Bethlehem

Hem arribat i jo m’estava orinant, que m’agrada dir. En anglès el pipi es diu pi i si dius pipi es veu que quedes com una mica criatura. Coses que aprenc al costat den Nick. Coses que, segurament, ja m’havia explicat el meu estimat Dean Wang (amic i, alhora, profe d’anglès!), però que se’m obliden. Des d’aquí, una abraçada i moltes gràcies per tot el que m’has ensenyat i ajudat aquest any, Dean. Que et vagi molt bé l’estada als EEUU fins a finals de setembre.

Al sortir de la parada de taxi i d’autobusos hem vist que allò era un lloc especial. Sobretot, és clar, pels cristians d’arreu del món. Molts autocars d’on baixaven peregrins que volien visitar Bethlehem. No ho amagaré i reconec els meus prejudicis per aquesta mena de turisme. Anar a Terra Santa a visitar els llocs sagrats tot fent veure que no veus el que és impossible de no veure, no em sembla gaire coherent amb el missatge de Jesús. Aquesta vegada m’ha vingut una frase que canta en Paco Ibáñez que diu que on hi ha molts diners hi ha molta benedicció. En Paco, també és molt gran. Si que he percebut, en canvi, el missatge de Jesús en la Najah. Que, per altra banda, és musulmana.

La Najah és la mare d’una família de Bethlehem que regenta una botiga, la “Hussein Shop”. Un dels seus fills es diu Hussein, però la botiga no es diu així pel fill sinó perquè es veu que aquest és un nom que “atrau als turistes”. En fi, no és que hagin venut molt durant l’agradable (i llarga) estona que hem passat amb ella i dos dels seus fills. En Hamzah i en Hussein, més jove que en Hamzah. En Hamzah ha fet un rànking dels millors clients i es veu que això va així: en primer lloc, els nord-americans. En segon, els italians. En tercer, els anglesos. I, en quarta posició, “la roja”. M’ha demanat disculpes per situar a Espanya fora del podi, i ja li he deixat ben clar que m’era absolutament igual. Al cap d’una estona, ens ha acompanyat a donar una volta per Bethlehem.

Després de visitar l’Església de la Nativitat era l’hora de l’oració dels musulmans. Just davant del lloc on en teoria va néixer Jesús, a una cinquantena de metres de distància, hi ha una mesquita. En aquests cinquanta metres, una plaça plena de cotxes i autobusos, una mena d’aparcament, i un sol espatarrant. La mesquita estava tan plena que la plaça, a més de plena de cotxes, també estava plena de musulmans resant cara la Meca. Cadascú amb la seva catifa, pregant, he suposat, per un futur millor. Tinc alguna foto, que avui si tinc temps penjaré, perquè tot plegat m’ha semblat, si més no, tan simple com extraordinari. Entre les diferents fileres de cotxes, pregàries a alà.

Quan l’hi hem dit en Hamzah que teníem gana i l’hi hem preguntat per un restaurant la seva resposta ha sigut genial. Si estàvem amb ell i la seva família, perquè volíem un restaurant? Què millor, ha dit, que menjar del que ells menjarien. Què millor, ha dit, que menjar del mateix dinar que la Najah, la seva mare, estava preparant pels de la família. Així doncs, hem tornat a la botiga. I hem parat taula, allà, a la botiga. Quatre plats, quatre culleres, quatre cadires i quatre persones compartint un arròs amb pollastre magnífic. La Najah, en Hamzah, en Nick i jo. Aquí és on hem començat a veure que estàvem davant d’una dona meravellosa.

