Bethlehem (Fotos)

Aquestes són de la visita a Bethlehem.

Balata Camp (Fotos)

Fotos del Camp de Refugiats de Balata, Nablus. També he afegit fotos a l'àlbum "Nablus".
Salut

En Mohamed (o el camí de tornada de Bethlehem a Nablus)

Que el món és molt petit ja ho sabia. Però que en l’ascensor que ens portava a la planta dels taxis cap a Nablus m’hi trobaria un dels pocs alumnes de la An Najah que conec, no que ho sabia. I que trobar-me amb en Mohamed seria com una mena de troballa, tampoc ho sabia. Ni m’ho podia imaginar. M’ha vist i m’ha dit “Salam Malecum, Joan!”. L’he mirat i he tingut que pensar a tres-centes mil revolucions per relacionar-lo amb alguna de les moltes cares que he vist en aquests meus primers quinze dies a Palestina. L’he encertat, però no per la cara sinó per l’edat. L’he vist jove i he pensat, aquest és un dels col·legues amb els que faig el te entre les 10 i les 11 del matí fora l’oficina de la An Najah. I sí, ho era. Una mica avergonyit, l’hi he hagut de demanar que em repetís el seu nom, que no el recordava. Mohamed. Al dir-me’l, m’ha vingut al cap que ell estava estudiant periodisme, això ha set un punt per mi! Hem pujat al taxi i he mirat de seure al seu costat. Em tenia intrigat saber què feia a Bethlehem. A més, m’ha semblat recordar que el dijous no estava a les escales on fem el te. I no que hi era. La tornada, amb el ell costat, ha estat un curs accelerat de l’ocupació, el seu llenguatge, i les seves repercussions per la joventut palestina.

En Mohamed té 21 anys i venia d’Hebron, no de Bethlehem. Més concretament, venia de Surif, 25 quilòmetres al nord d’Hebron i no sé quants al sud de Bethlehem. És el poble de la seva família i hi havia anat el dimecres, després de fer un examen d’anglès. Són sis germans i quatre germanes i, per tant, em guanya per un. Dijous, no estava a la facultat. Dijous estava celebrant que, després de dos anys i mig a la presó, el seu germà de 25 anys havia obtingut la llibertat. L’hi he dit que clar, que me’n alegrava, però que em sabia greu. Això de celebrar la sortida de la presó d’un germà deu ser per celebrar-ho, però alhora deu portar sentiments molt contradictoris, doncs que surtis de la presó és una prova irrefutable de que hi has hagut d’estar. El cas és que se’l veia molt feliç i això m’ha fet feliç a mi. El seu somriure, i la seva serenitat, m’han semblat admirables. Més encara, a mesura que el coneixia més.

En Mohamed, no el seu germà, va sortir de la presó el 21 d’abril de 2009. Quan feia poc que havia fet els 18 anys, els soldats el van detenir, sense cap mena de càrrec ni sang en les seves mans, m’ha dit, al checkpoint de Huwara. El mateix checkpoint que jo havia passat aquest matí i que tornaria a passar al cap de les poc més de dues hores que separen Bethlehem de Nablus. “Acusat” de simpatitzar amb Hamas, va passar per quatre presons israelianes. Primer, al centre de detenció de Oufar, al districte de Ramala. Després, a la presó de Ishel, al sud de Beer Sheva. L’Àrab News diu que des de 1967, 202 presoners palestins han mort a les presons israelianes. L’última víctima, si més no fins el 17 d’abril d’aquest any, va ser en aquesta presó, Ishel. La seva tercera presó va ser Ashkelon, just a la frontera nord de la Franja de Gaza. L’última i quarta presó a la que va estar abans d’aconseguir la seva llibertat, va ser Ramon. Aquesta, just a tocar de les fronteres amb Egipte. Segons l’organització ADDAMER (Prisioners’ Support and Human Rights Association), a gener de 2010 hi havia 6.831 presos polítics palestins. D’acord amb l’Oficina d’Estadístiques del govern palestí, més de 250 presos són menors d’edat. La tortura és una pràctica habitual en aquestes presons. Us apunto un altre enllaç, aquest us dirigirà a una organització israeliana que lluita contra la tortura. La resta d’enllaços que us he deixat, un per cada presó a les que ha estat en Mohamed durant l’any i mig de vida que l’hi han robat i que mai podrà recuperar, són notícies que he trobat i que poden fer-nos una idea del pa que si dóna. Una idea, és clar, no tan precisa com la que en tenen els presos i les seves famílies. Tanmateix, en Mohamed és un noi fort i espavilat: va aprofitar la seva estada a la presó per aprendre l’hebreu.

