Samaritans

Bé, avui me n’he sortit i he penjat les fotos que he anat fent. Més endavant, més! Els i les que seguiu el bloc, podreu relacionar alguna foto amb alguna de les coses de que he parlat en les cròniques. L’única foto que surto jo és amb en Hazem, el noi de que us parlava l’altre dia. Em dec explicar força malament, o ahir em va voler jugar una broma: just mitja hora abans de la final, em va enviar un missatge desitjant-me que Espanya guanyés! De fet, això ahir semblava (pel que he anat llegint) Barcelona. Hi va haver una febrada d’espanyolitis que encara no me’n sé avenir. Al bar on vam veure la final, a part de tenir el volum molt alt, només anàvem amb Holanda dues noies, en Nick i jo. De fet, si voleu que us digui la veritat, em vaig passar el partit pensant en la sort que tenen aquells que en podien gaudir de debò! Això d’anar contra un equip, és una autèntica merda! Sort que avui a la universitat, tot parlant amb uns estudiants, hem quedat que la final del mundial de Brasil 2014 seria Catalunya contra Palestina. Pel que fa al resultat, no hem quedat amb res, no ha estat possible posar-nos d’acord! Encara que alguns em considerant un traïdor per dir això, prefereixo que hi puguin ser ells abans que nosaltres.

Sortint de la universitat m’he trobat amb un grup d’espanyols que havien vingut a Palestina amb l’organització Sodepaz. Es dirigien cap a Jenin. Hem estat parlant poca estona, però n’hi ha hagut prou perquè un d’ells, professor de la Universitat de Alacant, em digués que coneix al professor al que em vaig referir l’altre dia i que s’hi acabava fent un article del camp de Balata l’hi enviés que mirarien de publicar-lo a una revista de la seva universitat. A veure si l’acabo fent, si m’hagués de llegir tot el que he anat trobant em podrien passar dues coses: que no tornaria quan he de tornar, per falta de temps, o que tornaria trastocat de tant llegir sobre incursions, utilització de nens com a escuts humans i destrucció. Amb en Samer, el “director” del grup de recerca, hem quedat que demà posaríem en comú les nostres idees i que d’aquí pocs dies començaria establir els primers contactes amb el camp de Balata. Suposo que demà o demà passat escriure ja quelcom sobre el camp.

He agafat un taxi i cap al centre a passejar i dinar. Avui, però, no l’he acabat d’encertar. En tot cas, el mal dinar no ha tret que pogués aprofitar per prendre unes notes i pensar. S’ha donat la casualitat que a la taula del costat s’hi ha assentat dues dones, un home i una criatura i que una de les dones, portava burca! Dic que és casualitat perquè, contràriament al que crec que diu l’estereotip, a Nablus poques dones porten burca. Oh, oh! Burca, burca, burca! Por, islam, por, islamistes, oh! Por! Oh, notícia! Prohibim-les, ja! Llibertat per la dona! Alliberament femení! Oh, per respecte! Oh, per educació! Oh, oh, oh... quina por! M’han vingut al cap totes aquestes coses que diu el discurs de casa nostra, i he seguit menjant. I he pensat en les armes que des d’Espanya i la resta de països occidentals venem arreu del món pensant en, precisament, aquesta llibertat. L’Aràbia Saudita, un país conegut pel tracte que reben les dones, és un gran aliat dels EEUU (i, per tant, nostre). Allà, però, no cal enviar-hi tropes per robar-ne el petroli. Ja el roba la monarquia dels Saud per nosaltres, que a canvi d’armar-los fins les dents i, per tant, a canvi d’ajudar-los a mantenir-se en el poder (sinònim de mantenir l’opressió sobre la dona i sobre la resta de la població), ens ofereix uns magnífics contractes per fer anar els nostres cotxes, les nostres fàbriques i per poder tornar del súper amb aquelles meravelloses bosses de plàstic. Prosperitat és la paraula. També m’ha vingut al cap la invasió de l’Afganistan. Es va justificar per tres arguments: per acabar amb els Talibans, millorar la situació de la dona afganesa i reduir el tràfic d’opi. Tots tres resumits en una paraula: democràcia. Doncs resulta que, segons qualsevol dels informes que s’han fet, cap d’aquestes coses ha passat. L’any que ve ja farà 10 anys de l’invasió. Quants recursos energètics deuen haver passat per l’Afganistan cap a Occident, des d’aleshores? A canvi de quantes morts? En fi, no som perfectes, però som capaços d’imposar la (nostra) perfecció!

A la tarda hem anat a conèixer els Samaritans. Com que estan a 10 minuts de Nablus, hem hagut d’agafar el passaport. Quan surts de l’illa, ja se sap, has de portar el flotador per poder navegar. En Nick ha comès un error: ha trucat a en Maher per si volia venir. I aquí la pregunta correcta no és si vols o no vols venir, sinó si pots o no pots venir. Com a palestí que és, no pot accedir al “Mount Gerizim”, que és on des de la Primera Intifada viu una de les poques comunitats samaritanes que queden al món. Són més jueus que els jueus, per dir-ho d’alguna manera. I també són més palestins que els palestins, per dir-ho d’una altra manera. Pel que ens han dit, no arriben a 800 persones en tot el món. Estan entre aquesta “muntanya”, Holon (Israel) i, jo crec, el casc antic de Nablus. Dic que jo crec ja que ho he llegit en algun lloc, però l’home amb que hem estat parlant (un samarità estudiós de la història dels samaritans) ens ha dit que no, que només n’hi havia en aquesta muntanya al costat de Nablus i a Holon. Ja buscaré més informació per aclarir-ho. El cas és que tenen més de 3000 anys d’història! Impressionant. I, segons aquest mateix home, totes les llengües i històries del món venen d’ells. Quina obsessió tenim sempre a creure’ns el centre del món, no? Arreu tenim quelcom que reivindiquem com a “original” nostre... aquest, però, crec que s’ha passat!

A l’entrada hi havia el checkpoint. Era petit però, tot i això, hermètic pels palestins. Dos soldats, fent la gracieta d'Espanya i el Barça. La veritat, no m'agraden els soldats. He estat sec. Se’ns han quedat el passaport mentre fèiem la visita! Ja que sinó, tampoc ens deixaven entrar al poble. El primer que veus, a més de Nablus, és una colònia en l’altre turó. Entre ells parlen àrab i quan resen ho fan en hebreu antic. Per això deia que són més jueus que els jueus i més palestins que els palestins! La visita ha estat “curiosa”. Dos coses a destacar: Primera, que hi viu un tio dels EEUU que juga en l’equip de bàsquet dels samaritans i que estan apunt de pujar a la primera divisió palestina. Hem estat una bona estona parlant amb ell però en realitat hem parlat de coses que no tenien cap interès per mi: els caps de setmana va de festa a Tel Aviv.

La segona cosa a destacar també té a veure amb la festa. La festa que Hamas prohibeix als palestins de Nablus. Tot i que arreu de Cisjordània “governa” Fatah (que no va guanyar les eleccions però ara és l’amic d’occident) a Nablus Hamas segueix tenint el seu líder com a “alcalde” de la ciutat. A 2007 Israel el va empresonar durant 15 mesos, però crec que torna estar “al carrer”. Doncs l’alcohol està prohibit. I els samaritans venen alcohol. I alguns palestins volen beure alcohol. I, com ja he dit, aquests no poden entrar al poble dels samaritans. Com ho solucionem, això? Take Away! Sí, els palestins truquen a la botiga samaritana i encarreguen unes birres. Després agafen un taxi i s’apropen al checkpoint. S’esperen que surti la C15 (altrament dita “la frugo”) i paguen (no sé quant) i el conductor de la C15 els hi dóna una bossa plena de cerveses! M’ha sorprès veure-ho. Amb els 10-15 minuts que hem estat esperant el taxi de tornada, tres taxis han arribat amb joves palestins a fer el contraban de cervesa.

Tornant al tema dels drets de les dones. Avui llegia al Haaretz (diari d’Israel) que Israel havia prohibit a una dona de Gaza anar a Cisjordània a estudiar temes relacionats amb els Drets Humans. Quina millor manera de violar el dret a l’educació que prohibir a una dona anar a estudiar al seu país sobre els drets humans, no? Com deia aquella cançó de Tancat per Defunció: “són coses que passen, coses que passen aquí!”.

Salut