Cap de setmana amb la Laia per Palestina (2)

Jericó, el Mar Mort i un checkpoint en una terrassa del barri musulmà de Jerusalem.

El dissabte (24 de juliol) l’hem aprofitar per anar-nos a banyar al Mar Mort. Com que està a tocar de Jericó, també hem volgut visitar quelcom de la ciutat més antiga del món. Més de 10.000, diuen els cartells. Hem esmorzat amb en Bashir i la seva família i hem sortit a buscar el taxi. Allà hem acordat un preu per fer una mena de ruta amb el taxista, que al final gairebé ens acaba causant un bon problema. La ruta ha començat pel Mar Mort. Pel camí de Bethlehem a Jericó, assentaments, poblats beduins i desert. [Per cert, parlant de beduins. El dia 27, excavadores israelianes van destrossar tot el poblat beduí de al-Araqib, al nord del desert del Néguev. Diran, els llibres d’Història i els propagandistes, que aquesta gent ha marxat de forma voluntària? Això és el que diuen del 1948, de la Nakba. Per cert (2), buscant més informació de la destrucció d’aquest poblat, he llegit que està situat en terres on el Fons Nacional Jueu vol plantar-hi molts arbres, fer-hi un bosc. Com ja vaig apuntar en una de les primeres cròniques, a casa nostra tenim una (pseudo)comentarista que gràcies a la seva defensa aferrissada de la causa sionista li dedicaran un bosc de 5.000 arbres. Serà en aquestes terres? Quina poca vergonya, no creieu?] Com més ens apropàvem a Jericó, més calor feia. Està a 260 metres, però per sota del nivell del mar. I el Mar Mort crec que està, si no m’equivoco, a uns 400 metres, també sota el nivell del mar.

Aquest mar que és tan salat i que no cal ni nedar per flotar, està situat en la Vall del Jordà. Té uns 67 quilòmetres de llargada. Crec que uns 18 d’amplada. I, mentre que la costa oriental es troba en territori jordà, la costa occidental es troba, aproximadament, la meitat en territori israelià (meitat sud) i l’altra meitat (la nord) en Territori Palestí. Ocupat, però Palestí. Tanmateix, és Israel qui controla i explota tota la costa occidental del Mar Mort. I, segons l’hi han comentat a la Laia, també són empreses israelianes les que controlen de facto la costa oriental. Miraré de centrar-me, però, en la part dels Territoris Ocupats.

Tot i que diferent, l’experiència m’ha recordat, i molt, a la de sopar a Jerusalem Occidental. Hem anat a la Platja de Kalia, a 15 minuts en cotxe de Jericó. Per arribar-hi hi havia un checkpoint, just a la sortida de Jericó. Però no l’hem passat, el checkpoint. L’hem esquivat per un caminet de carro. Després de parlar amb en Bashir i rumiar-hi una mica, crec que una possible explicació és que aquets taxis tenen una ruta establerta i no poden fer-ne una altra. I aquest, tenia la ruta de Bethlehem a Jericó i, per tant, els soldats l’hi haurien posat problemes per passar el checkpoint cap al Mar Mort. Tanmateix, i mira que ho han d’haver vist per força (un camionet també l’hem vist passar per aquest caminot, vull dir que és quelcom habitual i que esta just al costat del checkpoint), cap soldat ha sortit de la seva posició ni l’hi ha cridat l’atenció. La mobilitat dels palestins sol dependre d’això, de l’arbitrarietat dels soldats israelians.

La platja l’explota el Kibbutz Kalia, un assentament il·legal al nord del Mar Mort. Tal com s’explica en aquest enllaç, si busques informació d’aquesta platja (i del kibbutz, que també fa d’hotel), et pot donar la sensació que te’n vas a Israel. Però no. Repeteixo, això està en territori palestí. Ocupat, però palestí. La guia de Lonely Planet, per posar un exemple, fa una secció pel West Bank (Cisjordània) i una altra separada pel Mar Mort. Així es va normalitzant l’ocupació i l’usurpació de terres palestines per part d’Israel. Sort que Israel és un estat democràtic, oi? Per entrar a la platja pagues 40 NIS, que són uns 8 euros. Per una bossa de patates, 11 NIS, que en són uns 2 i pico, d’euros. No està gens malament. D’una platja ocupada, un negoci rodó.

Quan estàs a la platja veus que només hi ha israelians i turistes. Molt pocs palestins. De fet, crec que només hi havia el conductor del nostre taxi i un col·lega seu. Al entrar, el de la taquilla m’ha comentat que ells dos no podien acostar-se a la platja si no pagaven els 8 euros. Que s’havien de quedar al bar, però que no patís, que als taxistes sempre els tracten així. Que no em sabés greu. Al final, però, el taxista i el seu col·lega han fet el que els hi ha donat la gana i s’han passejat i assegut on hi havia les típiques tombones de platja. Jo tampoc voldria pagar per una platja que l’explota el país que ocupa el meu país. Més barra, gairebé impossible.