El cas és que, com la mateixa vida, el camí cap a Nablus ha seguit. Amb ell al costat, he pogut veure més coses. Una d’elles, la zona d’entrenament militar més gran que l’exèrcit d’Israel té en els Territoris Ocupats. Al matí, no sé si pel sol o per la impactant imatge del mur, no he vist que hi havia aquesta impressionant zona plena de camps per entrenar-se, plena de proves per convertir-se en herois nacionals, plena de soldats preparant-se per quelcom. Quelcom dolent, segur. Alhora, no només m’ha ensenyat el camp d’entrenament, sinó que m’ha ensenyat que enlloc de Israel Defense Forces, l’exèrcit d’Israel s’hauria d’anomenar, tal com fa ell i els seus amics, Israel Offensive Forces o Israel Occupation Forces (IOF). No li falta raó, no.

M’ha dit el nom de tots els checkpoints i assentaments que anàvem trobant. El checkpoint que et trobes entre Bethlehem i Ramala es diu Zatarah. El que et trobes sortint de Ramala i just abans de Birzeit es diu Atarot. També hem passat pel costat del de Qalandia i pel d’Huwara, però aquests ja els havia nombrat en la primera crònica d’avui. Dels assentaments no m’he apuntat els noms però si dues coses. Segons en Mohamed, el que està fent Israel a la zona de Jerusalem és dividir Cisjordània en dues parts. Una la del nord, i l’altre el sud. Entremig, tots aquests assentaments i Jerusalem passarien a ser, de facto, Israel. L’altre cosa que m’he apuntat és que ells en diuen quelcom com “mustantanah”. Si ho he entès bé, això vol dir ocupació i també ho fan servir per referir-se als assentaments.

Al arribar a Nablus, m’ha ensenyat els camps de Balata i Askar. Precisament demà a les 11h tinc concretada una trobada a Balata. Serà la meva primera visita al camp. Quan me’ls ensenyava m’ha dit que si el 1948 van viure la Nakba (catàstrofe en àrab) al 1967 s’hi refereixen amb el nom de Naksa. Porto anys llegint sobre el conflicte i és la primera vegada que sento aquesta paraula. El 6 de juny de cada any, commemoren el dia de la Naksa, en record al desplaçament massiu de palestins com a conseqüència de la Guerra dels Sis dies.

Malgrat la presó, en Mohamed segueix estudiant periodisme. Li van robar un any i mig, però mira de recuperar el que pot amb els cursos d’estiu. Aquí, si vas a la universitat durant l’estiu, pots avançar mig any la carrera i, si per periodisme són quatre anys, t’ho pots acabar treien amb tres i mig. Així, si tot li va com m’agradaria que l’hi anés, amb 5 anys tindrà la carrera (tres i migs més un i mig). Com a estudiant que és, també viu en un pis d’estudiants. Ens hi ha convidat només arribar a Nablus. Just després de convidar-nos, a la mateixa parada de taxi, m’ha ensenyat un adhesiu que deia que aquella era una zona lliure de productes dels mustantanahs. Viuen molt a prop del nostre pis i ha estat una experiència que ni m’havia plantejat de viure. Són cinc nois molt ben avinguts. Un d’ells simpatitzant de Fatah. La resta, o ve no simpatitzaven amb cap grup o bé s’han autocensurat. Com tants d’altres. Des del balcó, ens han ensenyat fins on tenen permís d'anar els nablusi: més enllà de mitja muntanya ho tenen prohibt, és una "zona de seguretat" controlada per les IOF. Després d’un te, unes galetes i una conversa mentre fumàvem argila, hem quedat que un dia hi aniríem a menjar. De nou, ens han obert les portes de casa seva. M’han trucat per anar-hi demà, però demà després de treballar en principi estic convidat a kanafeh amb un professor que té l’oficina al davant de la meva i que fa poc que es va casar.

Tornant a peu a casa, amb en Nick hem comentat que havia estat un gran dia. De fet, jo n’he acabat fent tres cròniques. Però, més enllà de les cròniques, hi ha quelcom dintre meu que em diu que mai oblidaré aquesta estada a Palestina. Amb en Nick també hem comentat que, potser, aquest tracte que rebem és degut al sentiment d’abandonament que molts semblen tenir. Tantes putades i durant tants anys, han de costar molt de pair. Em cago amb qui diu que la premsa europea està clarament esbiaixada en contra Israel. Si això fora veritat, creieu que tot això podria estar passant? Sense la complicitat dels grups mediàtics, en ple S. XXI, no es pot mantenir una ocupació i un règim d’Apartheid com el que s’està perpetuant a Palestina. Mai podrem dir que no sabíem el que està passant.

