En Mohamed (o el camí de tornada de Bethlehem a Nablus)

Que el món és molt petit ja ho sabia. Però que en l’ascensor que ens portava a la planta dels taxis cap a Nablus m’hi trobaria un dels pocs alumnes de la An Najah que conec, no que ho sabia. I que trobar-me amb en Mohamed seria com una mena de troballa, tampoc ho sabia. Ni m’ho podia imaginar. M’ha vist i m’ha dit “Salam Malecum, Joan!”. L’he mirat i he tingut que pensar a tres-centes mil revolucions per relacionar-lo amb alguna de les moltes cares que he vist en aquests meus primers quinze dies a Palestina. L’he encertat, però no per la cara sinó per l’edat. L’he vist jove i he pensat, aquest és un dels col·legues amb els que faig el te entre les 10 i les 11 del matí fora l’oficina de la An Najah. I sí, ho era. Una mica avergonyit, l’hi he hagut de demanar que em repetís el seu nom, que no el recordava. Mohamed. Al dir-me’l, m’ha vingut al cap que ell estava estudiant periodisme, això ha set un punt per mi! Hem pujat al taxi i he mirat de seure al seu costat. Em tenia intrigat saber què feia a Bethlehem. A més, m’ha semblat recordar que el dijous no estava a les escales on fem el te. I no que hi era. La tornada, amb el ell costat, ha estat un curs accelerat de l’ocupació, el seu llenguatge, i les seves repercussions per la joventut palestina.

En Mohamed té 21 anys i venia d’Hebron, no de Bethlehem. Més concretament, venia de Surif, 25 quilòmetres al nord d’Hebron i no sé quants al sud de Bethlehem. És el poble de la seva família i hi havia anat el dimecres, després de fer un examen d’anglès. Són sis germans i quatre germanes i, per tant, em guanya per un. Dijous, no estava a la facultat. Dijous estava celebrant que, després de dos anys i mig a la presó, el seu germà de 25 anys havia obtingut la llibertat. L’hi he dit que clar, que me’n alegrava, però que em sabia greu. Això de celebrar la sortida de la presó d’un germà deu ser per celebrar-ho, però alhora deu portar sentiments molt contradictoris, doncs que surtis de la presó és una prova irrefutable de que hi has hagut d’estar. El cas és que se’l veia molt feliç i això m’ha fet feliç a mi. El seu somriure, i la seva serenitat, m’han semblat admirables. Més encara, a mesura que el coneixia més.

En Mohamed, no el seu germà, va sortir de la presó el 21 d’abril de 2009. Quan feia poc que havia fet els 18 anys, els soldats el van detenir, sense cap mena de càrrec ni sang en les seves mans, m’ha dit, al checkpoint de Huwara. El mateix checkpoint que jo havia passat aquest matí i que tornaria a passar al cap de les poc més de dues hores que separen Bethlehem de Nablus. “Acusat” de simpatitzar amb Hamas, va passar per quatre presons israelianes. Primer, al centre de detenció de Oufar, al districte de Ramala. Després, a la presó de Ishel, al sud de Beer Sheva. L’Àrab News diu que des de 1967, 202 presoners palestins han mort a les presons israelianes. L’última víctima, si més no fins el 17 d’abril d’aquest any, va ser en aquesta presó, Ishel. La seva tercera presó va ser Ashkelon, just a la frontera nord de la Franja de Gaza. L’última i quarta presó a la que va estar abans d’aconseguir la seva llibertat, va ser Ramon. Aquesta, just a tocar de les fronteres amb Egipte. Segons l’organització ADDAMER (Prisioners’ Support and Human Rights Association), a gener de 2010 hi havia 6.831 presos polítics palestins. D’acord amb l’Oficina d’Estadístiques del govern palestí, més de 250 presos són menors d’edat. La tortura és una pràctica habitual en aquestes presons. Us apunto un altre enllaç, aquest us dirigirà a una organització israeliana que lluita contra la tortura. La resta d’enllaços que us he deixat, un per cada presó a les que ha estat en Mohamed durant l’any i mig de vida que l’hi han robat i que mai podrà recuperar, són notícies que he trobat i que poden fer-nos una idea del pa que si dóna. Una idea, és clar, no tan precisa com la que en tenen els presos i les seves famílies. Tanmateix, en Mohamed és un noi fort i espavilat: va aprofitar la seva estada a la presó per aprendre l’hebreu.

El cas és que, com la mateixa vida, el camí cap a Nablus ha seguit. Amb ell al costat, he pogut veure més coses. Una d’elles, la zona d’entrenament militar més gran que l’exèrcit d’Israel té en els Territoris Ocupats. Al matí, no sé si pel sol o per la impactant imatge del mur, no he vist que hi havia aquesta impressionant zona plena de camps per entrenar-se, plena de proves per convertir-se en herois nacionals, plena de soldats preparant-se per quelcom. Quelcom dolent, segur. Alhora, no només m’ha ensenyat el camp d’entrenament, sinó que m’ha ensenyat que enlloc de Israel Defense Forces, l’exèrcit d’Israel s’hauria d’anomenar, tal com fa ell i els seus amics, Israel Offensive Forces o Israel Occupation Forces (IOF). No li falta raó, no.