He llegit que, tot i que en el territori palestí a més de Kalia també hi ha quatre platges més (“Biankini in siesta beach”, “Neve Midbar Beach”, “Ein Feshkha” i “Mineral Beach”) aquesta és l’única a la que poden entrar els palestins. També he vist que alguns dels Parcs Nacionals Israelians que fa uns dies us comentava que es trobaven en els Territoris Ocupats es troben, precisament, en aquesta costa. Concretament, un parell. A més, també he llegit que hi ha la tira d’empreses israelianes (i jordanes) que estan explotant tots els recursos naturals del mar mort (i del Riu Jordà, d’on ve el mar) i que ho estan deixant cada vegada més sec, amb menys aigua i menys recursos. Que es veu que hi ha la tira de cremes i cremetes que els europeus i americans utilitzem i que porten productes robats d’aquest mar. Es veu que van tan bé per la pell... i pel negoci de l’ocupació, és clar. Ei, no us penseu que només tinc ganes de fixar-me en els aspectes negatius de les coses. Però és que en trobeu algun de positiu en això d’ocupar un país i explotar-ne els seus recursos naturals amb tanta barra? Hem marxat del Mar Mort amb força ganes de marxar-ne i encara més de no tornar-hi. Sap greu pensar que s’organitzen tants viatges en aquest indret i que es mouen tants diners al voltant d’aquest petit regal de la naturalesa mentre el gran regal de la naturalesa, la vida humana, és tant maltractada a pocs metres d’aquesta aigua salada.

Per acabar la nostra estada en aquesta terra tant calenta, n’hem tingut prou visitant la Muntanya de la Temptació. Aquí és on, segons el Cristianisme, Jesús va ser temptat tres vegades pel dimoni. Va resistir a aquestes temptacions, diuen els fidels. Per pujar-hi, hem agafat una mena de telefèric. El gestiona una empresa palestina, tu! Encara queden coses per robar en aquestes terres. Però n’hi ha moltes que ja han estat robades i que mai podran ser tornades. És el cas dels 5 anys de vida que l’enginyer tècnic encarregat del funicular va haver passar a presons israelianes. Ara en té 40, d’anys. I ens ha dit que ell, com nosaltres, és un foraster a Jericó. El seu poble, el qual no m’he apuntat el nom, ara està dintre Israel i, per tan, no hi pot accedir. No pot tornar a casa la seva família, doncs la seva família en va ser expulsada. M’ha recordat, però, que aquelles terres són terres palestines. I que persistiran fins que els tornin tot el que els han pres.

Tornar a Bethlehem ha estat tot un embolic. Per primera vegada, el taxista ens volia prendre el pel. Amb dificultats, hem mantingut la calma. Ens deia que si no li pagàvem una quantitat que era més del doble del preu que tocava ell no ens podia tornar a Bethlehem, que ens espaviléssim. I ho hem fet, això d’espavilar-nos, però a base de discutir amb ell. Nosaltres en anglès i ell en àrab. I, en Bashir, via telèfon, d’intermediari. Al final del final, resulta que ens ha pogut tornar a ell i que només hem pagat 10 NIS de més (uns 2 euros).

El diumenge (25 de juliol) la Laia ja ha marxat, però l’hem ben aprofitat! Ben d’hora al matí estàvem esmorzant amb en Bashir i una parella holandesa. Protestants, molt creients. Com els pares d’en Bashir. Resulta, doncs, que durant l’esmorzar ha sortit el tema del conflicte. Aquí és on ha quedat clar que en Bashir, quan parla del conflicte, mira de fer-ho sempre des de la perspectiva del Dret Internacional. El problema ha estat, penso jo, que la parella d’holandesos parlaven des d’una perspectiva que combinava la propaganda que rebem a través dels mitjans de comunicació amb històries de la Bíblia. I clar, quan en un tema així els teus arguments són que “Déu ja va dir que els jueus tornarien a Terra Santa i etc, etc...” en fi, cadascú és lliure de mirar-s’ho des de la perspectiva que li sembli, però personalment prefereixo el Dret Internacional que la Bíblia.

En Bashir ha mantingut, malgrat les dificultats, tota la serenitat del món. L’hi han arribat a dir que ell era massa jove per entendre la situació. Imagineu-vos: un matrimoni holandès conversant amb un professor palestí de Dret Internacional per la Universitat de Birzeit i dient-li que era massa jove. Aquesta parella només havia estat a Jerusalem i Bethlehem. En Bashir, només havia passat 23 dels seus 26 anys a Palestina. A Jerusalem no, perquè Israel no li deixa anar. Però jo crec que entre la formació que té, i el fet de ser d’aquí, pot saber bastant més que aquest matrimoni purità, no? En fi. El matrimoni ha suggerit, com diuen alguns dels comentaristes que com sabeu no puc suportar, que els palestins del 48 van marxar voluntàriament. Em pregunto si tan voluntàriament com els beduins de més amunt... En Bashir ha esgrimit dos arguments.

