Palestinian General Union for Disabled (dimarts, 20 de juliol de 2010)

[Degut a les minivacances fetes aquests dies amb la Laia, les cròniques les tinc fetes però a mitges. Les aniré penjant a mesura que les pugui acabar d'enllestíir Aprofito per agrair tots els missatges que via bloc o via correu electrònic estic rebent. Ja vaig dir-vos que el meu únic objectiu és apropar-vos la realitat que estic vivint, la meva experiència, i saber que sou uns quants i unes quantes els i les que ho aneu seguint, fa que el temps que hi dedico sigui un temps més que agradable. Gràcies, de debò]

Avui he anat a buscar a la Laia a l’aeroport de Tel Aviv. Això vol dir que avui he tornat a passar per Jerusalem. Ho he aprofitat i m’he trobat amb l’Anna i la Gisela, dues molt bones amigues de la Universitat. S’estan aquí tres setmanes. Tenen ganes d’aprendre. Moltes ganes de voltar per tot Palestina i, fins i tot, d’arribar a Jordània. De fet, ara, quan escric això, ja deuen ser-hi, a Jordània. Així doncs, abans d’anar a l’aeroport a buscar a la Laia, he passat una gran tarda amb elles.

Al matí he anat a treballar a l’hora de sempre. O sigui, a les vuit ja estava assentat a la meva cadira. M’he dedicat a escoltar i transcriure una conversa que tinc enregistrada amb en Mahmoud, de Balata. Quan m’he vist amb en Samer m’ha comentat que si havia d’anar a Al-Quds podia aprofitar que ell havia de baixar fins a Ramala i, així, anar amb cotxe i no haver de pagar l’autobús. Baixar amb ell ha estat tota una nova experiència. A més, he plegat a les 11 enlloc de a les 14h. i, per tant, he pogut estar més estona voltant per Jerusalem.

Quan hem sortit de la universitat, ens hem dirigit cap al local del sindicat dels discapacitats del districte de Nablus. Un local molt precari, però ple de lluitadors. Aquí la lluita és quelcom que es porta a la sang. En Samer n’és el portaveu. Un home d’uns 35 anys que va amb cadira de rodes i del qual ara no recordo el nom, n’és una mena de gerent. Han repassat uns papers, estadístiques, han estat xerrant una estona i mentre menjàvem una mica d’humus i amanida m’han comentat quatre xifres. Resulta que al districte de Nablus hi ha uns 7000 discapacitats. 3500 estan inscrits al sindicat (Palestinian General Union for Disabled). Dels 7000, 500 són discapacitats gràcies a alguna de les incursions israelianes durant la Segona Intifada. Quan m’han explicat les estadístiques m’he quedat només amb una dada: més de la meitat des inscrits són gent sense cap mena d’estudis. Amb aquestes condicions, és molt difícil aconseguir una feina.

Gairebé tot el finançament de l’unió depèn de les seves activitats. Sovint, treballen conjuntament amb altres organitzacions de la societat civil. Junts són més forts, m’han comentat. Totalment d’acord, he pensat. El govern no sol posar-hi un duro, que es diu. Però ara estan lluitant perquè els hi assignin un tros de terra on construir-hi una nova seu, un nou centre. La construcció l’esperen finançar a través de la cooperació internacional. A mi m’ha semblat que el local estava molt fotut, i que algun d’ells també, però que potser encara seria més fotut aconseguir tot això que necessiten. En fi, són uns lluitadors. I aquests, no només lluiten contra l’ocupació. La seva intifada és permanent.

Així que, una vegada hem tingut l’estomac una mica ple i el cap amb més idees per una nova crònica, hem dit de marxar. Un home amb problemes en una cama ha fet de conductor. Al seu costat, el gerent. En Samer i jo, al darrera. Però encara en faltava un! Un altre home que, a més de tenir algun problema també a les cames (anava amb crosses i sabates ortopèdiques), també tenia algun quilo de més. Es veu que treballa a l’ajuntament. Potser això explica el seu sobre pes... aquí no en veus gaires, de quilos de més! Així, el viatge ha estat entretingut. Jo, convertit en sandvitx, rodejat de palestins amb alguna minusvalia direcció Ramala. S’han passat el viatge discutint i jo mirant d’entendre quelcom. Bé, més que discutir, parlant. Però algun amb una veu molt (massa) alta! Només aturaven la conversa per explicar-me que allò que veia era un assentament, que hi havia moltes cases però que en realitat només hi vivien uns 30 colons, que ho feien per anar robant terres, que gasten deu vegades més d’aigua que la que gasta un palestí (m’han parlat de 15 litres diaris versus 150 litres, però jo no ho ha contrastat), que els palestins de Ramala que van emigrar ho van fer sobretot als EEUU i que ara tornen amb molta pasta i es construeixen unes casotes impressionants, que aquest és el checkpoint de Zatarah, que si volia un caramel de menta, i que espavilat que et deixem aquí que l’estació per acabar d’arribar a Jerusalem està tres carrers més enllà i ja la trobaràs i no pateixis! Un gran viatge, sí senyor!

