Cap de setmana amb la Laia per Palestina (1)

Jerusalem, Nablus, Hebron

Ahir (dijous, 22 de juliol de 2010) vam passar tot el dia a Nablus. La veritat, va estar molt bé. El dia abans, amb la Laia, havíem estat fent turisme a Jerusalem. A mi em feia gràcia veure una mica Jerusalem occidental, conèixer la vida dels israelians, ni que fos per una estona. Tinc pensat passar-hi uns dies, a Israel, abans de tornar. Però, creieu-me que no em serà fàcil. Ja els estic coneixent, i molt, en els Territoris Ocupats. Així, vam decidir que, després d’un concert de la Maria del Mar Bonet a Jerusalem Est, aniríem a sopar a Jerusalem Oest. L’experiència del concert, tot i no ser la nostra música preferida, va ser maca. La del sopar, gairebé fastigosa. Veure tan jovent sopant, bevent i emborratxant-se, en un dimecres al vespre, mentre a pocs centenars de metres està tot ple de checkpoints i de soldats armats no és molt agradable. No dic que no es mereixin ser feliços, els israelians. Però la felicitat no s’hauria de poder aconseguir a expenses de la llibertat de tot un poble. Gaza, la presó més gran del món, està a només 80 quilòmetres del bar on vam sopar. Entre mig desembre de 2008 i mig gener de 2009, més de 1400 gazencs van ser assassinats durant l’ofensiva israeliana. No fa tan, d’això.

A Nablus, en Mustafa ens va fer de guia turístic i la ruta va acabar al “Sky Nablus”. Un punt elevat que, a més de delimitar “l’espai de llibertat” que s’ha donat als de Nablus, té unes vistes precioses. Nablus, de nit i vist des d’aquesta alçada, amb les seves llums i la seva forma estirada, és com unes brases. Les brases de la Resistència Palestina, he pensat jo. Abans de l’Sky Nablus havíem fet una volta pel casc antic. A més de tot el que ja m’havia explicat ell i altres palestins, vaig aprendre una cosa nova. La foto d’un nen màrtir era la foto d’un nen de 12 anys. Un nen sord que jugava amb una pistola de joguina mentre els soldats es veu que li deien que la tirés. Com a nen sord que era, no ho va poder sentir. No la va tirar. I el van disparar a mort. Pots pensar que es va tractar d’un greu error, d’un dany col·lateral que diuen els amants de les guerres i la violència. Tanmateix, després d’haver vist vídeos d’aquestes incursions deixes de creure en els errors. Entre d’altres barbaritats, en aquests vídeos hi pots veure perfectament com l’exèrcit d’Israel utilitzava menors palestins perquè fessin d’escut humà. Això és un crim de guerra, però a nosaltres se’ns en foten els crims de guerra, no? El vídeo que us he enllaçat és de l’any 2007. Quantes més armes ha venut el govern pacifista de ZP a Israel, des d’aleshores? Aquí teniu un molt bon estudi que respon a aquesta i altres preguntes. En fi, això de Palestina és com un fil que si comences a estirar no acabaries mai.

Durant tot el dia vam sentir molts petards. Vam preguntar-li a en Mustafa què era allò, i resulta que ahir els nois i noies que aquest any havien acabat l’Institut rebien la nota que els assigna la plaça i la possibilitat d’accedir a la Universitat. Tant a Nablus com a la resta de Palestina tot eren coets i petards. Precisament, al matí, quan agafàvem un taxi a Ramala, amb la Laia hem comentat que tothom anava amb una mena de diari amb uns llistats... no sabíem què era, però ara ja sí que ho sabem. L’examen es diu “Taugine” i es veu que és una autèntica merda. Però la celebració és una passada! Des de fora, sembla quelcom com contradictori. Des de dintre, imagino, es veuen, és clar, amb tot el dret del món a ser feliços. Ni que sigui per una estoneta, l’estoneta que queda per la propera visita dels soldats a Nablus o a Balata. O per passar el proper checkpoint.

Avui (divendres 23/juliol/2010), en Nick, la Laia i jo, hem anat a Hebron. Ben d’hora el matí hem deixat Nablus. Quan vaig estar a Palestina l’estiu de 2004 també ens vam proposar visitar Hebron, però va ser impossible. Poc després d’arrencar el taxi, el taxista era detingut i interrogat durant una bona estona. Aquella experiència crec que va ser decisiva pel meu interès vers el conflicte. Vaig poder sentir, de molt a prop, la humiliació amb la que aquests soldats tracten a la població palestina. Així, vam haver de fer marxa enrere i la visita a Hebron ha hagut d’esperar gairebé 6 anys. No puc comparar-ho, doncs, però molt em temo que tot plegat no podia estar pitjor.

