diumenge, 15 d’agost de 2010

Dinar a casa la Wafaà, a Jemmain (sud est de Nablus)

He conegut a la Wafaà mentre jo estava treballant i ella duia un treball a un dels seus professors. Ella té 21 anys i estudia periodisme. Va néixer a Veneçuela i als 7 anys van venir amb la seva mare a Palestina. El professor de la Wafaà no estava al seu despatx i jo m’he ofert per gravar-me el treball i entregar-li per ella. M’ha demanat d’on era i quan l’hi he dit que era de Barcelona m’ha demanat si parlava castellà. Aquí és on ha començat la nostra amistat. L’hi he comentat que m’estava costant relacionar-me amb dones i a ella l’hi ha sorprès. Diu que les seves amigues no tindrien inconvenient per parlar amb mi, però que potser jo també tinc algun prejudici que no m’hi deixa apropar. I que l’idioma també pot ser un inconvenient, no moltes parlen anglès i encara menys castellà. Ella si que el parla, el castellà. I això, clar, ha facilitat la nostra conversa. M’ha convidat a dinar i avui (10 d’agost) i he anat.

Després de treballar he passat pel pis a estendre roba. Quan he tingut la feina feta, he anat a comprar baclawi. Són pastes, postres àrabs. Per telèfon, la mare de la Wafaà m’havia repetit més d’una vegada que a casa seva no es serveix licor, que no portés res d’alcohol i que si volia portar alguna cosa portés les postres. Quan ja tenia el detall he anat a l’estació de l’est de Nablus. Ha sigut la primera vegada que anava a aquesta estació. Sempre que he volgut sortir de Nablus he anat a l’estació de Ramala. Però es veu que per anar a Jemmain, has d’anar a aquesta. He pujat al bus i abans no ha arrencat he tingut temps de fer una bona migdiada. Feia força calor, per cert. A les 15.30 l’autobús ha arrencat i després de passar pel checkpoint de Huwara hem trencat a la dreta i ha vingut la pujada. Pensava que no arribaríem al poble. Quan m’ha trucat el meu germà, en Pere, el motor de l’autobús semblava que havia d’explotar. Anàvem parats, però hem arribat a Jemmain. Com que no sabia on m’havien de deixar, he trucat a la Wafaà i l’hi he passat el mòbil al conductor. Amb tanta sort que just estàvem al lloc on jo havia de baixar.

En Mohamed, el germà de 13 anys de la Wafaà, m’ha vingut a buscar al súper del poble. Només veure’m m’ha dit que la seva casa era la més lletja del poble. Que, a més, els veïns tenien ovelles i que feien molta pudor. I que, per acabar-ho d’arrodonir, els mateixos veïns tenien problemes amb els desaigües i que aquesta pudor s’havia accentuat. En fi, a primera vista m’ha semblat un noi molt negatiu! Feia mala olor, però res comparat a quan a Vic es tiren fems als camps. Hem pujat a casa i han començat les presentacions. Menys de les que esperava, per cert. Eren la Wafaà, la seva germana petita, la seva mare i en Mohamed.

La mare de la Wafaà, la Senaida, també va néixer a Veneçuela. Els seus pares hi havien emigrat els anys 50 per trobar feina. M’ha dit, però, que tots els àrabs que van anar a Veneçuela havien fet molts diners però que la seva família no. Potser per això té certa mania als àrabs, tot i que ella no deixa de ser-ho. A més de la Wafaà, en Mohamed i la Senaida, també hi havia la Toti, la filla petita de 7 anys. Tot plegat ha estat molt curiós. Hem parat taula o, més ben dit, hem parat el terra. Una mena d’estovalles estirades al terra i tots assentats al terra, també. Per menjar, la Senaida havia preparat Maklube. Un plat típic palestí que es fa amb arròs, fideus, coliflor, pastanaga i alguna cosa més amb pollastre al costat. Bé, crec que és un plat força típic d’Orient Mitjà. També hi havia amanida, que havia preparat la Wafaà. Mentre menjàvem la seva mare m’ha cosit a preguntes.

