El camí d’anada a Bethlehem

[Disculpes, encara no he pogut escoltar la conversa que tinc gravada amb en Mustafa. Tanmateix, quan pugui ho faré i en faré la crònica]

Ahir al mati vam anar a Bethlehem. Només sortir de Nablus, tens el checkpoint de Huwara. Si haguéssim sortit per l’oest, ens hauríem trobat amb el checkpoint de Beit Iba; pel nord, amb el checkpoint de al-Badham; per l’est, amb el de Beit Furik. Hi havia una quinzena de soldats. I una quinzena de cotxes fent cua, esperant el vist-i-plau d’aquests joves armats. La veritat és que, encara que no hagi fet res “dolent”, passar aquests checkpoints sempre em posa nerviós. No és por, crec. És una estranya sensació d’inseguretat, una barreja de sentiments i pensaments, un no parar de preguntes que no crec que puguin tenir una resposta acceptable. Et mires els companys de taxi, amb la seva documentació entre mans, i penses en lo complicat que és intentar posar-se en la seva pell. Un d'aquests companys de taxi era un estudiant de la An Najah que és amic d'en Nick. Es dirigia a Hebron per visitar la seva família.

Hem passat pel davant de la Birzeit University i he recodat que a mitjans de maig Noam Chomsky no va poder entrar a Palestina. No sé si ja ho havia explixat, però resulta que anava a fer una conferència pels estudiants d'aquesta universitat i com que a finals d'aquest any farà 82 anys i, com tot home d'aquesta edat, és un home molt perillós, l'exèrcit no li va concedir el visat. Chosmky, és d'origen jueu, però no comparteix la "filosofia" de l'Estat d'Israel. Així, el taxi de Nablus ens ha deixat a Ramala, on n’hem agafat un altre que ens portaria cap a Bethlehem. Hem hagut d’esperar a que s’omplís i mentre esperàvem el taxista estava mirant una sèrie d’humor amb el seu mini-dvd. Ostres, no sé què és, però quan estan mirant la televisió sempre la posen amb el volum al màxim. Tenia més ganes de que s’omplís el taxi perquè parés aquella sèrie que no per arribar a Bethlehem! Una mica egoista la meva actitud, doncs amb aquella sèrie tant el conductor com la resta de palestins i palestines s’estaven partint el cul de riure! A mi mai m’ha agradat l’humor que necessita cridar per intentar fer gràcia.

La ruta de Ramala a Bethlehem és, crec, una mena de ruta de la vergonya. Sortint de Ramala veus els ciutadans palestins que intenten anar a Jerusalem. Ahir era divendres, i els pocs que poden, intenten anar a pregar a la “sagrada” (Al-Quds, Jerusalem en àrab, vol dir això, la “sagrada”). Els veus perquè estan fent cua al checkpoint de Qalandia. Sense un permís especial, habitualment només hi poden accedir els palestins que tenen més de 50 anys. Dels 15 als 50 es veu que ets un terrorista en potència. A partir d’aquest checkpoint, el mur pràcticament ja no t’abandona fins arribar a Bethlehem. Vas passant per l’est d’Al-Quds i l’ocupació va penetrant en el teu interior. Jo, no me’n ser avenir.

Mirant, mirant, a més del mur pots veure altres coses. Pots veure que en algun tram el taxi està passant per una carretera de merda i que ben a prop n’hi ha una altra de genial que sembla anar en la mateixa direcció. Et fixes en els cotxes que passen per una i en els que passen per l’altre i veus dues diferències: uns són cotxes més o menys nous, els altres són cotxes més aviat vells (també n’hi ha algun de nou... la societat palestina també està estratificada per classes socials, clar!). La segona diferència és la matrícula: en una carretera hi veus només matrícules israelianes, en l’altre palestines. Tot això, en l’interior del que en teoria és Palestina.