El camí a Hebron és el camí de Bethlehem més 40 minuts més. O sigui, és el camí de la vergonya amb una mena de bonus track. Hem parat a Ramala per canviar de taxi i després hem parat a Bethlehem per deixar les maletes a casa d’una família protestant. En Bashir n’és un dels fills. Un noi de 26 anys, amb tres màsters fets a Europa i un caràcter molt agradable. Fa de professor a la Universitat de Birzeit, 10 quilometres al nord de Ramala i, malgrat que no és tan lluny, triga dues hores cada dia per anar a la feina. I dues per tornar, és clar. I més si resulta que el checkpoint està tancat o un soldat té un mal dia, que també pot ser, és clar. Domina el Dret Internacional, i quan parla del conflicte ho fa des d’aquesta perspectiva. Crec que és una bona perspectiva, sí és que encara creiem en el Dret Internacional i en la Justícia. Després del te i el pastís que ens han ofert, hem tornat a l’estació per agafar el darrer taxi. Cap a Al-Khalil, doncs, que vol dir Hebron en àrab. Si ho traduïm, vol dir “el bon amic” (Abraham, el bon amic de Déu).

Hebron es caracteritza, juntament amb Jerusalem, per ser Sagrada i alhora plena de colons en el seu interior. Aquí, els assentaments, a més de rodejar la ciutat, també es troben en el seu casc antic. En aquest mapa podeu veure com està “distribuïda” la ciutat. Ens han parlat d’uns 400 colons i prop de 2000 soldats per “protegir-los”. També ens han comentat, que en tot el districte d’Hebron el nombre de colons puja fins a 15000 (això m’ho ha explicat en Bashir). Just adjacent a Hebron hi ha l’assentament Qiryat Arba que compta, segons B’Tselem, amb una població d’uns 7000 colons (12/12/2008). Els 400 colons de l’interior del d’Hebron són, diuen, dels més perillosos de tots. Són extremistes, malgrat no ocupin gaires minuts en els nostres telenotícies. De fet, ho són tant d’extremistes, que quan ens hem plantejat acostar-nos a un edifici d’un dels assentaments que hi ha a Hebron, un parell de soldats ens han prohibit l’accés. Tenen por, els propis soldats i l’Estat d’Israel, que els extremistes agredeixin als internacionals. Tanmateix, els colons tenen permís per anar armats. I, és clar, de tant en tant, aquestes armes són utilitzades. Contra palestins, més faltaria. [Per cert, us imagineu que us estigués explicant que resulta que a Tel Aviv hi ha un assentament d’islamistes de Hamas i que soldats palestins estan allà per protegir-los?]

El 25 de febrer de 1994, Baruch Goldstein, fonamentalista jueu nascut a Brooklyn (Nova York) en una família ortodoxa, va entrar armat fins les dents a la mesquita d’Abraham i va assassinar a 29 palestins i en va ferir a uns 150. Quan se li va acabar la munició de la seva M16, la resta de musulmans que van seguir amb vida el van colpejar amb barres de ferro fins a matar-lo. Baruch havia arribat a l’assentament de Qiryat Arba l’any 1982 per complir amb el projecte sionista d’ocupació i colonització de Palestina. Va servir com a metge en les Forces d’Ocupació d’Israel i militava en diferents organitzacions extremistes. Un any abans d’emigrar a Palestina, el 1981, havia escrit una carta que va ser publicada al New York Times. La carta acaba amb aquesta frase: “Israelis will soon have to choose between a Jewish state and a democratic one”. Ara per ara, està clar què és el que han escollit. Un any abans de la matança, Goldstein i altres extremistes havien evocat àcid a la mesquita per matar a palestins. Després de la matança, es va imposar un toc de queda de dos setmanes que prohibia als 120.000 palestins d’Hebron moure’s mentre es seguia donant llibertat de moviment als 400 colons d’Hebron. Grups extremistes van construir un monument en record a Goldstein. L’estat d’Israel va fer enderrocar-lo a 1999. Però no ha tret els assentaments, ni als extremistes que habiten aquests assentaments. De fet, si ara hi ha 7000 colons a Qiryat Arba, a 1996 n’hi havia 5800. Per tant, aproximadament un 20% més. Molts d’ells segueixen celebrant, cada any, la matança. Alguns, fins i tot, es pentinen i vesteixen igual que Goldstein el dia de la matança.

Nosaltres hem volgut entrar a la Mesquita, a la Tomba dels Patriarques, però com que era divendres no hi hem pogut entrar. Es tracta d’un lloc sagrat per les tres religions monoteistes del mediterrani: Judaisme, Cristianisme i Islam. No entrar-hi, però, no ha volgut dir que no poguéssim observar el seu exterior. A més de l’edifici, diferents checkpoints plens de soldats israelians. Els musulmans entrant per una banda i els jueus per una altra.

Després d’estar una estona al voltant d’aquest lloc tan Sagrat, hem seguit caminant per aquest lloc tant ocupat. Crec que era millor no parar-se a pensar gaire en el que estàvem veient, però hi ha imatges que no et permeten triar si penses o desconnectes. Penses, i molt. Hem fet un llarg carrer, l’antic mercat (“soc” en català; ara he après que zoco és “soc” en català!), on totes les botigues estaven tancades. Moltes d’elles amb pintades en les seves portes. Moltes d’aquestes pintades eren l’estrella de David. Segons el Comitè de Rehabilitació d’Hebron, actualment només el 10% de les 650 botigues del vell soc estan funcionant. En tota la zona H2 del mapa, la controlada per Israel, més de 1000 botigues han hagut de tancar i molts palestins n’han hagut de marxar. Les manifestacions contra aquests fets són setmanals i, més d’una, ha acabat amb ferits i detencions. El dissabte, un dia després de la nostra visita, 10 activistes internacionals van ser detinguts, durant la manifestació, per les Forces d’Ocupació d’Israel. Es veu que la Resistència, encara que sigui no violenta, és molt dolenta. O, potser, pels governs israelians fins i tot encara ho és més, de dolenta la Resistència no violenta, no? Si això és així, que jo crec que sí, aquest és el camí.

Hem arribat a un punt on hi havia una altra parella de soldats. Aquí és on, al veure que volíem apropar-nos a un dels edificis dels colons, aquests dos soldats ens han negat l’entrada al recinte tot dient que allà només hi podien accedir-hi els jueus. Evidentment, per tota aquesta zona, els palestins hi tenen restringida la mobilitat. He llegit que només hi poden accedir els que tenen una targeta que els identifica com a residents d’aquesta zona d’Hebron. Així, ara ja no només ens trobàvem dintre de Palestina i veiem assentaments i zones militars on els palestins no hi poden accedir, sinó que ens trobàvem, de ple, en una ciutat palestina amb zones on els propis palestins hi tenen prohibit l’accés. De debò que és veure-ho per creure-ho. Havia llegit sobre Hebron, però la veritat és que, fins que no ho veus, és impossible fer-te’n una idea que s’acosti, encara que sigui poc, a la realitat.

Per si no n’hi havia prou, després hem tornat a la ciutat vella. Ens hem anat fixant en que tots els carrers que donen a la ciutat vella estan tancats i completament militaritzats. Parelles de soldats amunt, parelles de soldats avall, parelles de soldats a l’esquerra, parelles de soldats a la dreta i murs i tanques i fils ferro d’aquell amb punxes tallant carrers. Només tens un carrer, amb checkpoint a cada punta, per tornar a la ciutat vella. Com xais, sota el sol, hem seguit tornant. Hem seguit comentant la misèria d’aquell carrer ocupat i ple de botigues tancades. Hem seguit comentant la ràbia i impotència que sentíem al veure tanta injustícia. Però allò no era tot. Hem entrat al casc antic i un home ens ha començat a explicar que allà també hi havia assentaments. Que miréssim amunt. I sí, mires amunt i veus una reixa. Després de la reixa veus merda, escombraries, porqueria. Després de la merda, de les escombraries i la porqueria veus una bandera israeliana. Després de la reixa, la merda, de les escombraries, la porqueria, i la bandera israeliana veus que es tracta d’un altre assentament. I t’adones que tota la merda, totes les escombraries i tota la porqueria ha estat llançada per algun colon contra els palestins que passen per carrer. Així els tracten. I segueixes mirant i et fixes en una punta i l’altre del carrer i mires amunt i veus una mena de cabines alçades sobre les taulades del casc antic i veus que en les cabines hi ha soldats armats, protegint aquests colons i humiliant, encara més, la població palestina d’Hebron. I de tot el món.

Et costa mantenir el cap fred i somriure als nens. I et costa no escopir quan tornes a mirar i veus un grup de soldats de vint anyets passejant-se pels carrers de la ciutat vella, mentre els nens intenten jugar. Mentre els nens intenten ser nens en un lloc on és impossible ser mai un nen. I plores per dins i somrius per fora. I et fas el valent. I recordes quan erets més petit. I recordes a qui et duia a l’escola i de passada t’ensenyava a no fer mai mal a ningú, a qui t’acompanyava a jugar a bàsquet després d’haver fet més de 3000 quilòmetres en una setmana i d’haver-ho fet gairebé totes les setmanes que té l’any, i recordes a totes les germanes i germans, pensant en la gran, sempre tan lluny i tan a prop alhora, pensant en tots. I recordes a qui et va ensenyar a estimar per sobre de tot. I recordes a aquella tieta que sempre escolta. I recordes als amics que tan trobes a faltar. I penses en la sort d’haver nascut a Vic. I et cagues amb tot el que estàs veient. Però vols seguir aprofitant el temps i el privilegi de la teva llibertat. I tractes de guardar en la memòria tot el que et sembla més rellevant per després escriure-ho i compartir-ho amb quanta més gent millor. Una amiga, l'Anna, m'ha demanat com aguantar les llàgrimes. No ho sé. Només sé que moltes cauen mentre escric.

Després d’unes fotos ja s’havia fet tard i havíem de tornar cap a Bethlehem. I, en Nick, cap a Nablus. Així que hem agafat un taxi i hem anat cap a l’estació dels taxis que fan la ruta cap a Bethlehem i cap a Nablus. Aquí hem conegut un altre tipus d’extremista. Aquest musulmà. El que s’assentava al costat del conductor ens ha demanat d’on érem i, al dir-li de Barcelona, ja l’hi ha vingut de seguida al cap la història de l’Al-Andalus. Tanmateix, no sabia que no havien arribat a Barcelona!!! Jo tampoc ho tenia clar, però ara ho he mirat per Internet i em sembla que es van quedar per les terres de l’Ebre. Ens ha comentat que els musulmans, més tard o més d’hora, tornaran a ocupar la península. I jo l’hi he dit que esperava que s’esperessin a que jo ja no hi fos, que no tinguessin pressa. I he aprofitar per demanar-li per Hebron i Palestina i ell m’ha respòs que allò era un problema molt petit en comparació al problema real del món musulmà. Resulta que el problema, segons aquest individu, és que l’Islam no ocupa el lloc central que hauria d’ocupar. Resulta que el problema és que la Xaria (la llei islàmica) no governa, no està present en la vida dels musulmans. I resulta que volen establir el que seria un “al Khalīfah”, una mena de gran imperi islàmic. Primer, recuperant el que temps enrere havien estat terres islàmiques. Després, conquerint la resta del món. I ja per acabar, eliminar a tothom qui no pensi com ell. Un món en Pau, si senyor.

El proper dia 5 tinc previst tornar a visitar Hebron amb un grup ex soldats israelians que formen part d’una organització que es diu “Breaking the Silence”. En un principi, hi aniré amb l'Anna i l'Albert. Ja tinc ganes de que estiguin per aquí. Que els amics vinguin a Palestina m'omple d'energia i felicitat. No és fàcil, decidir-se per aquest tipus de vacances. Tal com diu el seu nom, aquests soldats trenquen el silenci, això és, t’expliquen el que feien mentre eren soldats. El que feien, però que ara denuncien i condemnen. Tot un exemple de que, malgrat les dificultats, un pot (i ha de) lluitar pel que creu. Aquí teniu un vídeo d’alguna de les coses que els soldats fan a Hebron per passar l’estona. No patiu, no estan matant a palestins. Només estan ballant, gaudint de l’ocupació.

Salut

Palestinian General Union for Disabled (dimarts, 20 de juliol de 2010)

[Degut a les minivacances fetes aquests dies amb la Laia, les cròniques les tinc fetes però a mitges. Les aniré penjant a mesura que les pugui acabar d'enllestíir Aprofito per agrair tots els missatges que via bloc o via correu electrònic estic rebent. Ja vaig dir-vos que el meu únic objectiu és apropar-vos la realitat que estic vivint, la meva experiència, i saber que sou uns quants i unes quantes els i les que ho aneu seguint, fa que el temps que hi dedico sigui un temps més que agradable. Gràcies, de debò]

Avui he anat a buscar a la Laia a l’aeroport de Tel Aviv. Això vol dir que avui he tornat a passar per Jerusalem. Ho he aprofitat i m’he trobat amb l’Anna i la Gisela, dues molt bones amigues de la Universitat. S’estan aquí tres setmanes. Tenen ganes d’aprendre. Moltes ganes de voltar per tot Palestina i, fins i tot, d’arribar a Jordània. De fet, ara, quan escric això, ja deuen ser-hi, a Jordània. Així doncs, abans d’anar a l’aeroport a buscar a la Laia, he passat una gran tarda amb elles.

Al matí he anat a treballar a l’hora de sempre. O sigui, a les vuit ja estava assentat a la meva cadira. M’he dedicat a escoltar i transcriure una conversa que tinc enregistrada amb en Mahmoud, de Balata. Quan m’he vist amb en Samer m’ha comentat que si havia d’anar a Al-Quds podia aprofitar que ell havia de baixar fins a Ramala i, així, anar amb cotxe i no haver de pagar l’autobús. Baixar amb ell ha estat tota una nova experiència. A més, he plegat a les 11 enlloc de a les 14h. i, per tant, he pogut estar més estona voltant per Jerusalem.

Quan hem sortit de la universitat, ens hem dirigit cap al local del sindicat dels discapacitats del districte de Nablus. Un local molt precari, però ple de lluitadors. Aquí la lluita és quelcom que es porta a la sang. En Samer n’és el portaveu. Un home d’uns 35 anys que va amb cadira de rodes i del qual ara no recordo el nom, n’és una mena de gerent. Han repassat uns papers, estadístiques, han estat xerrant una estona i mentre menjàvem una mica d’humus i amanida m’han comentat quatre xifres. Resulta que al districte de Nablus hi ha uns 7000 discapacitats. 3500 estan inscrits al sindicat (Palestinian General Union for Disabled). Dels 7000, 500 són discapacitats gràcies a alguna de les incursions israelianes durant la Segona Intifada. Quan m’han explicat les estadístiques m’he quedat només amb una dada: més de la meitat des inscrits són gent sense cap mena d’estudis. Amb aquestes condicions, és molt difícil aconseguir una feina.

Gairebé tot el finançament de l’unió depèn de les seves activitats. Sovint, treballen conjuntament amb altres organitzacions de la societat civil. Junts són més forts, m’han comentat. Totalment d’acord, he pensat. El govern no sol posar-hi un duro, que es diu. Però ara estan lluitant perquè els hi assignin un tros de terra on construir-hi una nova seu, un nou centre. La construcció l’esperen finançar a través de la cooperació internacional. A mi m’ha semblat que el local estava molt fotut, i que algun d’ells també, però que potser encara seria més fotut aconseguir tot això que necessiten. En fi, són uns lluitadors. I aquests, no només lluiten contra l’ocupació. La seva intifada és permanent.

Així que, una vegada hem tingut l’estomac una mica ple i el cap amb més idees per una nova crònica, hem dit de marxar. Un home amb problemes en una cama ha fet de conductor. Al seu costat, el gerent. En Samer i jo, al darrera. Però encara en faltava un! Un altre home que, a més de tenir algun problema també a les cames (anava amb crosses i sabates ortopèdiques), també tenia algun quilo de més. Es veu que treballa a l’ajuntament. Potser això explica el seu sobre pes... aquí no en veus gaires, de quilos de més! Així, el viatge ha estat entretingut. Jo, convertit en sandvitx, rodejat de palestins amb alguna minusvalia direcció Ramala. S’han passat el viatge discutint i jo mirant d’entendre quelcom. Bé, més que discutir, parlant. Però algun amb una veu molt (massa) alta! Només aturaven la conversa per explicar-me que allò que veia era un assentament, que hi havia moltes cases però que en realitat només hi vivien uns 30 colons, que ho feien per anar robant terres, que gasten deu vegades més d’aigua que la que gasta un palestí (m’han parlat de 15 litres diaris versus 150 litres, però jo no ho ha contrastat), que els palestins de Ramala que van emigrar ho van fer sobretot als EEUU i que ara tornen amb molta pasta i es construeixen unes casotes impressionants, que aquest és el checkpoint de Zatarah, que si volia un caramel de menta, i que espavilat que et deixem aquí que l’estació per acabar d’arribar a Jerusalem està tres carrers més enllà i ja la trobaràs i no pateixis! Un gran viatge, sí senyor!

Per arribar a Jerusalem he hagut de passar el checkpoint de Qalandia. Una vergonya més. Resulta que els palestins han de baixar de l’autobús i els internacionals no. Resulta que ells han d’anar a passar una mena d’inspecció arbitrària i els internacionals no. Resulta que a l’autobús només hi hem quedat una dona, un home i jo. I resulta que gairebé em barallo amb l’home perquè era una mica ximple, pel meu gust. Més que barallar-m’hi jo, ell ha semblat ofendre’s quan després de dir-me que ell no tenia passaport o que si en tenia no sabia d’on era, jo l’hi he respòs que no me’l creia. En fi, aquí s’ha acabat tota la nostra relació. Quin descans.

A Jerusalem m’he trobat amb l’Anna i la Gisela. Tenien gana i han menjat quelcom just a fora l’hostal on estem. Hem estat parlant del conflicte, de la gent, del que jo havia vist i de les seves primeres impressions. Hem anat a donar una volta i ens hem trobat que al Mur de les Lamentacions hi havia com una mena de gran festa. Centenars de jueus recordant i commemorant la destrucció del Primer i Segon Temple. Buscaré més informació, per contrastar el que m’han dit, però jo he entès que feia 2030 que els havien destrossat el primer. Molts anys, he pensat jo. Però també són molts els anys que fa que estan ocupant, il·legal i immoralment, aquesta part de la ciutat. Des del 1967. Per cert, estava ple d’ultra ortodoxos. De radicals, sí. D’aquests que desitgen una Palestina neta de palestins... d’aquests que es passegen pel barri musulmà de Jerusalem fanfarronejant la seva “suposada” superioritat. Racistes i covards, sempre envoltats de soldats.

Més tard, m’he dirigit cap a Ben Gurion, l’aeroport. La Laia arribava per veure’m i conèixer Palestina i jo em moria de ganes d’abraçar-la i ensenyar-li moltes coses! Em dóna força, com totes les persones que estimo. I confiança per seguir aquí, per seguir estudiant, per seguir aprenent. Gràcies! En fi, com ja vaig apuntar un dia, aquí els camins sempre t’aporten quelcom. I jo, cada dia sóc més xafarder i durant el viatge no he parat de mirar per la finestra del taxi. Dintre Jerusalem occidental, tot ple de jueus ultra ortodoxos, ballant i cantant, commemorant. Molts d’ells, feien pinta de no tenir ni 15 anys. Cap palestí, és clar!

Ja fora de Jerusalem i de camí a Tel Aviv, he començat a veure noms que recordava: al-Lydd i Ramleh, concretament. Aquests són els noms de dos dels pobles dels quals van ser expulsats a 1948 els meus amics del Camp de Balata. M’he preguntat si mai podrien tornar a casa seva, si mai es respectaria el que diu el Dret Internacional o, si ni tan sols se’ls deixarà mai més anar a visitar el seu poble? La veritat és que, ètnicament parlant, els sionistes van deixar aquestes i altres terres gairebé netes de palestins. D’això van les neteges ètniques, no? Jo no parlo de genocidi, tot i que hi ha massacres que segurament s’hi podrien considerar, però que aquí hi ha, des d’abans del 1948, un projecte de neteja ètnica no en tinc cap mena de dubte. I sí, sé que això sona molt gros. Que algunes i alguns pensareu que no pot ser, que estic exagerant. Agrairia que abans de jutjar-me, doncs, tractéssiu de buscar informació. De llegir. De contrastar diferents fonts. El tema és prou seriós com per no tractar-lo, simplement, per impressions extretes de telenotícies i converses de bar. No es tracta de posicionar-se a favor o en contra d’uns. A mi tan me fa si uns són jueus i els altres musulmans. Per mi, com si fossin tots hindús o cristians. Del que es tracta, penso jo, és de posicionar-se clarament contra d’unes pràctiques, les cometi qui les cometi. I jo, tal com condemno i m’avergonyeixo de l’Holocaust Jueu, condemno i m’avergonyeixo de la neteja ètnica de Palestina. Una autèntica vergonya.

Només afegir que quan amb la Laia hem arribat a Jerusalem ja eren ben bé les dues de la nit. Tot i això, hem dit d’anar a veure el Mur de les Lamentacions. Encara hi havia festa, tu! Quin mal de panxa, he pensat, tanta celebració enmig de tanta ocupació. A mi crec que no se’m posaria bé, però aquests tenen l’estomac molt valent. I, pel que sembla, la consciència molt tranquil·la.

Salut

El meu primer dia a Balata

Diumenge, a les 11 de matí, vaig sortir de la universitat per anar a Balata. En Samer em va acompanyar, però ell no s’hi va quedar. Em va deixar amb en Mohamed, un home que treballa al Yafa Cultural Center. El camí de la An Najah a Balata van ser d’uns deu minuts, però com tots els camins d’aquí, suficient per percebre l’assetjament militar que va patir Nablus durant els anys de la Segona Intifada, i algun més (Nablus va seguir assetjada i pràcticament incomunicada fins a juliol de 2009). Poc abans d’arribar al camp, a mà esquerra, un edifici governamental completament destrossat. Ara l’estan reconstruint, amb diners del Japó i de la Unió Europea.

En Mohamed m’ha presentat a en Mahmoud, el “relacions internacionals” del Centre. Hem tingut una conversa de més d’una hora. Molt interrompuda, per cert, pel seu fill de tres anys. M’hi entenc tan amb això dels nens, que jo l’hi he demanat si tenia cinc o sis anys... en fi, sort que ho he mig arreglat dient que aquí la gent sembla més madura del que es correspondria amb l’edat. En Mahmoud m’ha semblat un d’aquests homes que, malgrat tot plegat, manté el cap serè. D’aquest cap serè, i d’altres, en depèn el benestar psicològic i emocional dels milers de nens, nenes i homes i dones que han sobreviscut la Intifada al Camp de Balata.

El primer que m’ha comentat en Mahmoud és que si vull entendre Balata, n’he de conèixer la seva història. Massa sovint volem entendre quelcom prescindint del seu passat. Així ens va. Balata té unes característiques “úniques”. Com ja he apuntat en alguna ocasió, és el més gran en quant a població. Alhora, és també el més petit. En algun lloc jo havia llegit que eren 2,5 quilòmetres quadrats, però en Mahmoud m’ha parlat de només un quilòmetre quadrat. Jo crec que, encara que fossin 2,5 i no 1, 25.000 persones són moltes persones per tan poc espai. A Balata va néixer la Primera Intifada i a Balata s’hi van originar les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, a principis de la Segona. Abans de la primera, m’ha comentat, a Balata ja hi havia intifada: el seu primer màrtir data de 1974. Història, molta història té aquest camp. És conegut i reconegut pel seu activisme polític.

Parlant de la primera i de la segona intifada m’ha repetit diverses vegades que no van ser el mateix. La primera, política. La segona, violència. La primera, manifestacions, protestes, vagues. La segona, violència. Entremig, l’establiment de l’Autoritat Nacional Palestina (1994) i els falsos processos de Pau. Entremig, les armes es van anar fent un lloc entre la població palestina. Van esdevenir, m’ha dit, quelcom quasi legal, molta gent en tenia. I, ja se sap, sempre hi ha qui en fa negoci, d’això de les armes. Maleïdes armes. Entre els traficants, molts palestins, però també molts israelians. Maleïts traficants d’armes. Entremig, les colònies no van deixar d’expandir-se. Maleïts colonitzadors.

La Intifada d’Al-Aqsa va esclatar a finals de setembre de l’any 2000. Mentre en teoria s’estava negociant el futur de Jerusalem, l’aleshores líder de l’oposició, Ariel Sharon, al que ja m’he referit en alguna de les cròniques, va anar a passejar-se per l’esplanada de les Mesquites. Tot un acte de provocació que, tal com es diu, va fer vessar el got. Les revoltes palestines van començar el dia que jo feia 19 anys, això és, el 29 de setembre de 2000. La repressió israeliana va ser brutal. En Mahmoud m’ha repetit el que ja m’han dit altres palestins: “aquí som molt emocionals”. I, ha afegit, que sí, que la reacció palestina va ser completament irada, des de la ràbia, des de la frustració, des de la desesperació. Però que ell té la sensació, i em sembla que no deu anar molt errat, de que els soldats israelians estaven esperant aquesta reacció. Els soldats coneixen bé la història dels Territoris Ocupats, doncs en són actors de primera fila des de ja fa massa dècades. Què podien esperar, sinó ràbia i violència?