Quan ja en teníem prou ens hem assegut al sofà i hem començat a parlar de la seva família. Una de les seves filles va morir quan tenia vint anys, sense avisar. Crec que això m’ha unit més a aquesta família. Els hi he explicat que a mi també m’havia passat quelcom semblant amb una germana i clar, tots plegats ens hem emocionat. Hem coincidit en dir que aquestes coses no s’obliden mai i ha sortit el tema de la reencarnació. No sabia gaire com posar-m’hi. Per sort, però, tots hem coincidit a dir que de reencarnació res de res. Del cel, però, elles si que n’estaven convençudes. Jo els hi he dit que prefereixo pensar que el cel el podem construir a la terra, que no cal esperar a una altra vida per construir la felicitat.

D’aquí hem passat al tema de l’amor i dels matrimonis. La Senaida m’ha dit que no s’ha separat pel que dirien al poble. Que es va casar sense sentir gaire res pel que és el seu home, i que té la sensació que aquest l’odia. Tanmateix, ell està a Veneçuela i ella aquí i, d’aquesta manera, és com si estiguessin separats. La Wafaà m’ha dit que també ho prefereix així, que quan ve el seu pare ella no està a gust. Que amb dir-se quatre coses per telèfon, ja en té ben prou. En Mohamed si que li agrada que el seu pare vingui a veure’ls. Tant la mare com la Wafaà estaven a favor del divorci, però m’han dit que aquí és una cosa molt complicada. Que es pot fer, però que la dona necessita el permís de l’home i que l’home, en canvi, pot divorciar-se sense el permís de la dona. A més, en cas de que una dona aconsegueixi divorciar-se, després li toca el càstig social. El murmuri i l’ostracisme poden ser més difícils de suportar que un mal marit i això fa que, en molts casos, la dona s’acabi aguantant i passant la vida amb una persona que no estima. M’han demanat si jo estava amb la Laia per amor i m’he posat a riure... encara no m’ho havien demanat això, aquí! Com es nota que no havia tingut gaire contacte amb dones!!!

A més del murmuri i l’ostracisme també hi ha el tema de la dependència econòmica. La Senaida va ser educada per no treballar fora de casa. Només se li hauria permès treballar fora de casa si el seu marit hagués tingut una mena d’empresa on treballar-hi. No era el seu cas i ara, passats els 40 anys, ja era tard, deia, per sortir de casa a treballar. Va reben diners del seu marit des de Veneçuela i això ha fet sortir el tema del chavisme o antichavisme. Tot i que s’han declarat antichavistes, fins no fa molt hi estaven a favor. Crec que, pel que m’han dit, dos motius són els que han convertit aquesta família en antichavistes. Un dels motius té a veure amb un viatge que va fer el seu pare a Palestina. El bitllet d’avió el pagava el govern bolivarià, però hi va haver un problema amb l’avió i van haver d’aterrar a Síria. El pare d’aquesta família va haver de passar-se deu dies a Síria dormint al carrer i menjant pa amb oli. El govern de Veneçuela, m’han dit, va passar completament de donar-li una solució més digne. L’altre motiu són les dificultats amb que es troben per rebre diners de Veneçuela. En Mohamed i la Toti van néixer a Palestina, i el seu pare només pot passar (per llei) 300 dòlars al mes per cada fill que visqui amb la mare. Però com que només la Wafaà va néixer a Veneçuela, pels altres dos han de fer la tira de papers. I els han de fer dues vegades l’any i cada vegada els hi costa prop de 300 dòlars. Burocràcia, vaja. Tot i les queixes, la mare m’ha dit que té la sensació que ara es viu millor a Veneçuela que abans de que hi hagués en Chávez. Que hi ha menys pobresa i que malgrat les dificultats la gent té menjar i educació.

El cas és que la Senaida no vol que la seva filla hagi de dependre d’un home, vol que es casi per amor i que si mai aquest amor s’acaba també s’acabi la relació. Vol que sigui independent, i per aquest motiu va fer tot el possible per pagar-li una carrera, però no s’ho podien permetre. Tanmateix, un dels cinc pilars de l’Islam diu que el que s’ho pot permetre ha de donar un percentatge dels seus diners a la gent que ho necessita. I d’aquí és d’on treuen els diners perquè la Wafaà pugui estudiar. La comunitat religiosa li paga els estudis a la An Najah. Quan m’explicaven això he aprofitat per treure el tema dels checkpoints. L’hi he preguntat per com era el viatge de casa a seva a la An Najah (Nablus).

