Camp de refugiats de Jenin

Fa un temps, quan vaig comentar a un dels millors professors que he tingut a la UAB que al acabar la carrera volia fer una estada a Nablus em va dir: “sobre l'experiència et puc assegurar que serà inoblidable i que aprendràs més sobre la realitat social i política que durant quatre anys a la facultat”. Avui crec que he entès el que volia dir-me. Ha set un dia complet, ple d’emocions, ple de nous coneixements. Malgrat les dificultats de l’idioma, aquí la gent s’esforça a explicar-te coses i si no saben anglès, són capaços de trucar algú per telèfon per mirar de mantenir una conversa amb tu.

Camí de Jenin em preguntava què hi faria allà, sense conèixer ningú ni haver concretat cap trobada. Avui he anat sol. M’ha vingut al cap una pel·lícula/documental que vaig veure fa uns anys (Arna’s Children). Us la recomano molt, moltíssim. Més encara després d’haver conegut el lloc des de on es va fer: The Freedom Theatre. M’havien dit que per anar a un camp de refugiats era millor anar-hi acompanyat, però només arribar a Nablus i veure que la ciutat estava a petar de gent he girat cua i m’he dirigit al camp per conèixer aquesta organització. Trobar-ho ha estat molt fàcil: només dir la paraula freedom un noi m’ha agafat i m’hi ha portat. Allà, m’he enganxat a un grup d’estudiants de Bèlgica que els hi estaven passant un vídeo informatiu del que fan. En el vídeo, una noia deia que gràcies al teatre havia trobat un camí a seguir. No volia acabar a la cuina, deia. Un noi veia la possibilitat d’esdevenir actor com una manera per millorar la reputació del camp. Aquest mateix noi, amb llàgrimes als ulls, deia que abans del teatre tot volien ser màrtirs, però que malgrat que els soldats volen que ells acabin com analfabets ara tenien quelcom per fer. Estar amb aquesta gent m’ha fet pensar en la capacitat que tenim les persones per, malgrat viure situacions realment extremes, trobar camins per organitzar-nos i convertir la ràbia en obres de teatre. En tot cas, les coses no tan simples. Si veieu Arna’s Children o llegiu aquesta notícia del Washington Post entendreu millor què vull dir.

Després he estat una estona a una escola d’estiu que voluntaris del camp de refugiats organitzen pels nens que viuen al camp. Hi havia una trentena de nens cantant, desfogant-se. Tenien entre 9 i 14 anys i s’estan en aquesta escola d’estiu de 9 a 14h. durant dues setmanes. Després van canviant el grup de nens i nenes fins a final d’estiu. Els he tirat unes fotos, que macos que eren!

Quan he sortit d’aquesta escola he vist una mena d’oficina que ha resultat ser el comitè de serveis del camp. Una mena d’ajuntament “provisional” (el camp es va establir el 1953... quanta provisionalitat comporta l’ocupació, no?), que no és escollit a través d’eleccions però que en un principi representa les diferents tendències que hi ha al camp. És aquí on, mentre em prenia el cafè que m’han ofert, m’han explicat que si em fixava amb els edificis del camp, podria veure la destrucció de la que ahir us parlava. La seva zona cero, m’han dit. Quan he sortit, he vist carrers sencers amb els edificis pintats de color ocre, el color que indica que la casa va ser destrossada durant l’abril de 2002. Carrers sencers. Un home m’ha parlat de més de 450 cases enderrocades i tornades a construir amb diners de les Nacions Unides i dels Emirats Àrabs. No sé quantes eren, però jo n’he contat més de 30 en un espai molt reduït. M’han donat un vídeo que ara hem mirat amb en Nick i la destrucció va ser brutal. Un artista alemany va fer una mena d’escultura a partir de la ferralla de la destrucció. Per la seva semblança amb el burro català, l’he batejat com amb el nom del burro de Jenin.

Quan ja havia passejat un parell o tres d’hores pel camp, m’he dirigit a Jenin “ciutat”. La veritat és que feia força calor, però passava una mena d’aire agradable que m’ha ajudat a mirar de pair el que estava veient. Tanmateix, no m’ha set possible pair-ho: aquests fets són indigeribles. Inacceptables. Com quan vaig entrar per primera vegada a un camp de refugiats a l’any 2004, no he pogut evitar les llàgrimes. En privat, doncs si ells somreien davant la meva visita, qui era jo per preocupar-los?

Abans d’arribar al centre, m’he aturat a beure quelcom. Resulta que el de la botiga era un jove palestí cristià i, respectuosament, m’ha dit que això de dur arracades era cosa de dones. Hem rigut una estona i l’hi he acabat dient que a casa nostra això ja no és d’homes o de dones, sinó que és de qui li ve de gust portar-ne. El paio s’ha senyat davant meu i m’ha demanat si en sabia... quants anys feia que no em senyava? Molts, moltíssims, hehe! Gairebé no me’n surto. En fi, després de senyar-me, he seguit el meu camí cap al centre de Jenin.

Al centre he fet el meu primer entrepà de pinxo que crec que en diuen kebab. Estava molt bo i mentre me’l menjava he tingut una conversa curta però interessant amb un home d’uns 50 anys. Al demanar-li per la situació actual ha estat tan ràpid per definir-la com clar: “No war, no peace, no good”. Seguidament, m’ha comentat que estan esperant però que no saben ben bé què és el que estan esperant. Preguntant-li per la situació de Gaza, m’ha dit que era catastròfica, horrible. I quan l’hi he demanat per les relacions entre Gaza i Cisjordània, m’ha dit que no podia parlar, que no em podia donar la seva opinió, que allà governa Hamas i que a Cisjordània governa Fatah i que no podien parlar d’això. De cop, m’ha semblat tenir davant meu un home espantat. De fet, aquest no m’ha parlat de guerra civil, però altres palestins si que s’han referit als enfrontaments que hi va haver entre palestins a l’any 2006 com la seva guerra civil. Tot plegat, complicat.

Tant complicat que en Hazem, un noi que he conegut a la tarda quan ja tornava a estar a Nablus, m’ha dit que no mirava les notícies per no tornar-se boig. Diu que amb la realitat que viu ja en té ben prou. Té dos germans, una germana, i un pare que fa poc es va casar amb una segona dona. Hem estat una llarga estona parlant, mentre feiem un te i fumavem amb l'arguila (pipa d'aigua, catximba...). M’ha dit una cosa que crec que és molt grossa al món àrab. M’ha dit que veia al seu pare i que veia el que no volia ser. Aquí es té molt respecte pels grans, sobretot pels familiars grans. Però no m’ho ha dit perquè el seu pare fos (o no fos) una mala persona, sinó perquè vol creure’s que estudiant enginyeria optarà a un futur millor. Ha passat un nen petit venen carmels i m'ha dit que aquest nen no tindrà oportunitat de futur i que ell en vol tenir.

En Hazem opina que el que estan esperant és un canvi de terres per pau. No és que ell desitgi això, sinó que té la sensació, així m’ho ha explicat, que el govern de Fatah està negociant amb Israel a esquenes del seu poble i que per això ara hi ha menys checkpoints, que no més llibertat. Pensa que potser trauran algun assentament, però que la majoria passaran a formar part d’Israel. Especialment, ha afegit, pel que fa a la zona més pròxima a Jerusalem, dintre Jerusalem Est mateix, i tots els que estan a prop de la línia verda. Per dintre m’he preguntat: m’estàs parlant de pràcticament tots els assentaments, no? El que no està a prop de la línia està a prop d’un que si que hi està... Personalment, penso que per molt que un govern palestí s’acabés atrevint a firmar una mena de “pau” així, la pau duraria el mateix que el que dura firmar un paper. Sense justícia, la pau és una mentida passatgera.

Parlant d’assentaments, en Hazem m’ha explicat que per guanyar-se les garrofes, molts palestins es veuen obligats a treballar-hi. Ell hi estava en contra, però no culpava de res als que ho fan. Diu que degut a la situació, la gent cada vegada mira més per ella i menys pel bé comú. I que al seu poble, que és per dir-ho d’alguna manera un poble de pagesos, tenen tan poca aigua que per regar els camps fan servir l’aigua utilitzada pels habitants. Es veu que és fastigós, però que és així. M’ha donat el que per ell és el costat positiu de treballar als assentaments: portes diners a la família. També m’ha donat el negatiu: que estàs construint habitatge per colons en territori palestí. Seguidament, m’ha comentat que a vegades algun colon ha atropellat a algun palestí. Ho he buscat per Internet i no només n’he trobat diferents notícies, alguna de ben recent, sinó que he trobat aquest vídeo que es veu clarament com un cotxe israelià passa repetides vegades per sobre un ciutadà palestí. També m’ha explicat que a prop del seu poble uns colons es van anar a banyar a la piscina pública completament nuus per ofendre a la població àrab. O que van deixar anar un ramat de porcs a dintre el poble, també, evidentment, per ofendre’ls. He arribat a la conclusió que em sembla que no havia escoltat mai tanta humiliació explicada amb tanta naturalitat.

Al llarg de la conversa, també hem parlat de Gaza. Bé, senzillament m’ha dit només dues coses: parlar de Gaza és com parlar d’un altre planeta i que per ell, tot i no tenir els permisos ni els diners, era més fàcil anar als EEUU que anar a Gaza. No només a Gaza: mai ha pogut visitar Jerusalem, tot i que li encantaria. Després de tirar-nos una foto junts, hem quedat que l’aniria a veure al seu poble i que ens tornaríem a trobar per Nablus.

Definitivament, el professor que us deia al començar tenia molta raó: avui he après més coses que en moltes de les assignatures que m’he hagut d’empassar per treure’m la llicenciatura. Demà, cap a treballar de nou. En Nick m’ha convidat a assistir a les classes d’àrab que fa. Crec que hi aniré.

Enhorabona per totes i tots els que en cos o ànima heu pogut assistir, com jo, a la manifestació de Barcelona. Mentre escrivia la crònica d’avui i feia altres coses, l’he pogut seguir per ràdio (Internet!!!). Comença a ser hora de perdre totes les pors. Comença a ser hora de decidir per nosaltres mateixos. Comença a ser hora a construir el nostre futur, però des de baix.

Salut