També pots veure que en alguna zona hi ha molts arbres tallats. Molts arbres tallats vull dir centenars d’arbres tallats. Concretament, centenars d’arbres fruiters i d’oliveres. I, a prop d’aquests exarbres, poblats beduins. Són nòmades del desert (és el que en àrab vol dir la paraula beduí), es consideren àrabs i entre Israel i els Territoris Ocupats n’hi ha uns 150.000. La majoria viuen al desert del Nèguev. Viuen dels seus ramats i, tal com en la tornada m’ha explicat en Mohamed, tallar aquests arbres és una bona manera per fer-los abandonar els seus poblats. Cada dia tenen més difícil l’alimentació dels seus ramats i, per tant, la seva pròpia alimentació. He estat rumiant i ruminant, però no he trobat la paraula per descriure aquesta mena de pràctiques. Vosaltres mateix@s.

Després d’aquesta tala d’arbres intencionada, veus un cartell que diu que cap a l’esquerra (o sigui, encara més a l’interior del que és Palestina) hi tens “Mishor Adummim”. No sé hebreu ni àrab, però no sóc tonto i com que he vist que el cartell tenia el típic símbol de “polígon industrial” he pensat: mira, un polígon industrial. Ara ho he buscat i resulta que sí, que no sóc tonto i que aquí els símbols de polígons també volen dir polígons industrials. Es tracta d’una de les 10 àrees industrials que Israel ha construït en l’interior de Cisjordània. No està malament, oi? Home, amb els esforços que els comporta l’ocupació, com a mínim que en puguin treure un bon rendiment econòmic, no?

A prop del polígon, l’assentament: Ma’ale Adummim. Segons l’institut d’estadística israeliana, a 31 de desembre de 2008 aquest assentament tenia una població de 33.800 colons (pàgina 3 i setena línia de l’enllaç). Vaja, com Vic quan jo era més petit. El tercer assentament més gran en terres palestines i una clara mostra del que Israel està fent amb tot el que està al voltant de Jerusalem. Però això no és tot. Arribes a la zona d’Abu Dis i no deixes de veure cartells que et recorden que la carretera que estàs utilitzant han estat construïdes gràcies a l’ajuda econòmica dels EEUU (o d’Europa, en altres llocs). USAID, van dient aquests cartells. He mira’t d’entendre-ho i no he sigut capaç d’arribar a cap altre conclusió de que, amb l’ajuda exterior, aquí s’està perpetuant un clar sistema d’Apartheid. Tan poder té l’Estat d’Israel? No crec que sigui només això. Darrera l’ocupació, no només hi ha l’elit israeliana.

Com que no n’hi havia prou, abans d’arribar a Bethlehem tens un altre checkpoint. Hem mirat els soldats i és curiós: cap tenia pinta d’àrab (que és el que tenen pinta les persones que habiten en aquesta part del món). Uns quants eren més blancs que el paper de fumar i un parell eren més negres que el carbó. Això dels colors de la pell a mi no és que m’importi gens ni mica. Però és evident que aquí t’ofereix una nova oportunitat per pensar: Israel és una societat constituïda per habitants de molts llocs del món. Tanmateix, darrera aquesta aparent pluralitat hi ha un claríssim i brutal criteri racista, discriminatori: només són benvinguts els ciutadans d’origen jueu. M’ha vingut al cap una frase d’Eudardo Galeano que diu quelcom així: “la caça de jueus va ser un esport que durant segles van practicar els europeus i que ara els palestins n’estan pagant la partida”. Que gran és l’Eduardo.

Hem arribat a Bethlehem i aquí començarà la pròxima crònica.

Salut

Ps.: per cert, dels nou que s’han apuntat al bloc com a “seguidors” qui són l’Anna i la “B”? En tot cas, moltes gràcies per seguir-lo. No us estigueu de comentar qualsevol cosa, aquest bloc només té sentit si sóc capaç d’aprovar-vos a aquesta realitat.