En fi, sort que l’alegria que tenen al veure’ns, els somriures que ens regalen, les històries que ens expliquen, i les ganes de pau, justícia i llibertat que transmeten, donen l’energia i la motivació necessàries per seguir en aquest camí. En Mohamed, no ha parat de somriure durant tota la tarda. Moltes gràcies, Mohamed. M’has regalat una de les millors tardes de la meva vida. Espero passar-ne una amb tu al Camp Nou, tal com t’he promès. Espero que algun dia, tu i els teus, tingueu aquest privilegi anomenat llibertat. No sé si en Villa, que tant t’agrada, encara estarà al Barça. Però, aleshores, això poc importarà.

Salut

Bethlehem

Hem arribat i jo m’estava orinant, que m’agrada dir. En anglès el pipi es diu pi i si dius pipi es veu que quedes com una mica criatura. Coses que aprenc al costat den Nick. Coses que, segurament, ja m’havia explicat el meu estimat Dean Wang (amic i, alhora, profe d’anglès!), però que se’m obliden. Des d’aquí, una abraçada i moltes gràcies per tot el que m’has ensenyat i ajudat aquest any, Dean. Que et vagi molt bé l’estada als EEUU fins a finals de setembre.

Al sortir de la parada de taxi i d’autobusos hem vist que allò era un lloc especial. Sobretot, és clar, pels cristians d’arreu del món. Molts autocars d’on baixaven peregrins que volien visitar Bethlehem. No ho amagaré i reconec els meus prejudicis per aquesta mena de turisme. Anar a Terra Santa a visitar els llocs sagrats tot fent veure que no veus el que és impossible de no veure, no em sembla gaire coherent amb el missatge de Jesús. Aquesta vegada m’ha vingut una frase que canta en Paco Ibáñez que diu que on hi ha molts diners hi ha molta benedicció. En Paco, també és molt gran. Si que he percebut, en canvi, el missatge de Jesús en la Najah. Que, per altra banda, és musulmana.

La Najah és la mare d’una família de Bethlehem que regenta una botiga, la “Hussein Shop”. Un dels seus fills es diu Hussein, però la botiga no es diu així pel fill sinó perquè es veu que aquest és un nom que “atrau als turistes”. En fi, no és que hagin venut molt durant l’agradable (i llarga) estona que hem passat amb ella i dos dels seus fills. En Hamzah i en Hussein, més jove que en Hamzah. En Hamzah ha fet un rànking dels millors clients i es veu que això va així: en primer lloc, els nord-americans. En segon, els italians. En tercer, els anglesos. I, en quarta posició, “la roja”. M’ha demanat disculpes per situar a Espanya fora del podi, i ja li he deixat ben clar que m’era absolutament igual. Al cap d’una estona, ens ha acompanyat a donar una volta per Bethlehem.

Després de visitar l’Església de la Nativitat era l’hora de l’oració dels musulmans. Just davant del lloc on en teoria va néixer Jesús, a una cinquantena de metres de distància, hi ha una mesquita. En aquests cinquanta metres, una plaça plena de cotxes i autobusos, una mena d’aparcament, i un sol espatarrant. La mesquita estava tan plena que la plaça, a més de plena de cotxes, també estava plena de musulmans resant cara la Meca. Cadascú amb la seva catifa, pregant, he suposat, per un futur millor. Tinc alguna foto, que avui si tinc temps penjaré, perquè tot plegat m’ha semblat, si més no, tan simple com extraordinari. Entre les diferents fileres de cotxes, pregàries a alà.

Quan l’hi hem dit en Hamzah que teníem gana i l’hi hem preguntat per un restaurant la seva resposta ha sigut genial. Si estàvem amb ell i la seva família, perquè volíem un restaurant? Què millor, ha dit, que menjar del que ells menjarien. Què millor, ha dit, que menjar del mateix dinar que la Najah, la seva mare, estava preparant pels de la família. Així doncs, hem tornat a la botiga. I hem parat taula, allà, a la botiga. Quatre plats, quatre culleres, quatre cadires i quatre persones compartint un arròs amb pollastre magnífic. La Najah, en Hamzah, en Nick i jo. Aquí és on hem començat a veure que estàvem davant d’una dona meravellosa.

Una dona meravellosa, amb un cor més gran que aquest maleït mur i que tots els checkpoints junts. Té 47 anys i ens ha deixat clar que a la gent no l’hem de conèixer per la seva religió ni vestimenta, sinó pel seu cor, per la seva manera de fer, pels seus actes. Just quan hem arribat, ella estava amb una amiga seva. Una veïna, una palestina cristiana. Ens ha comentat que estaven molt contents de la nostra visita, doncs, diu, la gran majoria de turistes es queden a Israel i no entren a Palestina. I això que estàvem a Bethlehem que, a part de Jerusalem, deu ser la ciutat palestina amb més turisme. Parlant de la seva vida, ens ha explicat que va estar estudiant a Jordània fins que es va casar amb el seu marit, l’Abu Ahmed. Desitjar, desitjar, només desitja una cosa, ha dit. La Pau. Que ella no té problemes amb els jueus, però que la situació dels palestins és catastròfica. Que com tota mare, ella està preocupada pel futur dels seus fills als que, sempre que ha pogut, els ha donat tot el que han necessitat. Entre aquestes necessitats, estudis. A la Universitat de Bethlehem, ja que la d’Al-Quds era massa cara com per enviar-hi els fills. Fent allò que fem els humans quan ens hem de convèncer de que el que podem fer és el millor que es pot fer (sigui o no sigui realment la millor opció objectiva), ens ha comentat que la Universitat de Bethlehem era tan o més bona que la d’Al-Quds. No en tinc ni idea, però m’ha semblat evident que no va ser una tria, sinó l’única opció possible.

