Jericó, el Mar Mort i un checkpoint en una terrassa del barri musulmà de Jerusalem.
El dissabte (24 de juliol) l’hem aprofitar per anar-nos a banyar al Mar Mort. Com que està a tocar de Jericó, també hem volgut visitar quelcom de la ciutat més antiga del món. Més de 10.000, diuen els cartells. Hem esmorzat amb en Bashir i la seva família i hem sortit a buscar el taxi. Allà hem acordat un preu per fer una mena de ruta amb el taxista, que al final gairebé ens acaba causant un bon problema. La ruta ha començat pel Mar Mort. Pel camí de Bethlehem a Jericó, assentaments, poblats beduins i desert. [Per cert, parlant de beduins. El dia 27, excavadores israelianes van destrossar tot el poblat beduí de al-Araqib, al nord del desert del Néguev. Diran, els llibres d’Història i els propagandistes, que aquesta gent ha marxat de forma voluntària? Això és el que diuen del 1948, de la Nakba. Per cert (2), buscant més informació de la destrucció d’aquest poblat, he llegit que està situat en terres on el Fons Nacional Jueu vol plantar-hi molts arbres, fer-hi un bosc. Com ja vaig apuntar en una de les primeres cròniques, a casa nostra tenim una (pseudo)comentarista que gràcies a la seva defensa aferrissada de la causa sionista li dedicaran un bosc de 5.000 arbres. Serà en aquestes terres? Quina poca vergonya, no creieu?] Com més ens apropàvem a Jericó, més calor feia. Està a 260 metres, però per sota del nivell del mar. I el Mar Mort crec que està, si no m’equivoco, a uns 400 metres, també sota el nivell del mar.
Aquest mar que és tan salat i que no cal ni nedar per flotar, està situat en la Vall del Jordà. Té uns 67 quilòmetres de llargada. Crec que uns 18 d’amplada. I, mentre que la costa oriental es troba en territori jordà, la costa occidental es troba, aproximadament, la meitat en territori israelià (meitat sud) i l’altra meitat (la nord) en Territori Palestí. Ocupat, però Palestí. Tanmateix, és Israel qui controla i explota tota la costa occidental del Mar Mort. I, segons l’hi han comentat a la Laia, també són empreses israelianes les que controlen de facto la costa oriental. Miraré de centrar-me, però, en la part dels Territoris Ocupats.
Tot i que diferent, l’experiència m’ha recordat, i molt, a la de sopar a Jerusalem Occidental. Hem anat a la Platja de Kalia, a 15 minuts en cotxe de Jericó. Per arribar-hi hi havia un checkpoint, just a la sortida de Jericó. Però no l’hem passat, el checkpoint. L’hem esquivat per un caminet de carro. Després de parlar amb en Bashir i rumiar-hi una mica, crec que una possible explicació és que aquets taxis tenen una ruta establerta i no poden fer-ne una altra. I aquest, tenia la ruta de Bethlehem a Jericó i, per tant, els soldats l’hi haurien posat problemes per passar el checkpoint cap al Mar Mort. Tanmateix, i mira que ho han d’haver vist per força (un camionet també l’hem vist passar per aquest caminot, vull dir que és quelcom habitual i que esta just al costat del checkpoint), cap soldat ha sortit de la seva posició ni l’hi ha cridat l’atenció. La mobilitat dels palestins sol dependre d’això, de l’arbitrarietat dels soldats israelians.
La platja l’explota el Kibbutz Kalia, un assentament il·legal al nord del Mar Mort. Tal com s’explica en aquest enllaç, si busques informació d’aquesta platja (i del kibbutz, que també fa d’hotel), et pot donar la sensació que te’n vas a Israel. Però no. Repeteixo, això està en territori palestí. Ocupat, però palestí. La guia de Lonely Planet, per posar un exemple, fa una secció pel West Bank (Cisjordània) i una altra separada pel Mar Mort. Així es va normalitzant l’ocupació i l’usurpació de terres palestines per part d’Israel. Sort que Israel és un estat democràtic, oi? Per entrar a la platja pagues 40 NIS, que són uns 8 euros. Per una bossa de patates, 11 NIS, que en són uns 2 i pico, d’euros. No està gens malament. D’una platja ocupada, un negoci rodó.
Quan estàs a la platja veus que només hi ha israelians i turistes. Molt pocs palestins. De fet, crec que només hi havia el conductor del nostre taxi i un col·lega seu. Al entrar, el de la taquilla m’ha comentat que ells dos no podien acostar-se a la platja si no pagaven els 8 euros. Que s’havien de quedar al bar, però que no patís, que als taxistes sempre els tracten així. Que no em sabés greu. Al final, però, el taxista i el seu col·lega han fet el que els hi ha donat la gana i s’han passejat i assegut on hi havia les típiques tombones de platja. Jo tampoc voldria pagar per una platja que l’explota el país que ocupa el meu país. Més barra, gairebé impossible.