M’ha dit el nom de tots els checkpoints i assentaments que anàvem trobant. El checkpoint que et trobes entre Bethlehem i Ramala es diu Zatarah. El que et trobes sortint de Ramala i just abans de Birzeit es diu Atarot. També hem passat pel costat del de Qalandia i pel d’Huwara, però aquests ja els havia nombrat en la primera crònica d’avui. Dels assentaments no m’he apuntat els noms però si dues coses. Segons en Mohamed, el que està fent Israel a la zona de Jerusalem és dividir Cisjordània en dues parts. Una la del nord, i l’altre el sud. Entremig, tots aquests assentaments i Jerusalem passarien a ser, de facto, Israel. L’altre cosa que m’he apuntat és que ells en diuen quelcom com “mustantanah”. Si ho he entès bé, això vol dir ocupació i també ho fan servir per referir-se als assentaments.

Al arribar a Nablus, m’ha ensenyat els camps de Balata i Askar. Precisament demà a les 11h tinc concretada una trobada a Balata. Serà la meva primera visita al camp. Quan me’ls ensenyava m’ha dit que si el 1948 van viure la Nakba (catàstrofe en àrab) al 1967 s’hi refereixen amb el nom de Naksa. Porto anys llegint sobre el conflicte i és la primera vegada que sento aquesta paraula. El 6 de juny de cada any, commemoren el dia de la Naksa, en record al desplaçament massiu de palestins com a conseqüència de la Guerra dels Sis dies.

Malgrat la presó, en Mohamed segueix estudiant periodisme. Li van robar un any i mig, però mira de recuperar el que pot amb els cursos d’estiu. Aquí, si vas a la universitat durant l’estiu, pots avançar mig any la carrera i, si per periodisme són quatre anys, t’ho pots acabar treien amb tres i mig. Així, si tot li va com m’agradaria que l’hi anés, amb 5 anys tindrà la carrera (tres i migs més un i mig). Com a estudiant que és, també viu en un pis d’estudiants. Ens hi ha convidat només arribar a Nablus. Just després de convidar-nos, a la mateixa parada de taxi, m’ha ensenyat un adhesiu que deia que aquella era una zona lliure de productes dels mustantanahs. Viuen molt a prop del nostre pis i ha estat una experiència que ni m’havia plantejat de viure. Són cinc nois molt ben avinguts. Un d’ells simpatitzant de Fatah. La resta, o ve no simpatitzaven amb cap grup o bé s’han autocensurat. Com tants d’altres. Des del balcó, ens han ensenyat fins on tenen permís d'anar els nablusi: més enllà de mitja muntanya ho tenen prohibt, és una "zona de seguretat" controlada per les IOF. Després d’un te, unes galetes i una conversa mentre fumàvem argila, hem quedat que un dia hi aniríem a menjar. De nou, ens han obert les portes de casa seva. M’han trucat per anar-hi demà, però demà després de treballar en principi estic convidat a kanafeh amb un professor que té l’oficina al davant de la meva i que fa poc que es va casar.

Tornant a peu a casa, amb en Nick hem comentat que havia estat un gran dia. De fet, jo n’he acabat fent tres cròniques. Però, més enllà de les cròniques, hi ha quelcom dintre meu que em diu que mai oblidaré aquesta estada a Palestina. Amb en Nick també hem comentat que, potser, aquest tracte que rebem és degut al sentiment d’abandonament que molts semblen tenir. Tantes putades i durant tants anys, han de costar molt de pair. Em cago amb qui diu que la premsa europea està clarament esbiaixada en contra Israel. Si això fora veritat, creieu que tot això podria estar passant? Sense la complicitat dels grups mediàtics, en ple S. XXI, no es pot mantenir una ocupació i un règim d’Apartheid com el que s’està perpetuant a Palestina. Mai podrem dir que no sabíem el que està passant.

En fi, sort que l’alegria que tenen al veure’ns, els somriures que ens regalen, les històries que ens expliquen, i les ganes de pau, justícia i llibertat que transmeten, donen l’energia i la motivació necessàries per seguir en aquest camí. En Mohamed, no ha parat de somriure durant tota la tarda. Moltes gràcies, Mohamed. M’has regalat una de les millors tardes de la meva vida. Espero passar-ne una amb tu al Camp Nou, tal com t’he promès. Espero que algun dia, tu i els teus, tingueu aquest privilegi anomenat llibertat. No sé si en Villa, que tant t’agrada, encara estarà al Barça. Però, aleshores, això poc importarà.

Salut