Mentre menjàvem ens ha explicat que sempre que cuina ho fa pensant en la seva família i en algun possible invitat sorpresa, com nosaltres ahir. També ens ha dit que si ella no cuina, a casa no cuina ningú. Quan no cuina, els homes de la casa mengen qualsevol cosa en qualsevol bar de Bethlehem. Quan els hem explicat que tan a la família d’en Nick com en la meva el que cuinava era el pare, han rigut una bona estona. Hem tret el tema de les diferències culturals, i la Najah ha repetit allò que ja ens havia dit. Que el que diferenciava a ella de la seva veïna era la vestimenta, les creences religioses, no la qualitat de la persona. S’ha assenyalat el vel i ha rigut. Aquesta reflexió m’ha semblat molt interessant. Les diferències culturals o religioses sovint es converteixen en un mur (per ambdós costats) que no ens deixen veure això, la qualitat de les persones. En aquella taula no hi havia cap mur, sinó un pont extraordinari. Un pont que han començat a construir el seu fill i ella, tot invitant-nos a menjar. Quants de nosaltres hem invitat a menjar a casa nostra a un parell de desconeguts? No us sembla meravellós? Això també és, doncs, una diferència cultural. A l’hora del te, he pres el compromís de tornar-hi la setmana que ve, quan la Laia estigui per aquí. De part den Nick i meva, els hi portarem un paquet amb sabó de Nablus. Hem anat a caminar una estona més amb el seu fill, i hem tornat a la botiga.

Ha arribat el seu pare i s’ha ofert a portar-nos a algun lloc, amb cotxe, per conèixer més la zona. Venia de Jerusalem, senyal que tenia més de 50 anys. Al preguntar-li per què tal Jerusalem, hauríeu de veure com se l’hi han negat els ulls i ha dit que Jerusalem és preciosa. Jo crec que sí, que és preciosa, però que el fet de privar-los l’entrada a la ciutat, encara la converteix en més preciosa als ulls dels palestins. Hem decidit anar a visitar la muntanya d’Herodion, a cinc quilòmetres de la ciutat.

Resulta que en aquest petit turó hi ha la tomba del Rei Herodes el Gran. Va ser un dels projectes més ambiciosos d’aquest rei, i va servir com a palau d’estiu del rei de Judea. També resulta que és on va tenir lloc la primera revolta jueva de l’any 66-73. Resulta, també, que està considerat un Parc Nacional d’Israel. Carai, direu, però que no estàs a Palestina? Sí, sí, els cinc quilòmetres no ens han portat a l’estat d’Israel, sinó que hem seguit en terres palestines. Bé, doncs, a dintre Palestina un Parc Nacional d’Israel. Amb l’excusa, suposo, de que les restes d’aquesta fortalesa constitueixen quelcom important per la cultura i història jueva. D’això, no en tinc cap mena de dubte. El que passa és que també ho deu constituir, per dir alguna cosa, el Call Jueu de Girona, no? I allò no és un Parc Nacional d’Israel? Com ja haureu vist, m’agrada buscar informació. Doncs resulta que dintre del que són els Territoris Ocupats, Israel té vuit “parcs nacionals”. Feu un clic, i ho veure-ho. Anem sumant: checkpoints, soldats, zones militars, assentaments, mur, parcs nacionals... no sé quants més ingredients falten per aconseguir la Pau que tant desitja la Najah.