El primer és que, segons el Dret Internacional, encara que haguessin marxat voluntàriament, tenen tot el dret a tornar a les seves terres. Els hi ha preguntat si ells, en cas de marxar d’Holanda, perden aquest dret. És evident que no el perden. Per què l’haurien de perdre els palestins? El segon argument era el que se’n diu un argument d’autoritat. En Bashir no pensa que al 1948 els més de 800.000 palestins que van (haver de) marxar de les terres que avui són Israel ho fessin de manera voluntària. El Pla Dalet, executat per milícies jueves sota la supervisió de David Ben Gurion (considerat el pare fundador de l’Estat d’Israel), era un pla de neteja ètnica. D’expulsió forçosa. I, com que en aquell moment en Bashir no podia parlar amb ningú del 48, ha parlat amb el seu pare. Per cert, el seu pare, s’ha mantingut callat durant tota la conversa. Jo crec que devia sentir-se trist pel que estava sentint de la boca dels seus dos hostes. Doncs això, en Bashir l’hi ha demanat al seu pare què l’hi havien dit els soldats israelians durant la guerra del 67. El seu pare ha estat molt clar. Diu que li van dir: “teniu 24 hores per abandonar la vostra llar i Bethlehem”. No ho van fer i allà segueixen. Sinó, potser també es diria que havien marxat voluntàriament, oi?

L’entretinguda conversa ha seguit. El matrimoni holandès ha dit que clar, que els jeus van ser expulsats dels països àrabs una vegada es va declarar l’estat d’Israel. En Bashir, de nou, ha tingut resposta. L’hi ha demanat a veure que tenia a veure el poble palestí amb les decisions del govern iraquià o siri o el que sigui. I l’hi ha demanat si els holandesos són responsables de les decisions dels italians, per exemple. És cert, van ser expulsats. I ho condemno. Però també és cert que amb qui s’han de tractar aquestes expulsions és amb els països dels quals van ser expulsats, no? O ho han de pagar els palestins simplement perquè també són “àrabs”? Què vol dir ser àrab?

Més coses. Algun dels arguments més irrefutables han estat els sorgits de la lectura de la Bíblia. Es veu que els textos sagrats ja ho diuen, això, de que els jueus tornarien a Terra Santa. Carai, he pensat. I he pensat (i crec que també ho he dit): no sóc creient, però en cas de que hi hagués algun Déu, és impossible que volgués que tornessin d’aquesta manera. També ha estat irrefutable l’argument de que la potència colonial (el Regne Unit) va prometre un país pel poble jueu i que clar, que els àrabs no ho van acceptar mai això. I quan se’ls hi ha demanat per si les decisions s’han de prendre de manera democràtica o sota dictats imposats per potències colonials, han sortit amb la història de que si s’hagués votat una cosa així aquí no haurien tingut mai un estat perquè eren minoria. Doncs això, democràcia pura i dura. Molt millor la força de les armes, no? Pensar en un Estat Jueu, com pensar en un Estat Cristià o Islàmic, és, per definició, quelcom no democràtic.

En fi, de la conversa n’he tret algunes coses. Que els palestins estan pagant els crims europeus i els crims d’alguns règims àrabs. O, si més no, gran part del que els hi estan fent es justifica per fets que ells no hi han tingut res a veure. I una altra cosa important és la serenitat d’en Bashir. Potser és massa jove per posar-se nerviós?

Així, després d’aquest esmorzar tan entretingut, hem partit cap a Al-Quds. Tot el dia fent fotos i passejant. Molta calor, però, com sempre, Jerusalem és preciosa. Destacaré només una cosa. Seguint les instruccions de la guia, hem anat a buscar el Carrer de Sant Marc. Està en la ciutat vella i des d’allà pots pujar a les terrasses d’unes cases per veure tota la ciutat vella i part de Jerusalem Est i també Occidental. Les vistes no eren tan maques com esperàvem, però hem après quelcom més. Quan hem volgut tirar una foto des d’un lloc on semblava poder-se observar la Cúpula de la Roca, ens hem topat amb un checkpoint. Sí, un checkpoint en una terrassa del casc antic de Jerusalem. Hem fet el xafarder i hem preguntat quin barri era aquell. Era el musulmà. I hem preguntat qui vivia allà. I hi vivien jueus. I han assenyalat una mena de cabanya i ens han dit que allò era la sinagoga. I sí, resulta que aquelles cases han estat ocupades per colons ultra ortodoxos i que, com sempre, tenen soldats protegint-los. I, com a Hebron, l’accés a aquella zona només és permès als jueus.

En fi, després d’una caiguda d’un dels dos (no us diré si meva o de la Laia), aquí s’han acabat, més o menys, els nostres dies per Palestina. Crec que ha estat quelcom que cap dels dos oblidarem mai. I jo, a més de sentir-me més que ben acompanyat, tinc la impressió de que, encara que poc, he ajudat a la Laia a conèixer aquest país tan encantador, tan maltractat. Hi ha coses que s’han de veure per creure-te-les. No és que les persones tinguem poca fe. És que el que està passant aquí és gros. Molt gros. Humiliant, crec que és la paraula.

Fins d’aquí un mes, Laia. Gràcies per haver vingut.

