Mustafa, periodista, 27 anys. Tota la vida a la ciutat vella de Nablus.

Amb en Samer avui hem començat a concretar coses referents a la recerca. De moment, el diumenge a mig matí tinc una trobada al Centre Cultural de Jaffa. No, no està a Jaffa. Està a Balata, Nablus. El que passa és que la majoria de la seva població és originària de Jaffa, ara part d’Israel.

Per dinar he volgut provar els entrepans de la Universitat. Entrepà d’hamburguesa amb patates, humus i amanida: tot en un. Això m’ha donat energia per no anar directe al pis, tot i que avui estava cansat. Sort n’he tingut. Qui ho havia de dir, gran tarda amb un nou amic. Baixant cap al centre he pensat que em feia gràcia fer més o menys el mateix que ahir, però sense en Samer. Volia veure la reacció dels comerciants que vaig conèixer ahir. Així, he decidit tornar a passejar pels carrers del barri de Yasmeena. El que passa és que de seguida he agafat un carrer que era nou per mi. Això m’ha portat a estar assegut en una taula fent un te amb un grup de palestins i un noi del Regne Unit i un del Canadà. Han estat 10 minuts, just per saber què feien a Nablus i aquestes coses.

He seguit la meva ruta, cada vegada més enamorat d’aquesta ciutat, d’aquest casc antic, d’aquesta gent. De sobte, m’he trobat amb el que el meu inconscient esperava trobar. Com deia ahir, sempre hi ha una història. Algú amb qui parlar. Avui l’hi ha tocat a en Mustafa. Un noi de la meva edat (bé, d’un any menys!), amb un anglès prou bo com per mantenir una bona conversació i amb interès per explicar-me coses. Moltes coses. No només coses de l’Intifada, sinó coses de la Història de Nablus. Periodista, va estudiar a la An Najah. Ell estava apunt d’arribar a casa seva. Jo apunt de tirar una foto. S’ha acostat i m’ha saludat. M’he presentat i l’hi he demanat si parlava anglès. Yes, m’ha dit. Do you need something? L’hi he estat apunt de dir que necessitar, necessitar, cada dia miro de necessitar menys coses, però que ja que m’ho demanava sí que necessitava quelcom: algú amb qui parlar. Passa que el meu anglès és prou bo com per mantenir una conversa (sobretot si és amb un no natiu), però no per fer certes bromes. Així que, més o menys, l’hi he dit que sí. Però que no era una cosa, ni un lloc. Sinó una persona, algú amb qui passejar per la ciutat vella. L’hi he demanat si tenia res a fer, i m’ha dit que a els dues havia plegat de treballar. Així, tot rodó.

M’ha demanat què feia a Nablus i l’hi he explicat el que de moment imagino que serà la meva investigació. L’hi he tornat la pregunta, i m’ha dit que ara treballa en una organització en defensa dels drets dels nens palestins i que, per tant, té molta feina. O, el que és el mateix, els drets dels nens palestins estan molt vulnerats. Hem comentat, en broma, que l’ocupació ja té aquestes coses: dóna feina en molts camps diferents. La veritat és que, al llarg de la tarda, hem fet moltes bromes. M’ha ensenyat l’exterior de casa seva. Situada en la part més antiga del casc antic de Nablus, una casa amb més de mil anys d’història. Viure en una casa amb més de mil anys m’ha semblat quelcom impressionant. No m’estranya que en Mustafa tingués especial interès en la Història.

En Mustafa va néixer el 16 de setembre de 1982. Per un palestí, aquest va ser un mal dia per néixer. En Mustafa no pot celebrar l’aniversari. És un dia trist. Un dels molts dies tristos que aquí tenen per recordar i commemorar. Va néixer el mateix dia que tenia lloc la Matança de Sabra i Xatila. Centenars o milers de refugiats palestins (depenen de la font, he trobat des de 800 fins a més de 3000) van ser assassinats per milícies falangistes cristianes mentre l’exèrcit d’Israel rodejava aquests dos camps de refugiats a l’oest de Beirut (Líban). La crònica de Robert Fisk, un dels periodistes amb més reputació pel que fa a Orient Mitjà, és esgarrifant. Ariel Sharon, ara en estat vegetal però fins a 2006 Primer Ministre d’Israel, era aleshores el Ministre de Defensa israelià. Sharon té les mans plenes de sang: ell era el màxim responsable d’un exèrcit que va encerclar el camp mentre criatures, dones, homes i vells eren assassinats. També era Primer Ministre quan va tenir lloc l’operació militar d’abril de 2002 de la que us parlava ahir. La resolució 37/123(D) de les Nacions Unides acaba resolent que the massacre was an act of genocide. La podeu consultar. Jo, no tinc paraules. I en Mustafa, no té aniversari: només llevar-se, cada any totes les notícies recorden aquesta matança.