He llegit que, tot i que en el territori palestí a més de Kalia també hi ha quatre platges més (“Biankini in siesta beach”, “Neve Midbar Beach”, “Ein Feshkha” i “Mineral Beach”) aquesta és l’única a la que poden entrar els palestins. També he vist que alguns dels Parcs Nacionals Israelians que fa uns dies us comentava que es trobaven en els Territoris Ocupats es troben, precisament, en aquesta costa. Concretament, un parell. A més, també he llegit que hi ha la tira d’empreses israelianes (i jordanes) que estan explotant tots els recursos naturals del mar mort (i del Riu Jordà, d’on ve el mar) i que ho estan deixant cada vegada més sec, amb menys aigua i menys recursos. Que es veu que hi ha la tira de cremes i cremetes que els europeus i americans utilitzem i que porten productes robats d’aquest mar. Es veu que van tan bé per la pell... i pel negoci de l’ocupació, és clar. Ei, no us penseu que només tinc ganes de fixar-me en els aspectes negatius de les coses. Però és que en trobeu algun de positiu en això d’ocupar un país i explotar-ne els seus recursos naturals amb tanta barra? Hem marxat del Mar Mort amb força ganes de marxar-ne i encara més de no tornar-hi. Sap greu pensar que s’organitzen tants viatges en aquest indret i que es mouen tants diners al voltant d’aquest petit regal de la naturalesa mentre el gran regal de la naturalesa, la vida humana, és tant maltractada a pocs metres d’aquesta aigua salada.
Per acabar la nostra estada en aquesta terra tant calenta, n’hem tingut prou visitant la Muntanya de la Temptació. Aquí és on, segons el Cristianisme, Jesús va ser temptat tres vegades pel dimoni. Va resistir a aquestes temptacions, diuen els fidels. Per pujar-hi, hem agafat una mena de telefèric. El gestiona una empresa palestina, tu! Encara queden coses per robar en aquestes terres. Però n’hi ha moltes que ja han estat robades i que mai podran ser tornades. És el cas dels 5 anys de vida que l’enginyer tècnic encarregat del funicular va haver passar a presons israelianes. Ara en té 40, d’anys. I ens ha dit que ell, com nosaltres, és un foraster a Jericó. El seu poble, el qual no m’he apuntat el nom, ara està dintre Israel i, per tan, no hi pot accedir. No pot tornar a casa la seva família, doncs la seva família en va ser expulsada. M’ha recordat, però, que aquelles terres són terres palestines. I que persistiran fins que els tornin tot el que els han pres.
Tornar a Bethlehem ha estat tot un embolic. Per primera vegada, el taxista ens volia prendre el pel. Amb dificultats, hem mantingut la calma. Ens deia que si no li pagàvem una quantitat que era més del doble del preu que tocava ell no ens podia tornar a Bethlehem, que ens espaviléssim. I ho hem fet, això d’espavilar-nos, però a base de discutir amb ell. Nosaltres en anglès i ell en àrab. I, en Bashir, via telèfon, d’intermediari. Al final del final, resulta que ens ha pogut tornar a ell i que només hem pagat 10 NIS de més (uns 2 euros).
El diumenge (25 de juliol) la Laia ja ha marxat, però l’hem ben aprofitat! Ben d’hora al matí estàvem esmorzant amb en Bashir i una parella holandesa. Protestants, molt creients. Com els pares d’en Bashir. Resulta, doncs, que durant l’esmorzar ha sortit el tema del conflicte. Aquí és on ha quedat clar que en Bashir, quan parla del conflicte, mira de fer-ho sempre des de la perspectiva del Dret Internacional. El problema ha estat, penso jo, que la parella d’holandesos parlaven des d’una perspectiva que combinava la propaganda que rebem a través dels mitjans de comunicació amb històries de la Bíblia. I clar, quan en un tema així els teus arguments són que “Déu ja va dir que els jueus tornarien a Terra Santa i etc, etc...” en fi, cadascú és lliure de mirar-s’ho des de la perspectiva que li sembli, però personalment prefereixo el Dret Internacional que la Bíblia.
En Bashir ha mantingut, malgrat les dificultats, tota la serenitat del món. L’hi han arribat a dir que ell era massa jove per entendre la situació. Imagineu-vos: un matrimoni holandès conversant amb un professor palestí de Dret Internacional per la Universitat de Birzeit i dient-li que era massa jove. Aquesta parella només havia estat a Jerusalem i Bethlehem. En Bashir, només havia passat 23 dels seus 26 anys a Palestina. A Jerusalem no, perquè Israel no li deixa anar. Però jo crec que entre la formació que té, i el fet de ser d’aquí, pot saber bastant més que aquest matrimoni purità, no? En fi. El matrimoni ha suggerit, com diuen alguns dels comentaristes que com sabeu no puc suportar, que els palestins del 48 van marxar voluntàriament. Em pregunto si tan voluntàriament com els beduins de més amunt... En Bashir ha esgrimit dos arguments.