Com he apuntat en més d’una ocasió, fa un any que els checkpoints estan més oberts. Però la Wafaà té algunes coses gravades a la memòria que, segons m’ha dit, mai oblidarà. La seva mare també en té d’històries gravades. I en Mohamed també, és clar. La Toti no n’ha dit res, però tot i els seus set anys, segur que en té de mals records.

La Wafaà m’ha explicat que en més d’una ocasió, quan es dirigien a Nablus, havien fet baixar a totes les persones de l’autobús. Feia una cara, quan m’ho explicava. Que ha passat molt fred al checkpoint de Huwara, que a mig hivern i a quarts de vuit del matí els havien fet esperar més de dues hores per entrar a Nablus. Que no tenen calefacció a casa i que a vegades arribava xopa d’aigua. A vegades vol dir gairebé sempre que plovia, doncs quan plovia als soldats els hi feia més gràcia veure’ls mullar-se. Que arribava a casa i es canviava i agafava la manta i s’estirava fins l’endemà al matí, per tornar a la universitat i tornar a fer aquest camí de mitja hora que es podia convertir en un camí de dues o tres hores d’humiliació constant.

També ha recordat algun toc de queda. Ella i el seu germà, que devia tenir entre tres i cinc anyets, al terrat de casa observant com els soldats es passejaven pel poble mentre prohibien a tota la seva població sortir de casa. Van passar molta por, m’han dit. Jo ho he intentat i m’és difícil, però us proposaré un exercici. Tracteu d’imaginar-vos què significaria per nosaltres que algú ens prohibís no només sortir del nostre poble o ciutat sinó també de la nostra llar. Dediqueu una estona en pensar tot el que això representaria per les nostres vides. No només per hores, el 8 d’octubre de 2002 a Nablus portaven 104 dies de tot de queda en aquell any. Van acabar l’any al voltant dels 200 dies de toc de queda. Penseu en els efectes psicològics, però també en els econòmics i socials. Penseu en els menors d’edat, en la canalla. No tracto de fer sensacionalisme, només tracto de transmetre que hi ha coses que si un no les viu no és capaç d’imaginar-se fins a quin punt poden arribar a ser espantoses. No és el mateix llegir que hi ha hagut un toc de queda, que viure el toc de queda en la teva pròpia pell.

Entre altres històries, també m’ha explicat que els soldats eren especialment cruels durant el mes del Ramadà. En més d’una ocasió els havien fet baixar de l’autobús i mentre esperaven que el soldat de torn els donés el vist-i-plau per entrar a Nablus, els soldats es passejaven per davant seu menjant patates i bevent Coca-Cola o aigua. M’ha dit que ella es moria de gana, que això del Ramadà és gratificant però dur, i que només li faltava que els soldats els fessin això. Aquí s’hi ha afegit en Mohamed i ha dit que això només ho fan durant el Ramadà. Que la resta de l’any els soldats “només” els feien esperar durant molta estona sota el sol o sota la pluja, però que durant el Ramadà s’hi afegia aquesta mena de menyspreu per les seves pràctiques religioses. M’he mirat a la Wafaà i m’ha dit que sí, que l’actitud agressiva i humiliant dels soldats s’accentuava durant el Ramadà. I d’aquí ha sortit el tema d’anar a Jerusalem. L’any passat, durant el Ramadà, ella i el seu germà hi van voler anar a resar. A les 6 del matí eren al checkpoint de Qalandia i allà es van estar fins les 12 del migdia. Els soldats els van negar l’entrada a Jerusalem i, ja de passada, també els van negar el dret a tornar a casa fins que no van ser les 12 del migdia. La Wafaà m’ha assegurat que mai més pensa tornar a anar a Jerusalem. Que els soldats s’havien sortit amb la seva, que ella renunciava a visitar Jerusalem. Que ho havia passat tan i tan malament, que la Ciutat Santa ja no formava part dels seus somnis. La Wafaà tenia 20 anys i el seu germà 12.