Salut

Cap de setmana amb la Laia per Palestina (1)

Jerusalem, Nablus, Hebron

Ahir (dijous, 22 de juliol de 2010) vam passar tot el dia a Nablus. La veritat, va estar molt bé. El dia abans, amb la Laia, havíem estat fent turisme a Jerusalem. A mi em feia gràcia veure una mica Jerusalem occidental, conèixer la vida dels israelians, ni que fos per una estona. Tinc pensat passar-hi uns dies, a Israel, abans de tornar. Però, creieu-me que no em serà fàcil. Ja els estic coneixent, i molt, en els Territoris Ocupats. Així, vam decidir que, després d’un concert de la Maria del Mar Bonet a Jerusalem Est, aniríem a sopar a Jerusalem Oest. L’experiència del concert, tot i no ser la nostra música preferida, va ser maca. La del sopar, gairebé fastigosa. Veure tan jovent sopant, bevent i emborratxant-se, en un dimecres al vespre, mentre a pocs centenars de metres està tot ple de checkpoints i de soldats armats no és molt agradable. No dic que no es mereixin ser feliços, els israelians. Però la felicitat no s’hauria de poder aconseguir a expenses de la llibertat de tot un poble. Gaza, la presó més gran del món, està a només 80 quilòmetres del bar on vam sopar. Entre mig desembre de 2008 i mig gener de 2009, més de 1400 gazencs van ser assassinats durant l’ofensiva israeliana. No fa tan, d’això.

A Nablus, en Mustafa ens va fer de guia turístic i la ruta va acabar al “Sky Nablus”. Un punt elevat que, a més de delimitar “l’espai de llibertat” que s’ha donat als de Nablus, té unes vistes precioses. Nablus, de nit i vist des d’aquesta alçada, amb les seves llums i la seva forma estirada, és com unes brases. Les brases de la Resistència Palestina, he pensat jo. Abans de l’Sky Nablus havíem fet una volta pel casc antic. A més de tot el que ja m’havia explicat ell i altres palestins, vaig aprendre una cosa nova. La foto d’un nen màrtir era la foto d’un nen de 12 anys. Un nen sord que jugava amb una pistola de joguina mentre els soldats es veu que li deien que la tirés. Com a nen sord que era, no ho va poder sentir. No la va tirar. I el van disparar a mort. Pots pensar que es va tractar d’un greu error, d’un dany col·lateral que diuen els amants de les guerres i la violència. Tanmateix, després d’haver vist vídeos d’aquestes incursions deixes de creure en els errors. Entre d’altres barbaritats, en aquests vídeos hi pots veure perfectament com l’exèrcit d’Israel utilitzava menors palestins perquè fessin d’escut humà. Això és un crim de guerra, però a nosaltres se’ns en foten els crims de guerra, no? El vídeo que us he enllaçat és de l’any 2007. Quantes més armes ha venut el govern pacifista de ZP a Israel, des d’aleshores? Aquí teniu un molt bon estudi que respon a aquesta i altres preguntes. En fi, això de Palestina és com un fil que si comences a estirar no acabaries mai.

Durant tot el dia vam sentir molts petards. Vam preguntar-li a en Mustafa què era allò, i resulta que ahir els nois i noies que aquest any havien acabat l’Institut rebien la nota que els assigna la plaça i la possibilitat d’accedir a la Universitat. Tant a Nablus com a la resta de Palestina tot eren coets i petards. Precisament, al matí, quan agafàvem un taxi a Ramala, amb la Laia hem comentat que tothom anava amb una mena de diari amb uns llistats... no sabíem què era, però ara ja sí que ho sabem. L’examen es diu “Taugine” i es veu que és una autèntica merda. Però la celebració és una passada! Des de fora, sembla quelcom com contradictori. Des de dintre, imagino, es veuen, és clar, amb tot el dret del món a ser feliços. Ni que sigui per una estoneta, l’estoneta que queda per la propera visita dels soldats a Nablus o a Balata. O per passar el proper checkpoint.

Avui (divendres 23/juliol/2010), en Nick, la Laia i jo, hem anat a Hebron. Ben d’hora el matí hem deixat Nablus. Quan vaig estar a Palestina l’estiu de 2004 també ens vam proposar visitar Hebron, però va ser impossible. Poc després d’arrencar el taxi, el taxista era detingut i interrogat durant una bona estona. Aquella experiència crec que va ser decisiva pel meu interès vers el conflicte. Vaig poder sentir, de molt a prop, la humiliació amb la que aquests soldats tracten a la població palestina. Així, vam haver de fer marxa enrere i la visita a Hebron ha hagut d’esperar gairebé 6 anys. No puc comparar-ho, doncs, però molt em temo que tot plegat no podia estar pitjor.

El camí a Hebron és el camí de Bethlehem més 40 minuts més. O sigui, és el camí de la vergonya amb una mena de bonus track. Hem parat a Ramala per canviar de taxi i després hem parat a Bethlehem per deixar les maletes a casa d’una família protestant. En Bashir n’és un dels fills. Un noi de 26 anys, amb tres màsters fets a Europa i un caràcter molt agradable. Fa de professor a la Universitat de Birzeit, 10 quilometres al nord de Ramala i, malgrat que no és tan lluny, triga dues hores cada dia per anar a la feina. I dues per tornar, és clar. I més si resulta que el checkpoint està tancat o un soldat té un mal dia, que també pot ser, és clar. Domina el Dret Internacional, i quan parla del conflicte ho fa des d’aquesta perspectiva. Crec que és una bona perspectiva, sí és que encara creiem en el Dret Internacional i en la Justícia. Després del te i el pastís que ens han ofert, hem tornat a l’estació per agafar el darrer taxi. Cap a Al-Khalil, doncs, que vol dir Hebron en àrab. Si ho traduïm, vol dir “el bon amic” (Abraham, el bon amic de Déu).