El primer és que, segons el Dret Internacional, encara que haguessin marxat voluntàriament, tenen tot el dret a tornar a les seves terres. Els hi ha preguntat si ells, en cas de marxar d’Holanda, perden aquest dret. És evident que no el perden. Per què l’haurien de perdre els palestins? El segon argument era el que se’n diu un argument d’autoritat. En Bashir no pensa que al 1948 els més de 800.000 palestins que van (haver de) marxar de les terres que avui són Israel ho fessin de manera voluntària. El Pla Dalet, executat per milícies jueves sota la supervisió de David Ben Gurion (considerat el pare fundador de l’Estat d’Israel), era un pla de neteja ètnica. D’expulsió forçosa. I, com que en aquell moment en Bashir no podia parlar amb ningú del 48, ha parlat amb el seu pare. Per cert, el seu pare, s’ha mantingut callat durant tota la conversa. Jo crec que devia sentir-se trist pel que estava sentint de la boca dels seus dos hostes. Doncs això, en Bashir l’hi ha demanat al seu pare què l’hi havien dit els soldats israelians durant la guerra del 67. El seu pare ha estat molt clar. Diu que li van dir: “teniu 24 hores per abandonar la vostra llar i Bethlehem”. No ho van fer i allà segueixen. Sinó, potser també es diria que havien marxat voluntàriament, oi?
L’entretinguda conversa ha seguit. El matrimoni holandès ha dit que clar, que els jeus van ser expulsats dels països àrabs una vegada es va declarar l’estat d’Israel. En Bashir, de nou, ha tingut resposta. L’hi ha demanat a veure que tenia a veure el poble palestí amb les decisions del govern iraquià o siri o el que sigui. I l’hi ha demanat si els holandesos són responsables de les decisions dels italians, per exemple. És cert, van ser expulsats. I ho condemno. Però també és cert que amb qui s’han de tractar aquestes expulsions és amb els països dels quals van ser expulsats, no? O ho han de pagar els palestins simplement perquè també són “àrabs”? Què vol dir ser àrab?
Més coses. Algun dels arguments més irrefutables han estat els sorgits de la lectura de la Bíblia. Es veu que els textos sagrats ja ho diuen, això, de que els jueus tornarien a Terra Santa. Carai, he pensat. I he pensat (i crec que també ho he dit): no sóc creient, però en cas de que hi hagués algun Déu, és impossible que volgués que tornessin d’aquesta manera. També ha estat irrefutable l’argument de que la potència colonial (el Regne Unit) va prometre un país pel poble jueu i que clar, que els àrabs no ho van acceptar mai això. I quan se’ls hi ha demanat per si les decisions s’han de prendre de manera democràtica o sota dictats imposats per potències colonials, han sortit amb la història de que si s’hagués votat una cosa així aquí no haurien tingut mai un estat perquè eren minoria. Doncs això, democràcia pura i dura. Molt millor la força de les armes, no? Pensar en un Estat Jueu, com pensar en un Estat Cristià o Islàmic, és, per definició, quelcom no democràtic.
En fi, de la conversa n’he tret algunes coses. Que els palestins estan pagant els crims europeus i els crims d’alguns règims àrabs. O, si més no, gran part del que els hi estan fent es justifica per fets que ells no hi han tingut res a veure. I una altra cosa important és la serenitat d’en Bashir. Potser és massa jove per posar-se nerviós?
Així, després d’aquest esmorzar tan entretingut, hem partit cap a Al-Quds. Tot el dia fent fotos i passejant. Molta calor, però, com sempre, Jerusalem és preciosa. Destacaré només una cosa. Seguint les instruccions de la guia, hem anat a buscar el Carrer de Sant Marc. Està en la ciutat vella i des d’allà pots pujar a les terrasses d’unes cases per veure tota la ciutat vella i part de Jerusalem Est i també Occidental. Les vistes no eren tan maques com esperàvem, però hem après quelcom més. Quan hem volgut tirar una foto des d’un lloc on semblava poder-se observar la Cúpula de la Roca, ens hem topat amb un checkpoint. Sí, un checkpoint en una terrassa del casc antic de Jerusalem. Hem fet el xafarder i hem preguntat quin barri era aquell. Era el musulmà. I hem preguntat qui vivia allà. I hi vivien jueus. I han assenyalat una mena de cabanya i ens han dit que allò era la sinagoga. I sí, resulta que aquelles cases han estat ocupades per colons ultra ortodoxos i que, com sempre, tenen soldats protegint-los. I, com a Hebron, l’accés a aquella zona només és permès als jueus.
En fi, després d’una caiguda d’un dels dos (no us diré si meva o de la Laia), aquí s’han acabat, més o menys, els nostres dies per Palestina. Crec que ha estat quelcom que cap dels dos oblidarem mai. I jo, a més de sentir-me més que ben acompanyat, tinc la impressió de que, encara que poc, he ajudat a la Laia a conèixer aquest país tan encantador, tan maltractat. Hi ha coses que s’han de veure per creure-te-les. No és que les persones tinguem poca fe. És que el que està passant aquí és gros. Molt gros. Humiliant, crec que és la paraula.
Fins d’aquí un mes, Laia. Gràcies per haver vingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada