Cap de setmana amb la Laia per Palestina (1)

Jerusalem, Nablus, Hebron

Ahir (dijous, 22 de juliol de 2010) vam passar tot el dia a Nablus. La veritat, va estar molt bé. El dia abans, amb la Laia, havíem estat fent turisme a Jerusalem. A mi em feia gràcia veure una mica Jerusalem occidental, conèixer la vida dels israelians, ni que fos per una estona. Tinc pensat passar-hi uns dies, a Israel, abans de tornar. Però, creieu-me que no em serà fàcil. Ja els estic coneixent, i molt, en els Territoris Ocupats. Així, vam decidir que, després d’un concert de la Maria del Mar Bonet a Jerusalem Est, aniríem a sopar a Jerusalem Oest. L’experiència del concert, tot i no ser la nostra música preferida, va ser maca. La del sopar, gairebé fastigosa. Veure tan jovent sopant, bevent i emborratxant-se, en un dimecres al vespre, mentre a pocs centenars de metres està tot ple de checkpoints i de soldats armats no és molt agradable. No dic que no es mereixin ser feliços, els israelians. Però la felicitat no s’hauria de poder aconseguir a expenses de la llibertat de tot un poble. Gaza, la presó més gran del món, està a només 80 quilòmetres del bar on vam sopar. Entre mig desembre de 2008 i mig gener de 2009, més de 1400 gazencs van ser assassinats durant l’ofensiva israeliana. No fa tan, d’això.

A Nablus, en Mustafa ens va fer de guia turístic i la ruta va acabar al “Sky Nablus”. Un punt elevat que, a més de delimitar “l’espai de llibertat” que s’ha donat als de Nablus, té unes vistes precioses. Nablus, de nit i vist des d’aquesta alçada, amb les seves llums i la seva forma estirada, és com unes brases. Les brases de la Resistència Palestina, he pensat jo. Abans de l’Sky Nablus havíem fet una volta pel casc antic. A més de tot el que ja m’havia explicat ell i altres palestins, vaig aprendre una cosa nova. La foto d’un nen màrtir era la foto d’un nen de 12 anys. Un nen sord que jugava amb una pistola de joguina mentre els soldats es veu que li deien que la tirés. Com a nen sord que era, no ho va poder sentir. No la va tirar. I el van disparar a mort. Pots pensar que es va tractar d’un greu error, d’un dany col·lateral que diuen els amants de les guerres i la violència. Tanmateix, després d’haver vist vídeos d’aquestes incursions deixes de creure en els errors. Entre d’altres barbaritats, en aquests vídeos hi pots veure perfectament com l’exèrcit d’Israel utilitzava menors palestins perquè fessin d’escut humà. Això és un crim de guerra, però a nosaltres se’ns en foten els crims de guerra, no? El vídeo que us he enllaçat és de l’any 2007. Quantes més armes ha venut el govern pacifista de ZP a Israel, des d’aleshores? Aquí teniu un molt bon estudi que respon a aquesta i altres preguntes. En fi, això de Palestina és com un fil que si comences a estirar no acabaries mai.

Durant tot el dia vam sentir molts petards. Vam preguntar-li a en Mustafa què era allò, i resulta que ahir els nois i noies que aquest any havien acabat l’Institut rebien la nota que els assigna la plaça i la possibilitat d’accedir a la Universitat. Tant a Nablus com a la resta de Palestina tot eren coets i petards. Precisament, al matí, quan agafàvem un taxi a Ramala, amb la Laia hem comentat que tothom anava amb una mena de diari amb uns llistats... no sabíem què era, però ara ja sí que ho sabem. L’examen es diu “Taugine” i es veu que és una autèntica merda. Però la celebració és una passada! Des de fora, sembla quelcom com contradictori. Des de dintre, imagino, es veuen, és clar, amb tot el dret del món a ser feliços. Ni que sigui per una estoneta, l’estoneta que queda per la propera visita dels soldats a Nablus o a Balata. O per passar el proper checkpoint.

Avui (divendres 23/juliol/2010), en Nick, la Laia i jo, hem anat a Hebron. Ben d’hora el matí hem deixat Nablus. Quan vaig estar a Palestina l’estiu de 2004 també ens vam proposar visitar Hebron, però va ser impossible. Poc després d’arrencar el taxi, el taxista era detingut i interrogat durant una bona estona. Aquella experiència crec que va ser decisiva pel meu interès vers el conflicte. Vaig poder sentir, de molt a prop, la humiliació amb la que aquests soldats tracten a la població palestina. Així, vam haver de fer marxa enrere i la visita a Hebron ha hagut d’esperar gairebé 6 anys. No puc comparar-ho, doncs, però molt em temo que tot plegat no podia estar pitjor.

El camí a Hebron és el camí de Bethlehem més 40 minuts més. O sigui, és el camí de la vergonya amb una mena de bonus track. Hem parat a Ramala per canviar de taxi i després hem parat a Bethlehem per deixar les maletes a casa d’una família protestant. En Bashir n’és un dels fills. Un noi de 26 anys, amb tres màsters fets a Europa i un caràcter molt agradable. Fa de professor a la Universitat de Birzeit, 10 quilometres al nord de Ramala i, malgrat que no és tan lluny, triga dues hores cada dia per anar a la feina. I dues per tornar, és clar. I més si resulta que el checkpoint està tancat o un soldat té un mal dia, que també pot ser, és clar. Domina el Dret Internacional, i quan parla del conflicte ho fa des d’aquesta perspectiva. Crec que és una bona perspectiva, sí és que encara creiem en el Dret Internacional i en la Justícia. Després del te i el pastís que ens han ofert, hem tornat a l’estació per agafar el darrer taxi. Cap a Al-Khalil, doncs, que vol dir Hebron en àrab. Si ho traduïm, vol dir “el bon amic” (Abraham, el bon amic de Déu).

Hebron es caracteritza, juntament amb Jerusalem, per ser Sagrada i alhora plena de colons en el seu interior. Aquí, els assentaments, a més de rodejar la ciutat, també es troben en el seu casc antic. En aquest mapa podeu veure com està “distribuïda” la ciutat. Ens han parlat d’uns 400 colons i prop de 2000 soldats per “protegir-los”. També ens han comentat, que en tot el districte d’Hebron el nombre de colons puja fins a 15000 (això m’ho ha explicat en Bashir). Just adjacent a Hebron hi ha l’assentament Qiryat Arba que compta, segons B’Tselem, amb una població d’uns 7000 colons (12/12/2008). Els 400 colons de l’interior del d’Hebron són, diuen, dels més perillosos de tots. Són extremistes, malgrat no ocupin gaires minuts en els nostres telenotícies. De fet, ho són tant d’extremistes, que quan ens hem plantejat acostar-nos a un edifici d’un dels assentaments que hi ha a Hebron, un parell de soldats ens han prohibit l’accés. Tenen por, els propis soldats i l’Estat d’Israel, que els extremistes agredeixin als internacionals. Tanmateix, els colons tenen permís per anar armats. I, és clar, de tant en tant, aquestes armes són utilitzades. Contra palestins, més faltaria. [Per cert, us imagineu que us estigués explicant que resulta que a Tel Aviv hi ha un assentament d’islamistes de Hamas i que soldats palestins estan allà per protegir-los?]

El 25 de febrer de 1994, Baruch Goldstein, fonamentalista jueu nascut a Brooklyn (Nova York) en una família ortodoxa, va entrar armat fins les dents a la mesquita d’Abraham i va assassinar a 29 palestins i en va ferir a uns 150. Quan se li va acabar la munició de la seva M16, la resta de musulmans que van seguir amb vida el van colpejar amb barres de ferro fins a matar-lo. Baruch havia arribat a l’assentament de Qiryat Arba l’any 1982 per complir amb el projecte sionista d’ocupació i colonització de Palestina. Va servir com a metge en les Forces d’Ocupació d’Israel i militava en diferents organitzacions extremistes. Un any abans d’emigrar a Palestina, el 1981, havia escrit una carta que va ser publicada al New York Times. La carta acaba amb aquesta frase: “Israelis will soon have to choose between a Jewish state and a democratic one”. Ara per ara, està clar què és el que han escollit. Un any abans de la matança, Goldstein i altres extremistes havien evocat àcid a la mesquita per matar a palestins. Després de la matança, es va imposar un toc de queda de dos setmanes que prohibia als 120.000 palestins d’Hebron moure’s mentre es seguia donant llibertat de moviment als 400 colons d’Hebron. Grups extremistes van construir un monument en record a Goldstein. L’estat d’Israel va fer enderrocar-lo a 1999. Però no ha tret els assentaments, ni als extremistes que habiten aquests assentaments. De fet, si ara hi ha 7000 colons a Qiryat Arba, a 1996 n’hi havia 5800. Per tant, aproximadament un 20% més. Molts d’ells segueixen celebrant, cada any, la matança. Alguns, fins i tot, es pentinen i vesteixen igual que Goldstein el dia de la matança.