En fi, que com que estem a dintre Palestina i tant l’Abu Ahmed com el seu fill Hamza són palestins, només un d’ells podia acompanyar-nos fins a dalt de la muntanya. Els guardians del parc (Israel Nature and Parks Authority), que a mi m’han semblat una mena de forestals israelians però armats, han fet quedar al seu fill a fora. L’Abu Ahmed és la mitja taronja de la Najah, i això ho hem vist clar mentre xerràvem amb ell. Després de patir per ell, semblava que s’havia d’afogar amb la pujada (que tampoc era tant, doncs sinó jo també m’hauria estat apunt d’afogar), ens hem trobat amb el soldat enamorat. Ai, que bonic. Amb la seva metralleta, i amb la seva novieta. Un vestit de verd, l’altra amb roba moderna. D’alt de la muntanya, apunt per protegir la fortalesa dels perillosos palestins. Poc després d’haver-lo passat, l’Abu Ahmed ens ha dit que aquest noi no era dolent. Que la gent no és dolenta, ni els palestins ni els jueus. Que els dolents són els governs. I que dels governs, no en podia parlar. Que quan la seva dona va haver de tornar de Jordània sort en va tenir d’uns seus amics jueus que el van ajudar amb tot el tema dels papers. Que sí, que allò que vèiem a sota la muntanya eren un parell d’assentaments (més), però que allò eren terres palestines i que si ens hi fixàvem també hi havia un poblat palestí. I que desitjava conviure, respirar, descansar de tanta opressió, de tanta guerra, de tanta mort. Ha repetit tantes vegades que la gent és bona que gairebé l’abraço. Feia una cara quan ho deia. Un home que ha viscut no sé quants conflictes, no sé quants tocs de queda, que s’ha passat no sé quants anys sense visitar una ciutat que està a menys de 10 kilòmetres de casa seva i que quan nombra el seu nom s’emociona, dient-nos que les persones som bones. Ell si que és bo. Ens ha comentat que quan no feia vent i, per tant, la sorra del desert no s’alçava, des de la fortalesa es veia el Mar Mort.

Baixar de la muntanya ha estat impressionant. Mitja muntanya l’hem baixat per l’interior. Sí, per una mena de túnels de l’època de Bar Kokhba o, el que és el mateix, de l’època de la tercera revolta jueva contra l’Imperi Romà que tingué lloc en entre l’any 132 i 136. En l’interior del turó, està ple de camins i cisternes. Molt interessant. També ha sigut interessant sortir i donar-me compte que a mig camí hi havia un cartell que deia que en l’any 1982 David Ross Rosenfeld va ser assassinat “per un terrorista” mentre complia les seves obligacions com a treballador de la Israel Nature and Parks Authority. Què vol dir la paraula terrorista? No us causaria terror sortir del vostre poble i trobar-vos amb un checkpoint ple de soldats, o pujar una muntanya i trobar-vos amb un estranger armat, o obrir la finestra i veure un mur de vuit metres d’alçada?

Al sortir, l’Abu Ahmed ha saludat als guàrdies de la muntanya. Hem tornat cap a Bethlehem, i després de visitar la casa on dormírem la setmana que ve amb la Laia, hem tornat a agafar el taxi cap a Nablus. El viatge de tornada, però, es mereix una altra crònica.

Salut

El camí d’anada a Bethlehem

[Disculpes, encara no he pogut escoltar la conversa que tinc gravada amb en Mustafa. Tanmateix, quan pugui ho faré i en faré la crònica]

Ahir al mati vam anar a Bethlehem. Només sortir de Nablus, tens el checkpoint de Huwara. Si haguéssim sortit per l’oest, ens hauríem trobat amb el checkpoint de Beit Iba; pel nord, amb el checkpoint de al-Badham; per l’est, amb el de Beit Furik. Hi havia una quinzena de soldats. I una quinzena de cotxes fent cua, esperant el vist-i-plau d’aquests joves armats. La veritat és que, encara que no hagi fet res “dolent”, passar aquests checkpoints sempre em posa nerviós. No és por, crec. És una estranya sensació d’inseguretat, una barreja de sentiments i pensaments, un no parar de preguntes que no crec que puguin tenir una resposta acceptable. Et mires els companys de taxi, amb la seva documentació entre mans, i penses en lo complicat que és intentar posar-se en la seva pell. Un d'aquests companys de taxi era un estudiant de la An Najah que és amic d'en Nick. Es dirigia a Hebron per visitar la seva família.

Hem passat pel davant de la Birzeit University i he recodat que a mitjans de maig Noam Chomsky no va poder entrar a Palestina. No sé si ja ho havia explixat, però resulta que anava a fer una conferència pels estudiants d'aquesta universitat i com que a finals d'aquest any farà 82 anys i, com tot home d'aquesta edat, és un home molt perillós, l'exèrcit no li va concedir el visat. Chosmky, és d'origen jueu, però no comparteix la "filosofia" de l'Estat d'Israel. Així, el taxi de Nablus ens ha deixat a Ramala, on n’hem agafat un altre que ens portaria cap a Bethlehem. Hem hagut d’esperar a que s’omplís i mentre esperàvem el taxista estava mirant una sèrie d’humor amb el seu mini-dvd. Ostres, no sé què és, però quan estan mirant la televisió sempre la posen amb el volum al màxim. Tenia més ganes de que s’omplís el taxi perquè parés aquella sèrie que no per arribar a Bethlehem! Una mica egoista la meva actitud, doncs amb aquella sèrie tant el conductor com la resta de palestins i palestines s’estaven partint el cul de riure! A mi mai m’ha agradat l’humor que necessita cridar per intentar fer gràcia.