El cas és que va començar un període de violents enfrontaments en els que, segons l’organització israeliana B’Tselem, 4908 palestins i 1062 israelians van ser assassinats. I Balata va posar els seus. Durant els cinc anys d’Intifada, un promig de més d’un funeral per setmana. Més de 250 balatencs assassinats, m’ha comentat. I setze suïcides menors d’edat. I uns quants més majors d’edat. De fet, ha afegit, de Balata i del casc antic de Nablus, és d’on van sortir la major part de suïcides. Això també caracteritza Balata. I Nablus.

Ha lamentat que molts joves es convertissin en suïcides i, sense voler-ho justificar, m’ha explicat que era fàcil que les diferents faccions els captessin per dur a terme aquestes accions. Quan aquesta vida no té sentit, quan el present es converteix en un malson constant, l’altre vida, el més enllà, pot prendre molta més força, molta més significació. Allà, m’ha dit, aquests joves hi esperen trobar els profetes, el cel. I, de passada, venjar-se per un germà, o per una germana, o per un amic, o per qualsevol conegut que hagués estat assassinat durant alguna de les moltes incursions militars que el camp va patir. Des del Centre, treballen per recuperar la importància del present.

Les dues escola de noies, regentades per la UNRWA, estan ben a prop del Centre. Una va ser ocupada de manera sistemàtica per l’exèrcit. Es va convertir en un centre de detenció i tortura, en una presó dintre les presó que era el camp durant l’Intifada. Les classes, és clar, suspeses durant dies, setmanes i, a voltes, mesos. Fer història de l’escola ha de ser ben dur, no? Les dues entrades principals del camp van esdevenir una mena de frontera infranquejable. Si erets home menor de 25 anys, sortir del camp era pràcticament impossible. A vegades, l’edat per poder sortir del camp eren 35 anys. El primer any, va ser espantós. Amb pocs dies de l’inici de l’Intifada, l’atur va arribar a pràcticament el 100%. Molts dels balatencs tenien les seves feines més enllà de la línia verda i, si ja era prou complicat accedir a Nablus (com us he apuntat, a pocs minuts en cotxe), accedir a Israel es va convertir en quelcom impossible. Els tocs de queda van arruïnar el camp i la vida dels seus habitants.

El mateix Mahmoud m’ha explicat que la seva germana s’havia de llicenciar en dret i, per fer-ho, havia de passar l’últim tràmit a Ramala. Per arribar-hi, van sortir a les sis del matí de casa seva i van començar a caminar per la muntanya. Al cap d’una estona, van poder fer una part del trajecte sobre un burro. Després del burro, un cotxe. Al cap de dues hores i mitja havien passat el checkpoint de Huwara, just a la sortida de Nablus. Diu que estaven desesperats, que van passar molta por. No m’estranya: en aquestes muntanyes, més d’una bala israeliana va convertir a algun palestí en màrtir i, ja de passada, engrandia el sentit que per alguns anava adquirint l’altra vida. Per arribar a Ramala, quatre hores més. Total, a les 12.30 arribaven a Ramala. Avui jo he tardat poc més d’una hora per arribar a Ramala i una altra hora per arribar a Jerusalem.

Hem seguit amb la conversa i m’ha parlat d’un tema molt interessant. Diu que, amb el temps, la segona intifada va anar degenerant. Al final, quan totes les bones persones ja havien estat assassinades o empresonades, tan una facció com l’altra es van convertir en una mena de clans mafiosos. Eren controlades, segons en Mahmoud, per persones que tan els hi feia el nom de l’organització o la causa que aquesta perseguia. De 2005 a 2007, m’ha dit, el carrer era seu. Tant per Nablus com pel camp, arreu hi havia gent armada. Molt tràfic d’armes. Ha qualificat aquest període com a molt pitjor que l’Intifada. Una cosa és que els israelians matin als palestins i una de ben diferent és que els palestins es matin entre ells. Una mena de guerra civil, ha dit. Qualsevol disputa, encara que fos una absoluta tonteria, podia acabar en un tiroteig. No hi havia llei, no hi havia cap mena d’ordre. Palestina es va convertir en un autèntic wild west (aquestes són les paraules que ha fet servir en Mahmoud).

A 2007, la cosa va començar a canviar (per la part Palestina). L’Autoritat Nacional va recuperar el poder; va fer-se, de nou, amb “el control de la situació”. N’estava content, ell, del govern actual. Diu que els palestins van votar a Hamas per castigar a Fatah, per la corrupció i la degeneració de les Brigades, però que ara molts palestins tornarien a votar a Fatah, doncs no volen un estat islàmic com (sempre segons en Mahmoud) sembla que vol establir Hamas a la Franja de Gaza i que, a més, Hamas està fent el que ja feia Fatah, això és, col·locar només als seus simpatitzants. Fa poc vaig llegir que a Gaza, Hamas havia prohibit a les dones fumar en públic. Si això és així, no crec que la majoria de la societat palestina n’estigui contenta. Aquí és quan li he demanat per la divisió dels palestins, i m’ha respòs que és una llàstima, però que la unitat no és impossible. Inshalà.