M’ha portat a un hammam, un bany turc. Està just on fins fa pocs anys vivien els samaritans. No tardaré gaire en fer un hammam. M’ha parlat dels samaritans i m’ha dit que sí, que els samaritans són tan palestins com ell. Que els samaritans creuen que la muntanya que ara viuen, Mount Gerizim, és la muntanya sagrada de “l’autèntic judaisme” (el seu) i no Mont Moriah (Mont del Temple, Jerusalem. Esplanada de les Mesquites, on també hi ha el Mur de les lamentacions). Quan hem parlat dels samaritans m’ha semblat que li havia sabut greu que amb l’Intifada haguessin marxat de la ciutat antiga.

Després hem seguit per aquells carrers, mentre m’explicava que Nablus és la tercera ciutat més antiga del món. Definitivament, és una ciutat molt antiga. Tan me fa sí és la més antiga, o la que fa vint. Hem entrat en una botiga d’espècies. Aquestes botigues (les de Nablus, no només les d’espècies) m’estan tornant boig! M’encanten! Són com una mena de cova feta de roques (Pausa: ara l’exèrcit sobrevola Nablus. He llegit que estan preparant quelcom pel sud del Líban...) i cada cova (botiga) és diferent: alguna és més alta, alguna és més llarga, alguna ven verdures, alguna fruites. Aquesta era magnífica. Hem aprofitat que, a més d’espècies, també tenia tamborets per seure i hem estat conversant durant gairebé una hora. Quan portàvem uns vint minuts de conversa, l’hi he demanat si el podia gravar. No ha tingut cap inconvenient en que ho fes. Així doncs, tinc la meva primera gravació. Fins avui no havia gosat demanar-ho i, per tant, no havia gravat.

M’ha comentat que els europeus ens costa molt entendre el “conflicte” des del seu punt de vista. I té raó. Diu que parlem i parlem i que de tant parlar ens oblidem de que Palestina, tota Palestina, és una terra ocupada per una gent que no són d’aquí. M’ha recordat que, en canvi, els samaritans si que són d’aquí. Com la seva família, que ha viscut sempre a Nablus. M’ha recordat, també, que els palestins no són antisemites. Que els semites són els descendents de Sem, un dels tres fills de Noè, i que, per tant, els palestins són semites. Com els jueus. M’ha preguntat, entre somriures, com es podia ser un antisemita si s’era semita?

En Mustafa reia quan li demanava per la solució del conflicte. M’ha tornat a dir que això no és una guerra, sinó una ocupació i que, com a tal, no hi havia res a negociar. El que sigui d’aquí es queda aquí, el que sigui de fora (jueus d’origen europeu, africà, etc.) que tornin a casa seva. Resistiran el temps que faci falta, diu. Per ell, els israelians poden fer el que vulguin: si volen matar-los, com van fer fa poc amb dos menors a un poble a prop de Nablus, poden fer-ho. Que tenen molta paciència. Que no marxaran. Que han après de la història i que saben que si marxen, no se’ls deixarà tornar. Que després de gairebé 10 anys d’Intifada i incursions la gent de Nablus està “exhausta”, però preparada per tot. Diu que, fins abans de la Guerra de Gaza (2008-2009: més de 1400 palestins assassinats), més del 30% de les víctimes palestines de la Segona Intifada eren de la regió de Nablus. I que també tenen el rècord en ferits i en empresonats.

Parlant dels assentaments, la seva opinió és que els colons estan sonats. Que odien molt als palestins, que els consideren inferiors a ells. Que són capaços de qualsevol cosa per fer-los fora d’aquestes terres, però que no marxaran. Que és millor romandre aquí que morir en un camp de refugiats on no tens res. Al Líban, m’ha dit, els refugiats no poden treballar en moltes feines. Ho tenen prohibit. Està clar que, ser un refugiat, no és la millor manera de ser un ésser humà.

Com que tinc part de la conversa gravada, i la vull escoltar, i ara ja és tard, avui ho deixo aquí. La crònica de demà serà, segurament, una continuació de la d’avui. Mai se sap però aquesta és, ara per ara, la meva intenció.

Salut