La ruta de Ramala a Bethlehem és, crec, una mena de ruta de la vergonya. Sortint de Ramala veus els ciutadans palestins que intenten anar a Jerusalem. Ahir era divendres, i els pocs que poden, intenten anar a pregar a la “sagrada” (Al-Quds, Jerusalem en àrab, vol dir això, la “sagrada”). Els veus perquè estan fent cua al checkpoint de Qalandia. Sense un permís especial, habitualment només hi poden accedir els palestins que tenen més de 50 anys. Dels 15 als 50 es veu que ets un terrorista en potència. A partir d’aquest checkpoint, el mur pràcticament ja no t’abandona fins arribar a Bethlehem. Vas passant per l’est d’Al-Quds i l’ocupació va penetrant en el teu interior. Jo, no me’n ser avenir.

Mirant, mirant, a més del mur pots veure altres coses. Pots veure que en algun tram el taxi està passant per una carretera de merda i que ben a prop n’hi ha una altra de genial que sembla anar en la mateixa direcció. Et fixes en els cotxes que passen per una i en els que passen per l’altre i veus dues diferències: uns són cotxes més o menys nous, els altres són cotxes més aviat vells (també n’hi ha algun de nou... la societat palestina també està estratificada per classes socials, clar!). La segona diferència és la matrícula: en una carretera hi veus només matrícules israelianes, en l’altre palestines. Tot això, en l’interior del que en teoria és Palestina.

També pots veure que en alguna zona hi ha molts arbres tallats. Molts arbres tallats vull dir centenars d’arbres tallats. Concretament, centenars d’arbres fruiters i d’oliveres. I, a prop d’aquests exarbres, poblats beduins. Són nòmades del desert (és el que en àrab vol dir la paraula beduí), es consideren àrabs i entre Israel i els Territoris Ocupats n’hi ha uns 150.000. La majoria viuen al desert del Nèguev. Viuen dels seus ramats i, tal com en la tornada m’ha explicat en Mohamed, tallar aquests arbres és una bona manera per fer-los abandonar els seus poblats. Cada dia tenen més difícil l’alimentació dels seus ramats i, per tant, la seva pròpia alimentació. He estat rumiant i ruminant, però no he trobat la paraula per descriure aquesta mena de pràctiques. Vosaltres mateix@s.

Després d’aquesta tala d’arbres intencionada, veus un cartell que diu que cap a l’esquerra (o sigui, encara més a l’interior del que és Palestina) hi tens “Mishor Adummim”. No sé hebreu ni àrab, però no sóc tonto i com que he vist que el cartell tenia el típic símbol de “polígon industrial” he pensat: mira, un polígon industrial. Ara ho he buscat i resulta que sí, que no sóc tonto i que aquí els símbols de polígons també volen dir polígons industrials. Es tracta d’una de les 10 àrees industrials que Israel ha construït en l’interior de Cisjordània. No està malament, oi? Home, amb els esforços que els comporta l’ocupació, com a mínim que en puguin treure un bon rendiment econòmic, no?

A prop del polígon, l’assentament: Ma’ale Adummim. Segons l’institut d’estadística israeliana, a 31 de desembre de 2008 aquest assentament tenia una població de 33.800 colons (pàgina 3 i setena línia de l’enllaç). Vaja, com Vic quan jo era més petit. El tercer assentament més gran en terres palestines i una clara mostra del que Israel està fent amb tot el que està al voltant de Jerusalem. Però això no és tot. Arribes a la zona d’Abu Dis i no deixes de veure cartells que et recorden que la carretera que estàs utilitzant han estat construïdes gràcies a l’ajuda econòmica dels EEUU (o d’Europa, en altres llocs). USAID, van dient aquests cartells. He mira’t d’entendre-ho i no he sigut capaç d’arribar a cap altre conclusió de que, amb l’ajuda exterior, aquí s’està perpetuant un clar sistema d’Apartheid. Tan poder té l’Estat d’Israel? No crec que sigui només això. Darrera l’ocupació, no només hi ha l’elit israeliana.

Com que no n’hi havia prou, abans d’arribar a Bethlehem tens un altre checkpoint. Hem mirat els soldats i és curiós: cap tenia pinta d’àrab (que és el que tenen pinta les persones que habiten en aquesta part del món). Uns quants eren més blancs que el paper de fumar i un parell eren més negres que el carbó. Això dels colors de la pell a mi no és que m’importi gens ni mica. Però és evident que aquí t’ofereix una nova oportunitat per pensar: Israel és una societat constituïda per habitants de molts llocs del món. Tanmateix, darrera aquesta aparent pluralitat hi ha un claríssim i brutal criteri racista, discriminatori: només són benvinguts els ciutadans d’origen jueu. M’ha vingut al cap una frase d’Eudardo Galeano que diu quelcom així: “la caça de jueus va ser un esport que durant segles van practicar els europeus i que ara els palestins n’estan pagant la partida”. Que gran és l’Eduardo.

