Ja sóc a Nablus

Avui a la una he arribat a Nablus. Ara estic escrivint amb la posta de sol a la finestra, i les pregàries de la mesquita de fons (però acabo la crònica a la una de la nit, després del futbol!!). Quan no hi ha la calitja d’avui, des del pis es veu Tel Aviv i el mar mediterrani. També es veu Netanya. Està una mica apartat del centre de Nablus, però allà ja hi seré tot el dia, treballaré de 8 a 14h. Comparteixo el pis amb en Nick, un noi de 21 anys de l’estat de Washington (EEUU) que estarà un any treballant a la mateixa universitat que jo, la An Najah National University.

El camí cap aquí ha set diferent al que era a 2004. De fet, a 2004 no vam poder arribar-hi pels nombrosos checkpoints i roadblocks que hi havia, i no teníem temps de marxar del camp de treball i tornar en un mateix dia. He agafat el bus a Jerusalem i després un altre de Ramala fins a Nablus. Al arribar he anat directe cap a la universitat. Ha estat emocionant entrar-hi! Demà al matí començo a treballar. L’home que m’ha rebut m’ha donat la benvinguda, i quan l’hi he dit que estaria dos mesos treballant amb ells m’ha dit: així doncs, “you’re more than welcome!”. Pel que he entès, demà concretarem més la meva tasca, però podré fer recerca pel meu compte i des de l’Academic Program for the Study of Involuntary Migrations m’obriran les portes per conèixer alguns dels milers de refugiats palestins que hi ha als camps de Balata, Askar i Ein Beit el Ma (també conegut com a Camp Nº1). El Dr. Samer és el director del grup i el que estarà més amb mi.

A les 15h he arribat al pis, perfecte!! Després de col•locar tota la roba a l’armari, he anat a buscar quelcom per menjar (havia menjat poquet a les 9h. del matí i em començava a venir mal de cap...ha fet molta calor avui) i he fet els meus primers espaguetis i una truiteta d’un ou. Ah, m’he comprat nocilla... i aquí no hi ha potets de 250gr. O et quedes un quilo o et quedes sense nocilla... i és clar, m’he quedat amb el quilo de nocilla. Després ha arribat en Nick, i he passat la tarda amb ell. M’ha explicat coses de Nablus, i la situació actual. Diu que Fatah controla tot el que Israel deixa controlar de Cisjordània, tot i que no van guanyar les eleccions. Molta gent de Hamas ha estat empresonada. Com som, no? Des d’occident els exigim eleccions lliures i democràtiques, les fan, guanyen els que no ens agraden, i després donem suport a un govern no escollit. Bé, abans de seguir amb aquest tema, prefereixo deixar passar uns dies i ser jo qui tregui les meves conclusions després d’haver estat convisquin amb els palestins.

Parlant de palestins. A Ramala, mentre esperava l’autobús, he conegut l’Abdel Karem (n’hi ha tants d’Abdel Karem al món!!!). Un home de 48 anys que viu entre Ramala i Nablus i que d’aquí poquet amb la seva dona tindran el seu cinquè fill. Com a palestí que és, m’ha convidat a la celebració del naixement de la criatura! Dic això perquè quan vam estar aquí amb en Costa, ens van convidar a un casament... jo que pensava que els palestins eren tots dolents! Maleïts telenotícies, m’havien enganyat! L’home m’ha donat el seu telèfon just abans de que jo puges al bus i ha tornat al cap de 10 minuts amb un nou paper perquè s’havia equivocat de número. Ja el trucaré!

Més palestins. En Maher, de 23 anys. L’amic d’en Nick i, des d’avui, el meu amic. Va néixer als EEUU però quan tenia un any ja vivia a Nablus. Hi va viure fins que va acabar l’institut, quan amb una mà al davant (amb el seu passaport americà) i l’altre al darrera (amb el seu passaport palestí) i sense saber ni una paraula d’anglès se’n va anar a la costa oest dels EEUU a guanyar-se la vida. Això era a 2004, enmig de la Segona Intifada. Crec recordar que va estar-hi 5 anys. Tal com m’ha dit, Nablus era “la guerra”. Avui m’ha dit que és “una illa”. L’hi he demanat pel mar, i resulta que el mar és el mur, els assentaments, i les “zones de seguretat” israelianes. El mar és l’ocupació, les illes són l’arxipèlag palestí.

El seu avi va morir el passat novembre, però des del 48 que no podia moure el braç dret. Havia estat, m’ha dit, un “fighter”. Un dels centenars de milers de palestins que van ser expulsats de les seves cases. També havia sentit que havien marxat “per voluntat pròpia”, els palestins de casa seva, no? Potser també per voluntat pròpia es va lesionar el braç de per vida? Crec que, de nou, m’havien enredat. Maleïts telenotícies! L’avi den Maher vivia en un camp de refugiats de Ramala.

Tothom té defectes, però es poden (en part) compensar. En Maher va amb Espanya! Avui ens ha portat a veure l’Holanda – Uruguai, i demà hem quedat per veure com eliminen a la roja! Compensa aquest defecte argumentant que és d’Espanya perquè hi ha en Xavi i en Villa, dos blaugranes, que són molt bons. I que el seu germà té l’habitació plena de banderes i pòsters del barça... i que plora quan perd! M’he posat a riure, i m’ha dit que ja ho entendria... diu aquí som molt “d’emocions”. No m’estranya, amb la vida que els fan viure! Per cert, al final del partit ja començava a entendre perquè jo no vaig amb Espanya... i quan tornant hem recollit al seu pare i aquest ha relacionat Barcelona amb Espanya en Maher a l’instant l’hi ha dit: No pare, no! Que Barcelona és Catalunya!

Bé, me’n vaig a dormir-la. Que d’aquí 6 hores el bus de la feina ens estarà esperant.

Salut