Hebron es caracteritza, juntament amb Jerusalem, per ser Sagrada i alhora plena de colons en el seu interior. Aquí, els assentaments, a més de rodejar la ciutat, també es troben en el seu casc antic. En aquest mapa podeu veure com està “distribuïda” la ciutat. Ens han parlat d’uns 400 colons i prop de 2000 soldats per “protegir-los”. També ens han comentat, que en tot el districte d’Hebron el nombre de colons puja fins a 15000 (això m’ho ha explicat en Bashir). Just adjacent a Hebron hi ha l’assentament Qiryat Arba que compta, segons B’Tselem, amb una població d’uns 7000 colons (12/12/2008). Els 400 colons de l’interior del d’Hebron són, diuen, dels més perillosos de tots. Són extremistes, malgrat no ocupin gaires minuts en els nostres telenotícies. De fet, ho són tant d’extremistes, que quan ens hem plantejat acostar-nos a un edifici d’un dels assentaments que hi ha a Hebron, un parell de soldats ens han prohibit l’accés. Tenen por, els propis soldats i l’Estat d’Israel, que els extremistes agredeixin als internacionals. Tanmateix, els colons tenen permís per anar armats. I, és clar, de tant en tant, aquestes armes són utilitzades. Contra palestins, més faltaria. [Per cert, us imagineu que us estigués explicant que resulta que a Tel Aviv hi ha un assentament d’islamistes de Hamas i que soldats palestins estan allà per protegir-los?]

El 25 de febrer de 1994, Baruch Goldstein, fonamentalista jueu nascut a Brooklyn (Nova York) en una família ortodoxa, va entrar armat fins les dents a la mesquita d’Abraham i va assassinar a 29 palestins i en va ferir a uns 150. Quan se li va acabar la munició de la seva M16, la resta de musulmans que van seguir amb vida el van colpejar amb barres de ferro fins a matar-lo. Baruch havia arribat a l’assentament de Qiryat Arba l’any 1982 per complir amb el projecte sionista d’ocupació i colonització de Palestina. Va servir com a metge en les Forces d’Ocupació d’Israel i militava en diferents organitzacions extremistes. Un any abans d’emigrar a Palestina, el 1981, havia escrit una carta que va ser publicada al New York Times. La carta acaba amb aquesta frase: “Israelis will soon have to choose between a Jewish state and a democratic one”. Ara per ara, està clar què és el que han escollit. Un any abans de la matança, Goldstein i altres extremistes havien evocat àcid a la mesquita per matar a palestins. Després de la matança, es va imposar un toc de queda de dos setmanes que prohibia als 120.000 palestins d’Hebron moure’s mentre es seguia donant llibertat de moviment als 400 colons d’Hebron. Grups extremistes van construir un monument en record a Goldstein. L’estat d’Israel va fer enderrocar-lo a 1999. Però no ha tret els assentaments, ni als extremistes que habiten aquests assentaments. De fet, si ara hi ha 7000 colons a Qiryat Arba, a 1996 n’hi havia 5800. Per tant, aproximadament un 20% més. Molts d’ells segueixen celebrant, cada any, la matança. Alguns, fins i tot, es pentinen i vesteixen igual que Goldstein el dia de la matança.

Nosaltres hem volgut entrar a la Mesquita, a la Tomba dels Patriarques, però com que era divendres no hi hem pogut entrar. Es tracta d’un lloc sagrat per les tres religions monoteistes del mediterrani: Judaisme, Cristianisme i Islam. No entrar-hi, però, no ha volgut dir que no poguéssim observar el seu exterior. A més de l’edifici, diferents checkpoints plens de soldats israelians. Els musulmans entrant per una banda i els jueus per una altra.

Després d’estar una estona al voltant d’aquest lloc tan Sagrat, hem seguit caminant per aquest lloc tant ocupat. Crec que era millor no parar-se a pensar gaire en el que estàvem veient, però hi ha imatges que no et permeten triar si penses o desconnectes. Penses, i molt. Hem fet un llarg carrer, l’antic mercat (“soc” en català; ara he après que zoco és “soc” en català!), on totes les botigues estaven tancades. Moltes d’elles amb pintades en les seves portes. Moltes d’aquestes pintades eren l’estrella de David. Segons el Comitè de Rehabilitació d’Hebron, actualment només el 10% de les 650 botigues del vell soc estan funcionant. En tota la zona H2 del mapa, la controlada per Israel, més de 1000 botigues han hagut de tancar i molts palestins n’han hagut de marxar. Les manifestacions contra aquests fets són setmanals i, més d’una, ha acabat amb ferits i detencions. El dissabte, un dia després de la nostra visita, 10 activistes internacionals van ser detinguts, durant la manifestació, per les Forces d’Ocupació d’Israel. Es veu que la Resistència, encara que sigui no violenta, és molt dolenta. O, potser, pels governs israelians fins i tot encara ho és més, de dolenta la Resistència no violenta, no? Si això és així, que jo crec que sí, aquest és el camí.