Una dona meravellosa, amb un cor més gran que aquest maleït mur i que tots els checkpoints junts. Té 47 anys i ens ha deixat clar que a la gent no l’hem de conèixer per la seva religió ni vestimenta, sinó pel seu cor, per la seva manera de fer, pels seus actes. Just quan hem arribat, ella estava amb una amiga seva. Una veïna, una palestina cristiana. Ens ha comentat que estaven molt contents de la nostra visita, doncs, diu, la gran majoria de turistes es queden a Israel i no entren a Palestina. I això que estàvem a Bethlehem que, a part de Jerusalem, deu ser la ciutat palestina amb més turisme. Parlant de la seva vida, ens ha explicat que va estar estudiant a Jordània fins que es va casar amb el seu marit, l’Abu Ahmed. Desitjar, desitjar, només desitja una cosa, ha dit. La Pau. Que ella no té problemes amb els jueus, però que la situació dels palestins és catastròfica. Que com tota mare, ella està preocupada pel futur dels seus fills als que, sempre que ha pogut, els ha donat tot el que han necessitat. Entre aquestes necessitats, estudis. A la Universitat de Bethlehem, ja que la d’Al-Quds era massa cara com per enviar-hi els fills. Fent allò que fem els humans quan ens hem de convèncer de que el que podem fer és el millor que es pot fer (sigui o no sigui realment la millor opció objectiva), ens ha comentat que la Universitat de Bethlehem era tan o més bona que la d’Al-Quds. No en tinc ni idea, però m’ha semblat evident que no va ser una tria, sinó l’única opció possible.

Mentre menjàvem ens ha explicat que sempre que cuina ho fa pensant en la seva família i en algun possible invitat sorpresa, com nosaltres ahir. També ens ha dit que si ella no cuina, a casa no cuina ningú. Quan no cuina, els homes de la casa mengen qualsevol cosa en qualsevol bar de Bethlehem. Quan els hem explicat que tan a la família d’en Nick com en la meva el que cuinava era el pare, han rigut una bona estona. Hem tret el tema de les diferències culturals, i la Najah ha repetit allò que ja ens havia dit. Que el que diferenciava a ella de la seva veïna era la vestimenta, les creences religioses, no la qualitat de la persona. S’ha assenyalat el vel i ha rigut. Aquesta reflexió m’ha semblat molt interessant. Les diferències culturals o religioses sovint es converteixen en un mur (per ambdós costats) que no ens deixen veure això, la qualitat de les persones. En aquella taula no hi havia cap mur, sinó un pont extraordinari. Un pont que han començat a construir el seu fill i ella, tot invitant-nos a menjar. Quants de nosaltres hem invitat a menjar a casa nostra a un parell de desconeguts? No us sembla meravellós? Això també és, doncs, una diferència cultural. A l’hora del te, he pres el compromís de tornar-hi la setmana que ve, quan la Laia estigui per aquí. De part den Nick i meva, els hi portarem un paquet amb sabó de Nablus. Hem anat a caminar una estona més amb el seu fill, i hem tornat a la botiga.

Ha arribat el seu pare i s’ha ofert a portar-nos a algun lloc, amb cotxe, per conèixer més la zona. Venia de Jerusalem, senyal que tenia més de 50 anys. Al preguntar-li per què tal Jerusalem, hauríeu de veure com se l’hi han negat els ulls i ha dit que Jerusalem és preciosa. Jo crec que sí, que és preciosa, però que el fet de privar-los l’entrada a la ciutat, encara la converteix en més preciosa als ulls dels palestins. Hem decidit anar a visitar la muntanya d’Herodion, a cinc quilòmetres de la ciutat.

Resulta que en aquest petit turó hi ha la tomba del Rei Herodes el Gran. Va ser un dels projectes més ambiciosos d’aquest rei, i va servir com a palau d’estiu del rei de Judea. També resulta que és on va tenir lloc la primera revolta jueva de l’any 66-73. Resulta, també, que està considerat un Parc Nacional d’Israel. Carai, direu, però que no estàs a Palestina? Sí, sí, els cinc quilòmetres no ens han portat a l’estat d’Israel, sinó que hem seguit en terres palestines. Bé, doncs, a dintre Palestina un Parc Nacional d’Israel. Amb l’excusa, suposo, de que les restes d’aquesta fortalesa constitueixen quelcom important per la cultura i història jueva. D’això, no en tinc cap mena de dubte. El que passa és que també ho deu constituir, per dir alguna cosa, el Call Jueu de Girona, no? I allò no és un Parc Nacional d’Israel? Com ja haureu vist, m’agrada buscar informació. Doncs resulta que dintre del que són els Territoris Ocupats, Israel té vuit “parcs nacionals”. Feu un clic, i ho veure-ho. Anem sumant: checkpoints, soldats, zones militars, assentaments, mur, parcs nacionals... no sé quants més ingredients falten per aconseguir la Pau que tant desitja la Najah.