La Senaida també ha parlat dels checkpoints, la Intifada i l’ocupació. No vol una altra intifada, prefereix la situació actual. Diu que ho van passar molt malament, que tot era més car i que arribar a Nablus era tota una odissea. Que de l’Intifada també hi ha palestins que en fan negoci. En especial, m’ha dit, els transportistes. En fi, jo crec que sí, que segur que alguns en fan negoci, però que a un poble no se li pot demanar que es resigni a viure sota una ocupació racista com la que està vivint el poble palestí. I la Intifada no va portar a l’alliberament nacional, però la resignació tampoc hi portarà. M’ha parlat de dones que havien hagut de parir als checkpoints i de que una seva amiga no la van deixar arribar a l’hospital a parir malgrat que ja havia partit abans i que l’hi havien hagut de fer una cesària i que per tant el seu era un part de risc. Gràcies a Déu, ha dit, va parir a casa i no va morir. No li faltaven motius, no, per donar gràcies a Déu. Aquí teniu una notícia de la BBC del 23 de setembre de 2005. Tal com diu el titular, des de l’any 2000 més de 60 dones palestines havien donat a llum en algun checkpoint israelià. Segons un informe de les Nacions Unides, 36 d’aquests nadons van morir. No tinc paraules.

Tot rient, a mitja conversa, ha dit que una cosa bona que havia tingut la Intifada és que havia donat més poder a les dones: com que els homes o bé estaven morts, o bé ferits, o bé empresonats o bé tenien prohibida la mobilitat, la dona va haver de sortir de casa a treballar per tirar endavant la família. I l’home va haver d’empassar-se part del seu masclisme. També m’ha explicat que una vegada ella va anar a Nablus i que va aconseguir arribar a casa seva amb nevera nova després de fer no sé quantes peripècies per esquivar el checkpoint. Clar que sí! Qui són els israelians per impedir-li comprar una nevera i portar-la a casa?

Tot plegat ha estat més impactant quan la Wafaà ha començat a diferenciar entre els jueus i els israelians per acabar diferenciant entre diferents tipus d’israelians. Primer, m’ha dit que no tenen cap problema amb els jueus, que si estiguessin a Veneçuela o a qualsevol altre lloc i es creuessin amb un jueu no l’odiarien sinó que el tractarien com una persona més. Aquesta distinció, que evidentment comparteixo totalment, no és la primera vegada que me la fan els palestins. Després, també m’ha comentat que no tots els israelians són com els colons dels colònies. Que a Tel Aviv hi ha gent molt maca. Això m’ha sorprès més, com s’havien que a Tel Aviv hi havia gent maca? Resulta que fa anys van fer una excursió. Abans de l’inici de la Segona Intifada van agafar un cotxe i amb uns veïns van aconseguir entrar a Israel. Van passar uns dies a la platja i diu que no van sentir-se maltractades. Tanmateix, es van treure el vel per no cantar massa. Se les empesquen totes, he pensat! Que difícil és anar a la platja tot i estar només a uns 40 quilòmetres, no? Tot i tot el que m’han explicat i per acabar-ho d’arrodonir, la seva mare ha declarat la seva admiració pel poble jueu: “tenen el que volen, un país, i nosaltres no”.

En quan a la possible solució del conflicte, elles no n’hi veuen. Que es veu que és impossible, perquè tot és qüestió de negocis. Que elles tenen molts veïns que s’estan enriquint amb el comerç de pedres i que no tenen cap mirament de si les pedres les venen a palestins o les venen a israelians. I que a més el tema dels assentaments també és complicat, perquè moltes vegades, m’han dit, algun palestí accepta els diners israelians i s’acaba venent algun terreny i després ja s’obra la porta perquè altres palestins també venguin. M’han dit, però, que els que volen fer una colònia ofereixen quantitats de diners astronòmiques, més de 10 vegades el que es pagaria per la mateixa terra. I també m’han dit que, a prop del seu poble, hi ha uns terrenys que ara pertanyen tots a un grup d’israelians però que al vell mig hi ha una parcel·la d’una família palestina que es resisteix a vendre. I que cada any els hi ofereixen un xec en blanc, però que no ho han acceptat ni pensen fer-ho mai. I diuen que el llibre sagrat, l’Alcorà, diu que la pau arribarà quan no hi hagi jueus a Jerusalem però que pocs dies després d’això el món es veu que s’acabarà. Ostres, he pensat... mira que són rebuscats els llibres sagrats!