Hem arribat a Bethlehem i aquí començarà la pròxima crònica.

Salut

Ps.: per cert, dels nou que s’han apuntat al bloc com a “seguidors” qui són l’Anna i la “B”? En tot cas, moltes gràcies per seguir-lo. No us estigueu de comentar qualsevol cosa, aquest bloc només té sentit si sóc capaç d’aprovar-vos a aquesta realitat.

Mustafa, periodista, 27 anys. Tota la vida a la ciutat vella de Nablus.

Amb en Samer avui hem començat a concretar coses referents a la recerca. De moment, el diumenge a mig matí tinc una trobada al Centre Cultural de Jaffa. No, no està a Jaffa. Està a Balata, Nablus. El que passa és que la majoria de la seva població és originària de Jaffa, ara part d’Israel.

Per dinar he volgut provar els entrepans de la Universitat. Entrepà d’hamburguesa amb patates, humus i amanida: tot en un. Això m’ha donat energia per no anar directe al pis, tot i que avui estava cansat. Sort n’he tingut. Qui ho havia de dir, gran tarda amb un nou amic. Baixant cap al centre he pensat que em feia gràcia fer més o menys el mateix que ahir, però sense en Samer. Volia veure la reacció dels comerciants que vaig conèixer ahir. Així, he decidit tornar a passejar pels carrers del barri de Yasmeena. El que passa és que de seguida he agafat un carrer que era nou per mi. Això m’ha portat a estar assegut en una taula fent un te amb un grup de palestins i un noi del Regne Unit i un del Canadà. Han estat 10 minuts, just per saber què feien a Nablus i aquestes coses.

He seguit la meva ruta, cada vegada més enamorat d’aquesta ciutat, d’aquest casc antic, d’aquesta gent. De sobte, m’he trobat amb el que el meu inconscient esperava trobar. Com deia ahir, sempre hi ha una història. Algú amb qui parlar. Avui l’hi ha tocat a en Mustafa. Un noi de la meva edat (bé, d’un any menys!), amb un anglès prou bo com per mantenir una bona conversació i amb interès per explicar-me coses. Moltes coses. No només coses de l’Intifada, sinó coses de la Història de Nablus. Periodista, va estudiar a la An Najah. Ell estava apunt d’arribar a casa seva. Jo apunt de tirar una foto. S’ha acostat i m’ha saludat. M’he presentat i l’hi he demanat si parlava anglès. Yes, m’ha dit. Do you need something? L’hi he estat apunt de dir que necessitar, necessitar, cada dia miro de necessitar menys coses, però que ja que m’ho demanava sí que necessitava quelcom: algú amb qui parlar. Passa que el meu anglès és prou bo com per mantenir una conversa (sobretot si és amb un no natiu), però no per fer certes bromes. Així que, més o menys, l’hi he dit que sí. Però que no era una cosa, ni un lloc. Sinó una persona, algú amb qui passejar per la ciutat vella. L’hi he demanat si tenia res a fer, i m’ha dit que a els dues havia plegat de treballar. Així, tot rodó.

M’ha demanat què feia a Nablus i l’hi he explicat el que de moment imagino que serà la meva investigació. L’hi he tornat la pregunta, i m’ha dit que ara treballa en una organització en defensa dels drets dels nens palestins i que, per tant, té molta feina. O, el que és el mateix, els drets dels nens palestins estan molt vulnerats. Hem comentat, en broma, que l’ocupació ja té aquestes coses: dóna feina en molts camps diferents. La veritat és que, al llarg de la tarda, hem fet moltes bromes. M’ha ensenyat l’exterior de casa seva. Situada en la part més antiga del casc antic de Nablus, una casa amb més de mil anys d’història. Viure en una casa amb més de mil anys m’ha semblat quelcom impressionant. No m’estranya que en Mustafa tingués especial interès en la Història.

En Mustafa va néixer el 16 de setembre de 1982. Per un palestí, aquest va ser un mal dia per néixer. En Mustafa no pot celebrar l’aniversari. És un dia trist. Un dels molts dies tristos que aquí tenen per recordar i commemorar. Va néixer el mateix dia que tenia lloc la Matança de Sabra i Xatila. Centenars o milers de refugiats palestins (depenen de la font, he trobat des de 800 fins a més de 3000) van ser assassinats per milícies falangistes cristianes mentre l’exèrcit d’Israel rodejava aquests dos camps de refugiats a l’oest de Beirut (Líban). La crònica de Robert Fisk, un dels periodistes amb més reputació pel que fa a Orient Mitjà, és esgarrifant. Ariel Sharon, ara en estat vegetal però fins a 2006 Primer Ministre d’Israel, era aleshores el Ministre de Defensa israelià. Sharon té les mans plenes de sang: ell era el màxim responsable d’un exèrcit que va encerclar el camp mentre criatures, dones, homes i vells eren assassinats. També era Primer Ministre quan va tenir lloc l’operació militar d’abril de 2002 de la que us parlava ahir. La resolució 37/123(D) de les Nacions Unides acaba resolent que the massacre was an act of genocide. La podeu consultar. Jo, no tinc paraules. I en Mustafa, no té aniversari: només llevar-se, cada any totes les notícies recorden aquesta matança.

