Primera crònica... però des de Al-Quds (Jerusalem)

Després d’un comiat realment difícil (gairebé em faig enrere! Em va costar molt deixar la Laia a l’aeroport!!! I a la família a Vic!!), vaig pujar a l’avió i cap a Tel Aviv. Baixar de l’avió, i al mateix “finger” em va aturar un home d’uns 25-30 anys per “security reasons”. Havia decidit que diria la veritat, això és, que diria que me’n vaig a treballar com a becari a la An-Najah University de Nablus. Li va semblar bé (?). Després el control de passaports, de nou les mateixes preguntes. Les mateixes respostes. Em va posar el visat al passaport i em va donar un paper amb la lletra “B”. Vaig pensar que volia dir que bé, no? Més o menys. Quan per sortir vaig entregar-lo, dues noietes d’uns 20-25 anys em van venir a fer, de nou, les mateixes preguntes. A una li vaig ensenyar la carta d’invitació de la An-Najah i se la va llegir. Després, amb la seva companya, van riure una estona (que potser els feia gràcia que me’n anés a treballar en un grup de recerca sobre els refugiats palestins?), mentre decidien què feien amb mi. Em van demanar què hi faria (la resposta va ser: encara no ho sé ben bé, però vull fer recerca sociològica – cosa que ja diu la carta) i després va venir la pregunta que jo he anomenat la pregunta del “papa”: no hi ha cap més lloc al món per anar a fer el que vols fer? Aquí ja no sabia gaire com reaccionar... no m’havia plantejat aquesta pregunta, però vaig respondre prou ràpid: I don’t know. La meva universitat té un acord amb aquesta i jo m’hi vaig apuntar. Van tornar a riure i em van donar el seu vist-i-plau. És curiós, perquè tres interrogatoris que no van arribar a la mitja hora és, crec, tot un èxit. Malgrat que es riguessin del que vaig a fer. Malgrat tot depengui de l’arbitrarietat d’uns quants “joves” acostumats a dominar a l’altre.

Entre el comiat i l’entrada a l’aeroport, em va venir al cap, desgraciadament per mi i la meva salut mental, una persona que es fa dir periodista, que ocupa moltes hores als matins de tv3, que “curiosament” a 2011 el “Fons Nacional Jueu” li dedicarà un bosc de 5000 arbres al Desert del Néguev i que, tan sovint, fa servir la seva privilegiada columna a La Vanguardia per riure’s i faltar al respecte als internacionals que decidim venir a Palestina (no als internacionals que decideixen venir a colonitzar Palestina, és clar!). A falta d’arguments, menteix. Venir aquí no és, tal com li agrada escriure, fer-se “l’heroi de motxilla”. L’heroisme el deixem pels soldats armats fins les dents que, davant de nens amb pedres a les mans, no tenen por i defensen el seu país de “l’amenaça palestina”(!). O el deixem, per les elits que manen a aquests joves soldats fer-se els valents amb les armes que omplen les seves butxaques de poder. Això si que és heroisme, no?

Avui he estat, gran part del dia, passant força calor! Jerusalem té quelcom molt especial... i això que no he fet gaires carrers! Al matí, una part del barri musulmà i una part del cristià, ambdós a la ciutat vella. M’he dedicat a canviar monedes, a comprar-me la targeta de telèfon (00972 54 73 06 491), a parlar amb el gran jefe des de l’hospital (recupera’t aviat, pare!) i amb la gran mestressa (mare, no pateixis!!!) i a fer el primer xauarma. En Pere B m’ha trucat pensant-se que trucava a Girona... encara ric, Pere!

Després de dinar he conegut a la Maria, que m’ha portat a fer un cafè en una llibreria que pot ser la meva “perdició” a finals d’agost, quan quedi poc per tornar. Després d’aprendre a fer anar això del picassa per penjar fotos a Internet, hem anat a buscar una colònia (tipus S3) però ha estat missió impossible. Hem acabat a Jerusalem “oest” (occidental?): que diferent. Les sensacions han estat molt estranyes. Al costat d’un món ocupat (i ple de colònies), aquest món ja colonitzat del tot. Botigues fent apologia de l’ocupació, ciutadans israelians passejant-se, aparentment, amb la consciència ben tranquil•la. La normalitat que he percebut no diré que m’hagi sorprès, però mai deixa d’impactar-te.

En fi, que demà agafo el bus nº18 cap a Ramala i de Ramala cap a Nablus. Tinc ganes d’estar a la universitat i veure què faré les properes 8 setmanes.

Molts sabeu que a casa meva som 6 noies i 3 nois. Allà vaig aprendre que és qui té més poder (crec que en una família catalana el poder “sol distribuir-se” en funció de dues variables, a saber, la variable sexe i la variable edat) qui té més responsabilitat i, alhora, més mecanismes per defugir d’aquesta responsabilitat. Lluitar contra aquesta distribució desigual de poder és l’únic camí cap a la pau, la justícia i la igualtat.

Acabo amb una cita de Gandhi, d’una carta seva de l’any 1938 (la – mala – traducció és meva)

No estic defensant els excessos àrabs. Voldria que haguessin triat el camí de la no violència per resistir el que amb raó consideren com una usurpació injustificada del seu país. Però d'acord amb els cànons acceptats del bé (del correcte) i del mal (l’incorrecte), res es pot dir contra la resistència àrab davant les aclaparadores perspectives que afronten.

M’agrada aquesta cita per tres motius: per l’autor, per l’any que ho va dir i perquè no criminalitza a qui resisteix. No m’agrada per un motiu: perquè malgrat haver passat més de 70 anys, sento que transmet gran part del que molts pensem a dia d’avui. Llegir-la tota és molt recomenable.

Salut