En fi, que com que estem a dintre Palestina i tant l’Abu Ahmed com el seu fill Hamza són palestins, només un d’ells podia acompanyar-nos fins a dalt de la muntanya. Els guardians del parc (Israel Nature and Parks Authority), que a mi m’han semblat una mena de forestals israelians però armats, han fet quedar al seu fill a fora. L’Abu Ahmed és la mitja taronja de la Najah, i això ho hem vist clar mentre xerràvem amb ell. Després de patir per ell, semblava que s’havia d’afogar amb la pujada (que tampoc era tant, doncs sinó jo també m’hauria estat apunt d’afogar), ens hem trobat amb el soldat enamorat. Ai, que bonic. Amb la seva metralleta, i amb la seva novieta. Un vestit de verd, l’altra amb roba moderna. D’alt de la muntanya, apunt per protegir la fortalesa dels perillosos palestins. Poc després d’haver-lo passat, l’Abu Ahmed ens ha dit que aquest noi no era dolent. Que la gent no és dolenta, ni els palestins ni els jueus. Que els dolents són els governs. I que dels governs, no en podia parlar. Que quan la seva dona va haver de tornar de Jordània sort en va tenir d’uns seus amics jueus que el van ajudar amb tot el tema dels papers. Que sí, que allò que vèiem a sota la muntanya eren un parell d’assentaments (més), però que allò eren terres palestines i que si ens hi fixàvem també hi havia un poblat palestí. I que desitjava conviure, respirar, descansar de tanta opressió, de tanta guerra, de tanta mort. Ha repetit tantes vegades que la gent és bona que gairebé l’abraço. Feia una cara quan ho deia. Un home que ha viscut no sé quants conflictes, no sé quants tocs de queda, que s’ha passat no sé quants anys sense visitar una ciutat que està a menys de 10 kilòmetres de casa seva i que quan nombra el seu nom s’emociona, dient-nos que les persones som bones. Ell si que és bo. Ens ha comentat que quan no feia vent i, per tant, la sorra del desert no s’alçava, des de la fortalesa es veia el Mar Mort.

Baixar de la muntanya ha estat impressionant. Mitja muntanya l’hem baixat per l’interior. Sí, per una mena de túnels de l’època de Bar Kokhba o, el que és el mateix, de l’època de la tercera revolta jueva contra l’Imperi Romà que tingué lloc en entre l’any 132 i 136. En l’interior del turó, està ple de camins i cisternes. Molt interessant. També ha sigut interessant sortir i donar-me compte que a mig camí hi havia un cartell que deia que en l’any 1982 David Ross Rosenfeld va ser assassinat “per un terrorista” mentre complia les seves obligacions com a treballador de la Israel Nature and Parks Authority. Què vol dir la paraula terrorista? No us causaria terror sortir del vostre poble i trobar-vos amb un checkpoint ple de soldats, o pujar una muntanya i trobar-vos amb un estranger armat, o obrir la finestra i veure un mur de vuit metres d’alçada?

Al sortir, l’Abu Ahmed ha saludat als guàrdies de la muntanya. Hem tornat cap a Bethlehem, i després de visitar la casa on dormírem la setmana que ve amb la Laia, hem tornat a agafar el taxi cap a Nablus. El viatge de tornada, però, es mereix una altra crònica.

Salut