Per arribar a Jerusalem he hagut de passar el checkpoint de Qalandia. Una vergonya més. Resulta que els palestins han de baixar de l’autobús i els internacionals no. Resulta que ells han d’anar a passar una mena d’inspecció arbitrària i els internacionals no. Resulta que a l’autobús només hi hem quedat una dona, un home i jo. I resulta que gairebé em barallo amb l’home perquè era una mica ximple, pel meu gust. Més que barallar-m’hi jo, ell ha semblat ofendre’s quan després de dir-me que ell no tenia passaport o que si en tenia no sabia d’on era, jo l’hi he respòs que no me’l creia. En fi, aquí s’ha acabat tota la nostra relació. Quin descans.

A Jerusalem m’he trobat amb l’Anna i la Gisela. Tenien gana i han menjat quelcom just a fora l’hostal on estem. Hem estat parlant del conflicte, de la gent, del que jo havia vist i de les seves primeres impressions. Hem anat a donar una volta i ens hem trobat que al Mur de les Lamentacions hi havia com una mena de gran festa. Centenars de jueus recordant i commemorant la destrucció del Primer i Segon Temple. Buscaré més informació, per contrastar el que m’han dit, però jo he entès que feia 2030 que els havien destrossat el primer. Molts anys, he pensat jo. Però també són molts els anys que fa que estan ocupant, il·legal i immoralment, aquesta part de la ciutat. Des del 1967. Per cert, estava ple d’ultra ortodoxos. De radicals, sí. D’aquests que desitgen una Palestina neta de palestins... d’aquests que es passegen pel barri musulmà de Jerusalem fanfarronejant la seva “suposada” superioritat. Racistes i covards, sempre envoltats de soldats.

Més tard, m’he dirigit cap a Ben Gurion, l’aeroport. La Laia arribava per veure’m i conèixer Palestina i jo em moria de ganes d’abraçar-la i ensenyar-li moltes coses! Em dóna força, com totes les persones que estimo. I confiança per seguir aquí, per seguir estudiant, per seguir aprenent. Gràcies! En fi, com ja vaig apuntar un dia, aquí els camins sempre t’aporten quelcom. I jo, cada dia sóc més xafarder i durant el viatge no he parat de mirar per la finestra del taxi. Dintre Jerusalem occidental, tot ple de jueus ultra ortodoxos, ballant i cantant, commemorant. Molts d’ells, feien pinta de no tenir ni 15 anys. Cap palestí, és clar!

Ja fora de Jerusalem i de camí a Tel Aviv, he començat a veure noms que recordava: al-Lydd i Ramleh, concretament. Aquests són els noms de dos dels pobles dels quals van ser expulsats a 1948 els meus amics del Camp de Balata. M’he preguntat si mai podrien tornar a casa seva, si mai es respectaria el que diu el Dret Internacional o, si ni tan sols se’ls deixarà mai més anar a visitar el seu poble? La veritat és que, ètnicament parlant, els sionistes van deixar aquestes i altres terres gairebé netes de palestins. D’això van les neteges ètniques, no? Jo no parlo de genocidi, tot i que hi ha massacres que segurament s’hi podrien considerar, però que aquí hi ha, des d’abans del 1948, un projecte de neteja ètnica no en tinc cap mena de dubte. I sí, sé que això sona molt gros. Que algunes i alguns pensareu que no pot ser, que estic exagerant. Agrairia que abans de jutjar-me, doncs, tractéssiu de buscar informació. De llegir. De contrastar diferents fonts. El tema és prou seriós com per no tractar-lo, simplement, per impressions extretes de telenotícies i converses de bar. No es tracta de posicionar-se a favor o en contra d’uns. A mi tan me fa si uns són jueus i els altres musulmans. Per mi, com si fossin tots hindús o cristians. Del que es tracta, penso jo, és de posicionar-se clarament contra d’unes pràctiques, les cometi qui les cometi. I jo, tal com condemno i m’avergonyeixo de l’Holocaust Jueu, condemno i m’avergonyeixo de la neteja ètnica de Palestina. Una autèntica vergonya.

Només afegir que quan amb la Laia hem arribat a Jerusalem ja eren ben bé les dues de la nit. Tot i això, hem dit d’anar a veure el Mur de les Lamentacions. Encara hi havia festa, tu! Quin mal de panxa, he pensat, tanta celebració enmig de tanta ocupació. A mi crec que no se’m posaria bé, però aquests tenen l’estomac molt valent. I, pel que sembla, la consciència molt tranquil·la.

Salut