havia pensat a veure si l’hi ha passat quelcom a l’Ezz. A ell no, ha dit. Però el seu millor amic va ser assassinat a Gaza, durant els bombardejos de 2008-2009. Havien fet cursos d’informàtica junts i havien establert una molt bona amistat. I, mentre m’ho deia, se li han negat els ulls. Més de 1400 assassinats, entre ells 300 menors i ara ja conec a un amic d’aquests menors. Mai podré oblidar les portades dels diaris catalans després de la manifestació que es va fer a Barcelona. Hi havia al voltant de 100.000 persones (30.000 segons la Guàrdia Urbana), però només El Periódico hi dedicava un mini requadre en la seva portada. La Vanguardia, res. La Vanguardia en va parlar durant la setmana, quan van trobar una foto d’un home amb una pistola de plàstic al mig de la manifestació i d’això sí que en van fer una notícia. Us enllaço amb la portada de La Vanguardia del diumenge 11 de gener de 2009. Hi ha coses que em queden a la memòria...

L’última vegada que l’Ezz va poder entrar a Jerusalem va ser a 2001. Ara té una edat sospitosa, segons les autoritats israelianes i, per tant, no pot anar-hi. Estem a pocs quilòmetres, ha afegit, però ho tenim prohibit. Vol la pau amb els israelians, ha comentat. Vol poder moure’s amb normalitat, tornar a Jerusalem. I així que ja érem a Ramala. Ja fora del taxi, i com si jo fos el seu germà gran, l’hi he preguntat si s’havia portat bé durant aquests sis anys. Ha entès la pregunta i m’ha respòs que ell no havia tingut cap problema, però que un seu germà havia passat set mesos empresonat per cremar pneumàtics en una protesta contra el mur. El seu germà, i set amics més.

A Ramala hem passat la tarda junts. Primer, hem anat a una botiga d’informàtica, però l’ordinador que havia de recollir encara estava espatllat. Després l’he acompanyat a un restaurant. Resulta que per Internet havia vist que buscaven a un noi per fer de cambrer i ell hi ha anat a presentar-se. L’hi han dit que ja el trucarien, que com que parlava anglès tenia números d’aconseguir la feina. Inshalà, hem dit. I hem seguit caminant per Ramala. I hem a un cibercafè i desprès a veure un seu amic que treballa en una pastisseria. I l’amic no hi era, però hi havia croissants petits amb xocolata. I me n’ha posat uns quants en un plat i jo he berenat mentre ell s’ho mirava i esperava el seu amic. No ha arribat i hem marxat. M’ha acompanyat a veure si trobàvem la samarreta de la selecció palestina, però no l’hem trobat. I, ja que hi érem, hem anat a una oficina on cal anar per saber tot el que s’ha de fer per poder anar a estudiar a l’estranger. Allà no hi havia l’encarregat, però si un noi que l’hi ha explicat que, entra una cosa i l’altra, els papers tarden un any. A mi m’encantaria que vingués a estudiar a Barcelona... Information Technology vol estudiar.

Així que s’ha anat acabant la tarda i ell havia de tornar a Beit Duqqu i jo a Nablus. L’hi he tirat una foto i ens hem acomiadat. Hem quedat que si podíem, ens tronaríem a veure abans no marxés jo. Quin dia, he pensat. Missió complida. Tot i la derrota del Barça (que he seguit mentre escrivia), estic content. Molt content. He tornat a escriure una crònica de principi a final i, el que és més important, l’Ezz està bé. I ara ja no és un nen. Ara és tot un home, tot i només tenir 17 anys.

Arribant a Nablus, he fet quatre compres. La gent estava tancant les botigues. S’acostava la posta del sol i, per tant, l’hora de menjar. Els he desitjat un bon Ramadà i he tornat quasi corrents a casa. Avui tenia aquesta història per compartir, i no volia que se’m escapés.

Salut