Ara, diu, la violència ha desaparegut dels carrers de Balata. Però no ha desaparegut de Balata. De forma creixent, cada dia saben de més casos de que els nens i les dones són víctimes de la violència en l’interior de les seves llars. Tampoc ho ha justificat, però m’ha raonat que tanta ràbia acumulada, tant sofriment i tanta frustració sempre s’acaba convertint en violència i que, si no es treu al carrer, es treu a la llar. A l’ocupació se li han sumat les enormes dificultats per trobar feina i això de no tenir feina comporta massa hores lliures per menjar-se el cap i acabar perdent, de nou, el sentit de tot plegat. Doncs, encara que la situació no és la de la Intifada ni la del període de violència intrapalestina, només fa un any que gaudeixen, per dir-ho d’alguna manera, de més mobilitat. Fins a Juliol de 2009, sortir del Camp i de Nablus era molt, molt, molt, emprenyador, ha dit. Costarà molt reconstruir tot el que s’ha destrossat. I no em refereixo, només, als edificis. Hi ha coses que costen molt més de reconstruir.

Després he sortit una estona amb en Faisal, un jove que treballa al centre. Hem donat una petita volta pel camp. Suficient perquè ell m’expliqués quatre coses més. Abans de sortir del centre, per exemple, m’ha ensenyat el teatre que tenen. Hi havia tot un grup de nois i noies assajant. Definitivament, el teatre ha de ser una bona manera per convertir la ràbia en creació o, millor dit, l’ocupació en creació. Hem tornat a treure el tema de la violència i, tal com m’havia comentat en Mahmoud, la canalla cada dia es baralla més pels carrers del camp. Des del centre, es mira de canalitzar tota aquesta energia per altres vies més constructives.

Quan he entrat al primer carreró del camp, el sol ha desaparegut. Els edificis estan tan i tan junts, que gairebé no hi passa ni un bri de llum. Després d’aquest, un altre, i un altre, i un altre, i un no parar de carrerons. O passadissos? Ells en diuen “zugga”, però em sembla que nosaltres no tenim una paraula per descriure-ho. De fet, m’han dit que en anglès no hi havia paraula. Dubto, doncs, que la tinguem en català. Les paraules, també ens diuen molt del que és una realitat social, oi? Si no tenim la paraula és perquè nosaltres no tenim aquesta mena de passadissos de poc més d’un metre d’ample. Si ells l’han forjat, és perquè el camp és això i dos carrers més: el Carrer de les Escoles i el Carrer del Mercat. Més simple, impossible. Però que complicat que és entendre Balata...

Quan en Faisal m’ha deixat, m’he mirat de perdre pel camp. Impossible. És tan petit que sempre, poc o molt, saps on estàs. M’he fixat en els pòsters dels màrtirs i realment eren tots molt joves. M’han convidat a dinar a un restaurant, el d’en Mohamed Ali, però no tenia gana i ho hem deixat amb una sucosa conversa només interrompuda per l’hora de la pregaria. L’hi he demanat un desig i ho ha tingut claríssim: acabar amb Balata. O, el que és el mateix, solucionar el tema dels refugiat. Quina cara feia l’home quan em deia que ell l’únic que desitjava és deixar l’estatus de refugiat al passat i trepitjar el present com un home amb tots els drets. És clar, tota una vida sense poder-ho fer...

El futbol també ocupa una part important de la vida dels balatencs. Si a nosaltres ens serveix per fugir d’estudi, per esbargir-nos, doncs imagina’t pels balatencs! Quan parlen de futbol, no parlen de res més que de futbol! Així que, he pensat, segueix la beta a aquesta canalla que no para de demanar-te pel barça i els seus jugadors. Així he acabat a un altre restaurant, o paradeta on hi fan menjar. De nou, m’han volgut convidar. Ara, ja tenia més gana. El que passa és que el de la paradeta era del Real Madrid... en fi, després de posar-me un braçalet del Barça que m’han regalat, he accedit a menjar amb ell. Això de dinar a mig de Balata en el restaurant d’un gran aficionat del Real Madrid... no sabia si explicar-vos-ho però, al capdavall, això també forma part de la meva primera estada a Balata.

Mentre menjava l’entrepà d’humus que m’ha fet m’he fixat en una foto penjada a la paret. El seu germà, fotògraf, va ser assassinat per un franctirador durant l’Intifada. Per beure, m’ha posat un suc de fruites. De Yafa, m’ha dit. I jo li he dit, a sí? I m’ha respòs, si, de la Palestina del 1948, d’on venim tots nosaltres. Història. Amb l’estomac satisfet, he intentat tornar a Nablus. M’ha costat prou. Abans, de pujar al taxi de tornada, he passat per una barberia, per una farmàcia i per una d’aquestes botigues on hi ha ordinadors i la gent es connecta a Internet. El camp de Balata segueix viu, molt viu. I resisteix.

Per cert, mentre passejava per Balata hi ha hagut un nen malparit que m’ha seguit un bon tros apuntant-me amb una pistola de plàstic. El que passa és que jo no ho veia tant clar que només fos de joguina i pensava que era d’aquelles que disparen aquella mena de bales de goma. La veritat és que m’he espantat una mica! No em puc imaginar la por que haguera passat jo, a Balata, enmig de l’Intifada...

Salut