Hem arribat a un punt on hi havia una altra parella de soldats. Aquí és on, al veure que volíem apropar-nos a un dels edificis dels colons, aquests dos soldats ens han negat l’entrada al recinte tot dient que allà només hi podien accedir-hi els jueus. Evidentment, per tota aquesta zona, els palestins hi tenen restringida la mobilitat. He llegit que només hi poden accedir els que tenen una targeta que els identifica com a residents d’aquesta zona d’Hebron. Així, ara ja no només ens trobàvem dintre de Palestina i veiem assentaments i zones militars on els palestins no hi poden accedir, sinó que ens trobàvem, de ple, en una ciutat palestina amb zones on els propis palestins hi tenen prohibit l’accés. De debò que és veure-ho per creure-ho. Havia llegit sobre Hebron, però la veritat és que, fins que no ho veus, és impossible fer-te’n una idea que s’acosti, encara que sigui poc, a la realitat.

Per si no n’hi havia prou, després hem tornat a la ciutat vella. Ens hem anat fixant en que tots els carrers que donen a la ciutat vella estan tancats i completament militaritzats. Parelles de soldats amunt, parelles de soldats avall, parelles de soldats a l’esquerra, parelles de soldats a la dreta i murs i tanques i fils ferro d’aquell amb punxes tallant carrers. Només tens un carrer, amb checkpoint a cada punta, per tornar a la ciutat vella. Com xais, sota el sol, hem seguit tornant. Hem seguit comentant la misèria d’aquell carrer ocupat i ple de botigues tancades. Hem seguit comentant la ràbia i impotència que sentíem al veure tanta injustícia. Però allò no era tot. Hem entrat al casc antic i un home ens ha començat a explicar que allà també hi havia assentaments. Que miréssim amunt. I sí, mires amunt i veus una reixa. Després de la reixa veus merda, escombraries, porqueria. Després de la merda, de les escombraries i la porqueria veus una bandera israeliana. Després de la reixa, la merda, de les escombraries, la porqueria, i la bandera israeliana veus que es tracta d’un altre assentament. I t’adones que tota la merda, totes les escombraries i tota la porqueria ha estat llançada per algun colon contra els palestins que passen per carrer. Així els tracten. I segueixes mirant i et fixes en una punta i l’altre del carrer i mires amunt i veus una mena de cabines alçades sobre les taulades del casc antic i veus que en les cabines hi ha soldats armats, protegint aquests colons i humiliant, encara més, la població palestina d’Hebron. I de tot el món.

Et costa mantenir el cap fred i somriure als nens. I et costa no escopir quan tornes a mirar i veus un grup de soldats de vint anyets passejant-se pels carrers de la ciutat vella, mentre els nens intenten jugar. Mentre els nens intenten ser nens en un lloc on és impossible ser mai un nen. I plores per dins i somrius per fora. I et fas el valent. I recordes quan erets més petit. I recordes a qui et duia a l’escola i de passada t’ensenyava a no fer mai mal a ningú, a qui t’acompanyava a jugar a bàsquet després d’haver fet més de 3000 quilòmetres en una setmana i d’haver-ho fet gairebé totes les setmanes que té l’any, i recordes a totes les germanes i germans, pensant en la gran, sempre tan lluny i tan a prop alhora, pensant en tots. I recordes a qui et va ensenyar a estimar per sobre de tot. I recordes a aquella tieta que sempre escolta. I recordes als amics que tan trobes a faltar. I penses en la sort d’haver nascut a Vic. I et cagues amb tot el que estàs veient. Però vols seguir aprofitant el temps i el privilegi de la teva llibertat. I tractes de guardar en la memòria tot el que et sembla més rellevant per després escriure-ho i compartir-ho amb quanta més gent millor. Una amiga, l'Anna, m'ha demanat com aguantar les llàgrimes. No ho sé. Només sé que moltes cauen mentre escric.

Després d’unes fotos ja s’havia fet tard i havíem de tornar cap a Bethlehem. I, en Nick, cap a Nablus. Així que hem agafat un taxi i hem anat cap a l’estació dels taxis que fan la ruta cap a Bethlehem i cap a Nablus. Aquí hem conegut un altre tipus d’extremista. Aquest musulmà. El que s’assentava al costat del conductor ens ha demanat d’on érem i, al dir-li de Barcelona, ja l’hi ha vingut de seguida al cap la història de l’Al-Andalus. Tanmateix, no sabia que no havien arribat a Barcelona!!! Jo tampoc ho tenia clar, però ara ho he mirat per Internet i em sembla que es van quedar per les terres de l’Ebre. Ens ha comentat que els musulmans, més tard o més d’hora, tornaran a ocupar la península. I jo l’hi he dit que esperava que s’esperessin a que jo ja no hi fos, que no tinguessin pressa. I he aprofitar per demanar-li per Hebron i Palestina i ell m’ha respòs que allò era un problema molt petit en comparació al problema real del món musulmà. Resulta que el problema, segons aquest individu, és que l’Islam no ocupa el lloc central que hauria d’ocupar. Resulta que el problema és que la Xaria (la llei islàmica) no governa, no està present en la vida dels musulmans. I resulta que volen establir el que seria un “al Khalīfah”, una mena de gran imperi islàmic. Primer, recuperant el que temps enrere havien estat terres islàmiques. Després, conquerint la resta del món. I ja per acabar, eliminar a tothom qui no pensi com ell. Un món en Pau, si senyor.