Nosaltres hem volgut entrar a la Mesquita, a la Tomba dels Patriarques, però com que era divendres no hi hem pogut entrar. Es tracta d’un lloc sagrat per les tres religions monoteistes del mediterrani: Judaisme, Cristianisme i Islam. No entrar-hi, però, no ha volgut dir que no poguéssim observar el seu exterior. A més de l’edifici, diferents checkpoints plens de soldats israelians. Els musulmans entrant per una banda i els jueus per una altra.

Després d’estar una estona al voltant d’aquest lloc tan Sagrat, hem seguit caminant per aquest lloc tant ocupat. Crec que era millor no parar-se a pensar gaire en el que estàvem veient, però hi ha imatges que no et permeten triar si penses o desconnectes. Penses, i molt. Hem fet un llarg carrer, l’antic mercat (“soc” en català; ara he après que zoco és “soc” en català!), on totes les botigues estaven tancades. Moltes d’elles amb pintades en les seves portes. Moltes d’aquestes pintades eren l’estrella de David. Segons el Comitè de Rehabilitació d’Hebron, actualment només el 10% de les 650 botigues del vell soc estan funcionant. En tota la zona H2 del mapa, la controlada per Israel, més de 1000 botigues han hagut de tancar i molts palestins n’han hagut de marxar. Les manifestacions contra aquests fets són setmanals i, més d’una, ha acabat amb ferits i detencions. El dissabte, un dia després de la nostra visita, 10 activistes internacionals van ser detinguts, durant la manifestació, per les Forces d’Ocupació d’Israel. Es veu que la Resistència, encara que sigui no violenta, és molt dolenta. O, potser, pels governs israelians fins i tot encara ho és més, de dolenta la Resistència no violenta, no? Si això és així, que jo crec que sí, aquest és el camí.

Hem arribat a un punt on hi havia una altra parella de soldats. Aquí és on, al veure que volíem apropar-nos a un dels edificis dels colons, aquests dos soldats ens han negat l’entrada al recinte tot dient que allà només hi podien accedir-hi els jueus. Evidentment, per tota aquesta zona, els palestins hi tenen restringida la mobilitat. He llegit que només hi poden accedir els que tenen una targeta que els identifica com a residents d’aquesta zona d’Hebron. Així, ara ja no només ens trobàvem dintre de Palestina i veiem assentaments i zones militars on els palestins no hi poden accedir, sinó que ens trobàvem, de ple, en una ciutat palestina amb zones on els propis palestins hi tenen prohibit l’accés. De debò que és veure-ho per creure-ho. Havia llegit sobre Hebron, però la veritat és que, fins que no ho veus, és impossible fer-te’n una idea que s’acosti, encara que sigui poc, a la realitat.

Per si no n’hi havia prou, després hem tornat a la ciutat vella. Ens hem anat fixant en que tots els carrers que donen a la ciutat vella estan tancats i completament militaritzats. Parelles de soldats amunt, parelles de soldats avall, parelles de soldats a l’esquerra, parelles de soldats a la dreta i murs i tanques i fils ferro d’aquell amb punxes tallant carrers. Només tens un carrer, amb checkpoint a cada punta, per tornar a la ciutat vella. Com xais, sota el sol, hem seguit tornant. Hem seguit comentant la misèria d’aquell carrer ocupat i ple de botigues tancades. Hem seguit comentant la ràbia i impotència que sentíem al veure tanta injustícia. Però allò no era tot. Hem entrat al casc antic i un home ens ha començat a explicar que allà també hi havia assentaments. Que miréssim amunt. I sí, mires amunt i veus una reixa. Després de la reixa veus merda, escombraries, porqueria. Després de la merda, de les escombraries i la porqueria veus una bandera israeliana. Després de la reixa, la merda, de les escombraries, la porqueria, i la bandera israeliana veus que es tracta d’un altre assentament. I t’adones que tota la merda, totes les escombraries i tota la porqueria ha estat llançada per algun colon contra els palestins que passen per carrer. Així els tracten. I segueixes mirant i et fixes en una punta i l’altre del carrer i mires amunt i veus una mena de cabines alçades sobre les taulades del casc antic i veus que en les cabines hi ha soldats armats, protegint aquests colons i humiliant, encara més, la població palestina d’Hebron. I de tot el món.

Et costa mantenir el cap fred i somriure als nens. I et costa no escopir quan tornes a mirar i veus un grup de soldats de vint anyets passejant-se pels carrers de la ciutat vella, mentre els nens intenten jugar. Mentre els nens intenten ser nens en un lloc on és impossible ser mai un nen. I plores per dins i somrius per fora. I et fas el valent. I recordes quan erets més petit. I recordes a qui et duia a l’escola i de passada t’ensenyava a no fer mai mal a ningú, a qui t’acompanyava a jugar a bàsquet després d’haver fet més de 3000 quilòmetres en una setmana i d’haver-ho fet gairebé totes les setmanes que té l’any, i recordes a totes les germanes i germans, pensant en la gran, sempre tan lluny i tan a prop alhora, pensant en tots. I recordes a qui et va ensenyar a estimar per sobre de tot. I recordes a aquella tieta que sempre escolta. I recordes als amics que tan trobes a faltar. I penses en la sort d’haver nascut a Vic. I et cagues amb tot el que estàs veient. Però vols seguir aprofitant el temps i el privilegi de la teva llibertat. I tractes de guardar en la memòria tot el que et sembla més rellevant per després escriure-ho i compartir-ho amb quanta més gent millor. Una amiga, l'Anna, m'ha demanat com aguantar les llàgrimes. No ho sé. Només sé que moltes cauen mentre escric.

Després d’unes fotos ja s’havia fet tard i havíem de tornar cap a Bethlehem. I, en Nick, cap a Nablus. Així que hem agafat un taxi i hem anat cap a l’estació dels taxis que fan la ruta cap a Bethlehem i cap a Nablus. Aquí hem conegut un altre tipus d’extremista. Aquest musulmà. El que s’assentava al costat del conductor ens ha demanat d’on érem i, al dir-li de Barcelona, ja l’hi ha vingut de seguida al cap la història de l’Al-Andalus. Tanmateix, no sabia que no havien arribat a Barcelona!!! Jo tampoc ho tenia clar, però ara ho he mirat per Internet i em sembla que es van quedar per les terres de l’Ebre. Ens ha comentat que els musulmans, més tard o més d’hora, tornaran a ocupar la península. I jo l’hi he dit que esperava que s’esperessin a que jo ja no hi fos, que no tinguessin pressa. I he aprofitar per demanar-li per Hebron i Palestina i ell m’ha respòs que allò era un problema molt petit en comparació al problema real del món musulmà. Resulta que el problema, segons aquest individu, és que l’Islam no ocupa el lloc central que hauria d’ocupar. Resulta que el problema és que la Xaria (la llei islàmica) no governa, no està present en la vida dels musulmans. I resulta que volen establir el que seria un “al Khalīfah”, una mena de gran imperi islàmic. Primer, recuperant el que temps enrere havien estat terres islàmiques. Després, conquerint la resta del món. I ja per acabar, eliminar a tothom qui no pensi com ell. Un món en Pau, si senyor.

El proper dia 5 tinc previst tornar a visitar Hebron amb un grup ex soldats israelians que formen part d’una organització que es diu “Breaking the Silence”. En un principi, hi aniré amb l'Anna i l'Albert. Ja tinc ganes de que estiguin per aquí. Que els amics vinguin a Palestina m'omple d'energia i felicitat. No és fàcil, decidir-se per aquest tipus de vacances. Tal com diu el seu nom, aquests soldats trenquen el silenci, això és, t’expliquen el que feien mentre eren soldats. El que feien, però que ara denuncien i condemnen. Tot un exemple de que, malgrat les dificultats, un pot (i ha de) lluitar pel que creu. Aquí teniu un vídeo d’alguna de les coses que els soldats fan a Hebron per passar l’estona. No patiu, no estan matant a palestins. Només estan ballant, gaudint de l’ocupació.

Salut