M’ha portat a un hammam, un bany turc. Està just on fins fa pocs anys vivien els samaritans. No tardaré gaire en fer un hammam. M’ha parlat dels samaritans i m’ha dit que sí, que els samaritans són tan palestins com ell. Que els samaritans creuen que la muntanya que ara viuen, Mount Gerizim, és la muntanya sagrada de “l’autèntic judaisme” (el seu) i no Mont Moriah (Mont del Temple, Jerusalem. Esplanada de les Mesquites, on també hi ha el Mur de les lamentacions). Quan hem parlat dels samaritans m’ha semblat que li havia sabut greu que amb l’Intifada haguessin marxat de la ciutat antiga.

Després hem seguit per aquells carrers, mentre m’explicava que Nablus és la tercera ciutat més antiga del món. Definitivament, és una ciutat molt antiga. Tan me fa sí és la més antiga, o la que fa vint. Hem entrat en una botiga d’espècies. Aquestes botigues (les de Nablus, no només les d’espècies) m’estan tornant boig! M’encanten! Són com una mena de cova feta de roques (Pausa: ara l’exèrcit sobrevola Nablus. He llegit que estan preparant quelcom pel sud del Líban...) i cada cova (botiga) és diferent: alguna és més alta, alguna és més llarga, alguna ven verdures, alguna fruites. Aquesta era magnífica. Hem aprofitat que, a més d’espècies, també tenia tamborets per seure i hem estat conversant durant gairebé una hora. Quan portàvem uns vint minuts de conversa, l’hi he demanat si el podia gravar. No ha tingut cap inconvenient en que ho fes. Així doncs, tinc la meva primera gravació. Fins avui no havia gosat demanar-ho i, per tant, no havia gravat.

M’ha comentat que els europeus ens costa molt entendre el “conflicte” des del seu punt de vista. I té raó. Diu que parlem i parlem i que de tant parlar ens oblidem de que Palestina, tota Palestina, és una terra ocupada per una gent que no són d’aquí. M’ha recordat que, en canvi, els samaritans si que són d’aquí. Com la seva família, que ha viscut sempre a Nablus. M’ha recordat, també, que els palestins no són antisemites. Que els semites són els descendents de Sem, un dels tres fills de Noè, i que, per tant, els palestins són semites. Com els jueus. M’ha preguntat, entre somriures, com es podia ser un antisemita si s’era semita?

En Mustafa reia quan li demanava per la solució del conflicte. M’ha tornat a dir que això no és una guerra, sinó una ocupació i que, com a tal, no hi havia res a negociar. El que sigui d’aquí es queda aquí, el que sigui de fora (jueus d’origen europeu, africà, etc.) que tornin a casa seva. Resistiran el temps que faci falta, diu. Per ell, els israelians poden fer el que vulguin: si volen matar-los, com van fer fa poc amb dos menors a un poble a prop de Nablus, poden fer-ho. Que tenen molta paciència. Que no marxaran. Que han après de la història i que saben que si marxen, no se’ls deixarà tornar. Que després de gairebé 10 anys d’Intifada i incursions la gent de Nablus està “exhausta”, però preparada per tot. Diu que, fins abans de la Guerra de Gaza (2008-2009: més de 1400 palestins assassinats), més del 30% de les víctimes palestines de la Segona Intifada eren de la regió de Nablus. I que també tenen el rècord en ferits i en empresonats.

Parlant dels assentaments, la seva opinió és que els colons estan sonats. Que odien molt als palestins, que els consideren inferiors a ells. Que són capaços de qualsevol cosa per fer-los fora d’aquestes terres, però que no marxaran. Que és millor romandre aquí que morir en un camp de refugiats on no tens res. Al Líban, m’ha dit, els refugiats no poden treballar en moltes feines. Ho tenen prohibit. Està clar que, ser un refugiat, no és la millor manera de ser un ésser humà.

Com que tinc part de la conversa gravada, i la vull escoltar, i ara ja és tard, avui ho deixo aquí. La crònica de demà serà, segurament, una continuació de la d’avui. Mai se sap però aquesta és, ara per ara, la meva intenció.

Salut