El proper dia 5 tinc previst tornar a visitar Hebron amb un grup ex soldats israelians que formen part d’una organització que es diu “Breaking the Silence”. En un principi, hi aniré amb l'Anna i l'Albert. Ja tinc ganes de que estiguin per aquí. Que els amics vinguin a Palestina m'omple d'energia i felicitat. No és fàcil, decidir-se per aquest tipus de vacances. Tal com diu el seu nom, aquests soldats trenquen el silenci, això és, t’expliquen el que feien mentre eren soldats. El que feien, però que ara denuncien i condemnen. Tot un exemple de que, malgrat les dificultats, un pot (i ha de) lluitar pel que creu. Aquí teniu un vídeo d’alguna de les coses que els soldats fan a Hebron per passar l’estona. No patiu, no estan matant a palestins. Només estan ballant, gaudint de l’ocupació.

Salut

Palestinian General Union for Disabled (dimarts, 20 de juliol de 2010)

[Degut a les minivacances fetes aquests dies amb la Laia, les cròniques les tinc fetes però a mitges. Les aniré penjant a mesura que les pugui acabar d'enllestíir Aprofito per agrair tots els missatges que via bloc o via correu electrònic estic rebent. Ja vaig dir-vos que el meu únic objectiu és apropar-vos la realitat que estic vivint, la meva experiència, i saber que sou uns quants i unes quantes els i les que ho aneu seguint, fa que el temps que hi dedico sigui un temps més que agradable. Gràcies, de debò]

Avui he anat a buscar a la Laia a l’aeroport de Tel Aviv. Això vol dir que avui he tornat a passar per Jerusalem. Ho he aprofitat i m’he trobat amb l’Anna i la Gisela, dues molt bones amigues de la Universitat. S’estan aquí tres setmanes. Tenen ganes d’aprendre. Moltes ganes de voltar per tot Palestina i, fins i tot, d’arribar a Jordània. De fet, ara, quan escric això, ja deuen ser-hi, a Jordània. Així doncs, abans d’anar a l’aeroport a buscar a la Laia, he passat una gran tarda amb elles.

Al matí he anat a treballar a l’hora de sempre. O sigui, a les vuit ja estava assentat a la meva cadira. M’he dedicat a escoltar i transcriure una conversa que tinc enregistrada amb en Mahmoud, de Balata. Quan m’he vist amb en Samer m’ha comentat que si havia d’anar a Al-Quds podia aprofitar que ell havia de baixar fins a Ramala i, així, anar amb cotxe i no haver de pagar l’autobús. Baixar amb ell ha estat tota una nova experiència. A més, he plegat a les 11 enlloc de a les 14h. i, per tant, he pogut estar més estona voltant per Jerusalem.

Quan hem sortit de la universitat, ens hem dirigit cap al local del sindicat dels discapacitats del districte de Nablus. Un local molt precari, però ple de lluitadors. Aquí la lluita és quelcom que es porta a la sang. En Samer n’és el portaveu. Un home d’uns 35 anys que va amb cadira de rodes i del qual ara no recordo el nom, n’és una mena de gerent. Han repassat uns papers, estadístiques, han estat xerrant una estona i mentre menjàvem una mica d’humus i amanida m’han comentat quatre xifres. Resulta que al districte de Nablus hi ha uns 7000 discapacitats. 3500 estan inscrits al sindicat (Palestinian General Union for Disabled). Dels 7000, 500 són discapacitats gràcies a alguna de les incursions israelianes durant la Segona Intifada. Quan m’han explicat les estadístiques m’he quedat només amb una dada: més de la meitat des inscrits són gent sense cap mena d’estudis. Amb aquestes condicions, és molt difícil aconseguir una feina.

Gairebé tot el finançament de l’unió depèn de les seves activitats. Sovint, treballen conjuntament amb altres organitzacions de la societat civil. Junts són més forts, m’han comentat. Totalment d’acord, he pensat. El govern no sol posar-hi un duro, que es diu. Però ara estan lluitant perquè els hi assignin un tros de terra on construir-hi una nova seu, un nou centre. La construcció l’esperen finançar a través de la cooperació internacional. A mi m’ha semblat que el local estava molt fotut, i que algun d’ells també, però que potser encara seria més fotut aconseguir tot això que necessiten. En fi, són uns lluitadors. I aquests, no només lluiten contra l’ocupació. La seva intifada és permanent.

Així que, una vegada hem tingut l’estomac una mica ple i el cap amb més idees per una nova crònica, hem dit de marxar. Un home amb problemes en una cama ha fet de conductor. Al seu costat, el gerent. En Samer i jo, al darrera. Però encara en faltava un! Un altre home que, a més de tenir algun problema també a les cames (anava amb crosses i sabates ortopèdiques), també tenia algun quilo de més. Es veu que treballa a l’ajuntament. Potser això explica el seu sobre pes... aquí no en veus gaires, de quilos de més! Així, el viatge ha estat entretingut. Jo, convertit en sandvitx, rodejat de palestins amb alguna minusvalia direcció Ramala. S’han passat el viatge discutint i jo mirant d’entendre quelcom. Bé, més que discutir, parlant. Però algun amb una veu molt (massa) alta! Només aturaven la conversa per explicar-me que allò que veia era un assentament, que hi havia moltes cases però que en realitat només hi vivien uns 30 colons, que ho feien per anar robant terres, que gasten deu vegades més d’aigua que la que gasta un palestí (m’han parlat de 15 litres diaris versus 150 litres, però jo no ho ha contrastat), que els palestins de Ramala que van emigrar ho van fer sobretot als EEUU i que ara tornen amb molta pasta i es construeixen unes casotes impressionants, que aquest és el checkpoint de Zatarah, que si volia un caramel de menta, i que espavilat que et deixem aquí que l’estació per acabar d’arribar a Jerusalem està tres carrers més enllà i ja la trobaràs i no pateixis! Un gran viatge, sí senyor!