Parlant d’això, de la segons elles impossible solució del conflicte, m’han comentat que ara per ara també han de solucionar els problemes que tenen els palestins entre ells. Que aquí si dius que ets de Hamas (elles s’han auto definit com apolítiques) tens molts números d’acabar empresonat i torturat per la pròpia Autoritat Palestina. Igual que si a Gaza dius que ets de Fatah, hem comentat. Que tenen un veí que va tornar de la presó (palestina) fet un quatre, que diu el meu veí en Sergi Jové. I un altre que si va quedar. D’atac de cor, deia la documentació oficial.

Quan ja eren quarts de nou, hem trucat al taxi. I, per què el taxista no abusés del preu, m’he fet passar per nebot de la Senaida. Per dintre, no podia parar de riure quan, de sobte, m’ha dit: de Caracas? I jo, sí, sí, de tota la vida de Caracas! I em diu, d’en Fidel Castro, oi? I jo, d’en Fidel? No, no, d’en Chávez!

Durant el camí no he pogut deixar de donar voltes a tot el que m’havien explicat. Al checkpoint de Huwara he intentat recordar la cara de la Wafaà i me l’he imaginat en un d’aquells dies d’hivern que anava a la universitat i eren aturats durant hores pels soldats. L’he vist xopa i humiliada. Des del taxi, m’he mirat als soldats amb molta ràbia. He sentit impotència i tristor. Sabeu què és el més fotut de tot? Que tinc la sensació que als palestins no els fa falta mentir. Les seves històries són tan cruels i reals, que cap mentida les podria fer pitjors. Què més voldria, he pensat, que tot plegat fos una absoluta mentida.

L’altre dia, mentre estava amb l’Anna i l’Albert dinant a Nablus, un home gran de Salfit va estar molt content de que li diguéssim salam malequm. Va xerrar amb l’Anna i després hi vaig anar jo. Sabeu què em va dir? Que estava molt content que l’haguéssim saludat i que estiguéssim a Palestina ja que, va dir, per sobre de tot “nosaltres també som éssers humans”. Doncs això, això m’ha vingut al cap mentre la Wafaà i la seva família m’explicaven la seva vida. Els palestins són éssers humans i, pel que sembla, hi ha un exèrcit i un Estat que els està tractant pitjor que si fossin animals de granja. Nosaltres, però, signem acords amb l’Estat d’Israel, els hi venem i comprem armes i quan ens parlen del Boicot a Israel a vegades, quan no sortim amb la fal·làcia de l’antisemitisme, som capaços de dir que aquest tipus d’estratègies acaben castigant a persones innocents. En fi, aprofito per apuntar-vos la web del Boicot, per si algú s’anima a promocionar-lo. I ja que us dic la web del boicot, també aprofito per enllaçar-vos amb una notícia que explica que Israel està tramitant noves lleis per perseguir i multar als que donin suport al boicot. Un exemple més de democràcia, no?

Hem quedat amb la Wafaà que abans de marxar tornaria a menjar amb la seva família. Aquesta vegada, però, serà a partir de les 7 de la tarda. Hauré de practicar dejuni tot el dia o, si més no, no dinar. Sinó em serà impossible menjar-me tot el menjar que tindran apunt. Ja en tinc ganes. Un sopar de Ramadà ha de ser una bona experiència.

En un principi, aquesta setmana aniré a conèixer a una organització de dones de Nablus. M’han dit que és molt interessant. Si és així, segur que en surt una nova crònica. Inshalà! He d’aprofitar les dues setmanes que em queden a Palestina, que això ja comença a acabar-se!

Salut

1 comentari: