dilluns, 2 d’agost del 2010

Sopar a casa d’una família

Aquest vespre (dimecres, 28/07/10) hem anat a sopar a casa d’una família del casc antic. Des de que han arribat l’Anna i la Gisela que és un no parar! M’encanta rebre visites a Nablus. És quelcom que no m’imaginava! Van arribar dilluns. Resulta que ahir una mena de mosquit tigre palestí va picar a la Gisela i que mentre intentava curar-se un home els hi va oferir anar a casa seva per posar-hi aigua. Aquest home és en Taher. D’aquesta picada d’ahir, doncs, en va sorgir d’invitació per sopar-hi avui. La casa és la casa d’una família del casc antic de Nablus. Una família que va perdre dos fills durant la Intifada. Un va morir directe d’un tret israelià i l’altre després dessagnar-se degut a les ferides. Cada vegada que parlen d’ells, es neguen tots els ulls. També els nostres. Les seves fotos presideixen la sala d’estar. Es veuen joves, plens d’un futur que mai tindran.

El sopar l’hem fet nosaltres: amanida, truita de patates, pollastre a la cassola i pa amb tomàquet. Crec que el que els hi ha agradat més ha set l’amanida. I crec que, en part, perquè l’amanida és el que més s’assembla al seu tipus de menjar. També perquè a l’Anna li ha quedat molt bona, l’amanida. Però també estava bona la truita de la Gisela i el meu pollastre amb verdures i suquet i això no ha triomfat tant. L’experiència, però, ha set molt emotiva. Ens han repetit, diferents vegades, que parléssim d’ells amb els nostres familiars i amics. Que no ens oblidéssim d’ells. Jo em preguntava: com volen com m’oblidi d’una família tan maca que ens ha convidat a fer-los sopar català per així conèixer la nostra cuina alhora que ens coneixíem els uns als altres?

La mare, una dona que no para de fumar i que té algun quilo de més, sembla ser una bellíssima persona. Mira que, per l’idioma, no ens podíem entendre gaire. Només el jove parla anglès i, entre que ha arribat més tard i que eren moltes les converses, no tot s’ha pogut traduir. Doncs la mare crec que ens ha agafat especial apressi. Jo, per problemes d’idioma, no sabia com dir pollastre i, espontàniament, m’he posat a fer la gallina. Com hem rigut, tots plegats. La mare, més d’un cop ha fet la gallina i ha rigut! M’ha convidat per anar a menjar amb ells algun dia del Ramadà. Hi aniré, inshalà!

Després del sopar hem fet un te. I després ja era hora de marxar, però ens han convidat pel dia següent. Resulta que dos veïns seran alliberats després de passar un parell d’anys en presons israelianes [Imagineu-vos la quantitat de presos que hi ha, per aquí, que amb només un mes m’hagi trobat amb tantes famílies de presos o ex presos, no? Aquí si que cal cantar allò de que “no hi som tots, falten els presos!”. I els màrtirs, també falten els màrtirs] Hi hem anat, però hem arribat tard. Avui (dijous 29 de juliol) arribava en Jordi i hi hem anat quan ell, l’Anna i la Gisela han tornat de Jerusalem. Els presos ja no hi eren, però aquesta família ens esperava. Hem estat fumant i bevent cafè durant una bona estona i quan s’apropaven la una de la nit, hem hagut de marxar. A Nablus, les nits són de l’exèrcit israelià. I tots els veïns de Nablus, quan reben alguna de les múltiples visites que l’exèrcit fa, pensen allò que pensaven tantes famílies catalanes durant el franquisme:

Què volen aquesta gent?

De matinada han trucat,

són al replà de l'escala;

la mare quan surt a obrir

porta la bata posada.

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"

"N'és adormit a la cambra.

Què li volen al meu fill?"

El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,

de totes les esperances

del seu fill estudiant,

que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc

i cada nit s'agitava.

Li venia un tremolor

tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert

ja sent viva la trucada,

i es llença pel finestral,

a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,

menys un d'ells, potser el que mana,

que s'inclina pel finestral.

Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,

la llei una hora assenyala.

Ara l'estudiant és mort,

n'és mort d'un truc a trenc d'alba.


Salut

2 comentaris:

  1. Hola joan, interessants amistats..llàstima que no poguem venir. una abraçada,raquel

    ResponElimina
  2. Joanet, deu ni do!
    Després d'una intensa sessió de lectura, m'he posat el dia de les teves vivències.

    Pas a pas, fas camí per Palestina....Empapa't tant com poguis del que vius!!!

    Una forta abraçada,

    Lola

    ResponElimina