Per arribar a Jerusalem he hagut de passar el checkpoint de Qalandia. Una vergonya més. Resulta que els palestins han de baixar de l’autobús i els internacionals no. Resulta que ells han d’anar a passar una mena d’inspecció arbitrària i els internacionals no. Resulta que a l’autobús només hi hem quedat una dona, un home i jo. I resulta que gairebé em barallo amb l’home perquè era una mica ximple, pel meu gust. Més que barallar-m’hi jo, ell ha semblat ofendre’s quan després de dir-me que ell no tenia passaport o que si en tenia no sabia d’on era, jo l’hi he respòs que no me’l creia. En fi, aquí s’ha acabat tota la nostra relació. Quin descans.

A Jerusalem m’he trobat amb l’Anna i la Gisela. Tenien gana i han menjat quelcom just a fora l’hostal on estem. Hem estat parlant del conflicte, de la gent, del que jo havia vist i de les seves primeres impressions. Hem anat a donar una volta i ens hem trobat que al Mur de les Lamentacions hi havia com una mena de gran festa. Centenars de jueus recordant i commemorant la destrucció del Primer i Segon Temple. Buscaré més informació, per contrastar el que m’han dit, però jo he entès que feia 2030 que els havien destrossat el primer. Molts anys, he pensat jo. Però també són molts els anys que fa que estan ocupant, il·legal i immoralment, aquesta part de la ciutat. Des del 1967. Per cert, estava ple d’ultra ortodoxos. De radicals, sí. D’aquests que desitgen una Palestina neta de palestins... d’aquests que es passegen pel barri musulmà de Jerusalem fanfarronejant la seva “suposada” superioritat. Racistes i covards, sempre envoltats de soldats.

Més tard, m’he dirigit cap a Ben Gurion, l’aeroport. La Laia arribava per veure’m i conèixer Palestina i jo em moria de ganes d’abraçar-la i ensenyar-li moltes coses! Em dóna força, com totes les persones que estimo. I confiança per seguir aquí, per seguir estudiant, per seguir aprenent. Gràcies! En fi, com ja vaig apuntar un dia, aquí els camins sempre t’aporten quelcom. I jo, cada dia sóc més xafarder i durant el viatge no he parat de mirar per la finestra del taxi. Dintre Jerusalem occidental, tot ple de jueus ultra ortodoxos, ballant i cantant, commemorant. Molts d’ells, feien pinta de no tenir ni 15 anys. Cap palestí, és clar!

Ja fora de Jerusalem i de camí a Tel Aviv, he començat a veure noms que recordava: al-Lydd i Ramleh, concretament. Aquests són els noms de dos dels pobles dels quals van ser expulsats a 1948 els meus amics del Camp de Balata. M’he preguntat si mai podrien tornar a casa seva, si mai es respectaria el que diu el Dret Internacional o, si ni tan sols se’ls deixarà mai més anar a visitar el seu poble? La veritat és que, ètnicament parlant, els sionistes van deixar aquestes i altres terres gairebé netes de palestins. D’això van les neteges ètniques, no? Jo no parlo de genocidi, tot i que hi ha massacres que segurament s’hi podrien considerar, però que aquí hi ha, des d’abans del 1948, un projecte de neteja ètnica no en tinc cap mena de dubte. I sí, sé que això sona molt gros. Que algunes i alguns pensareu que no pot ser, que estic exagerant. Agrairia que abans de jutjar-me, doncs, tractéssiu de buscar informació. De llegir. De contrastar diferents fonts. El tema és prou seriós com per no tractar-lo, simplement, per impressions extretes de telenotícies i converses de bar. No es tracta de posicionar-se a favor o en contra d’uns. A mi tan me fa si uns són jueus i els altres musulmans. Per mi, com si fossin tots hindús o cristians. Del que es tracta, penso jo, és de posicionar-se clarament contra d’unes pràctiques, les cometi qui les cometi. I jo, tal com condemno i m’avergonyeixo de l’Holocaust Jueu, condemno i m’avergonyeixo de la neteja ètnica de Palestina. Una autèntica vergonya.

Només afegir que quan amb la Laia hem arribat a Jerusalem ja eren ben bé les dues de la nit. Tot i això, hem dit d’anar a veure el Mur de les Lamentacions. Encara hi havia festa, tu! Quin mal de panxa, he pensat, tanta celebració enmig de tanta ocupació. A mi crec que no se’m posaria bé, però aquests tenen l’estomac molt valent. I, pel que sembla, la consciència molt tranquil·la.

Salut