El barri Yasmeena i el barri Qaryun, Nablus.

Sempre hi ha una història, una cosa a fer. Avui, conèixer el cas antic de Nablus acompanyat per en Samer. I hem anat amb el seu fill de 16 anys. Quan li he dit que el seu pare “era una persona molt respectada a Nablus” els dos han somrigut i han fet que sí amb el cap. No sé ni per on començar. M’ha presentat a tanta gent que no apuntaré cap nom, no els recordo pas! Ara ja puc anar a comprar ben tranquil, he tingut la sensació que gairebé tothom el coneixia i que si em relacionaven amb ell encara estaria més ben tractat. En Samer és minusvàlid. Té una cama que, diguem-ne, no li funciona del tot bé. Encara no he gosat demanar-li si això era de naixement o si havia estat un accident, en alguna batalla, o quan. M’ha dit que ell és un activista que va per lliure, que l’han volgut a diferents grups però que mai ha volgut entrar a formar part de cap. El coneixien tan que he anat dinant mentre passejàvem: quan no era una oliva era un tros de pa amb verdures. Sort que m’agrada tot ja que en una botiga m’han donat no sé què que semblava menjar d’ocell! Però estava boníssim. Per fi, he menjat els famosos postres de Nablus: el kanafeh. Dolç, però molt recomanable. És curiós. Hi ha la botigueta que només fan kanafeh amb cinc o sis taules i tu entres, demanes, t’assentes, te’l menges, pagues i te’n vas. Com un lloc per fer-hi les postres. Abans, però, hem donat una volta molt interessant.

Hem començat pel que era la casa de la seva família. Ara viuen a fora del cas antic, però li agradava més viure en el centre, on podien viure tota la família junts. Tota la família vull dir tipus família extensa, això és, amb els avis, tiets, cosins, fills, etc... tots en una mateixa zona-edifici. La seva casa va ser destrossada en un atac de l’exèrcit d’Israel durant la Segona Intifada. Hem seguit passejant i, com ahir va fer el samarità, en Samer també ha reivindicat la història de la seva ciutat tot dient-me que Jericó és considerada la ciutat més antiga del món, però que hi ha qui diu que és Nablus!! Ara ho he estat mirant per Internet, i Jericó si que surt en algun llistat com la més antiga (concretament, com la ciutat emmurallada i habitada més antiga del món), però Nablus no em surt. Potser no l’he entès bé?

Després d’unes fotos en un palau de l’època otomana, he conegut a un home que ja devia rondar els 70 llargs. N’hi hauríem de restar 12, que són els que es va passar una presó d’Israel. I, al seu germà, n’hi hauríem de restar 10. També va estar empresonat. Els dos van ser capturats i empresonats l’any 1969. Ara regenten una botiga on hi venen una mica de tot. Realment, feia cara d’haver estat a la presó. Estàvem al carrer Al-Nasser que, si ho traduïm, vol dir carrer de la victòria. Resistir ja és una victòria.

Dintre del que és la ciutat vella ens hem mogut pel barri Yasmeena i pel barri Qaryun. Jo encara no hi havia estat, molt interessants. Arquitectònicament, tot i que una mica destrossats, m’han semblat precisoos. Són els barris des d’on operaven les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa (braç armat de Fatah) durant la Segona Intifada. També hi operaven les Brigades Iz a-Din al-Kassam (braç armat de Hamas) i la Jihad Islàmica, però la majoria formaven part de les d’Al-Aqsa. Tot i ser diferents faccions, davant les incursions militars treballaven conjuntament. Tot eren carrers i carrerons. I records pels màrtirs caiguts. Màrtirs, per cert, molt joves. Per les fotos que he vist, rondaven els 20-22 anys. O sigui, aquests màrtirs de la Segona Intifada eren els nens de 10 anys que havien patit la Primera i que havien vist com, després de molts anys parlar de processos de pau, els assentaments no havien parat de créixer i la seva situació com a poble i com a persones no havia deixat d’empitjorar. En Samer m’ha ensenyat un lloc on abans hi havia una cabina. Un dia, un milicià de les Brigades d’Al-Aqsa la va fer servir per trucar, però l’exèrcit hi havia col·locat una bomba. Quan van sentir la seva veu, van fer-la explotar per control remot. Avui, al lloc de la cabina, hi ha el seu nom i la data de l’assassinat.

De màrtirs, però, no només en són els milicians d’aquestes organitzacions. També en són, per exemple, tota una família de 12 membres que va morir degut a l’explosió d’una bomba llençada per un avió de l’exèrcit israelià. Per bombardejar el casc antic es van fer servir helicòpters Apache, i avions F-15 i avions F-16. Aquests 12 màrtirs van morir durant la invasió israeliana d’abril de 2002. L’operació “Defensive Shield” va arribar a Nablus el dia 3. Abans ja havia passat per Ramala, Tulkarem, Qalqiliah, Betlem i el mateix dia que Nablus va arribar a Jenin. Arreu, va deixar-hi moltes víctimes i ferits. En principi, la invasió d’aquestes sis ciutats palestines va ser la resposta a un atac suïcida dut a terme per un militant de Hamas que va causar 30 víctimes i més de 100 ferits a la ciutat de Netanya, just una de les ciutats que us deia que quan no hi ha calitja es veu des del balcó del pis on estic. Aquesta operació militar va ser la més gran que Israel duia a terme en territori palestí des de la guerra del 1967. Segons el diari britànic The Guardian, durant les tres setmanes que va durar l’operació, un total de 497 palestins van ser assassinats i 1447 ferits. Més de 600.000 palestins es van passar una setmana sencera en toca de queda, mentre que més de 220.000 van estar-hi encara més dies. Un bon càstig col·lectiu, que diriem, no?

Parlant amb un home d’aquets carrers de Nablus, he tornat a sentir el que ja m’han repetit més d’una vegada. Ara no es duen a terme “accions militars” però tampoc tenen llibertat. L’hi he preguntat quina de les dues Intifades havia estat pitjor pels palestins i m’ha dit que la segona. Deia que la primera els havia posat en l’arena política internacional i que la segona els havia acabat deixant en una pèssima situació econòmica. També estava molest per les maniobres polítiques dels que ara els governen. Pel que he entès, els han desarmat. Deia que el govern està fent la feina de l’enemic. Els milicians o bé estan empresonats o bé tenen restringida la mobilitat. Alguns, m’ha dit, “només” han de passar les nits a la presó. De moment, dels pocs que han gosat parlar de política domèstica (del seu govern) cap l’ha defensat. Tots recorden que els eleccions les va guanyar Hamas. A finals d’any ja farà cinc anys. Com és que les notícies no parlen d’una mena dictadura liberal a Palestina? Tant que ens preocupen les dictadures i resulta que aquí estem donant suport a un govern il·legítim i a un govern que assassina a activistes en aigües internacionals mentre navegaven direcció a Gaza per portar-hi ajuda humanitària.

Per cert, m’he canviat el número. Ara tinc un “Jawwal” (operador palestí). Amb l’altre tenia molts problemes de cobertura. El meu nou número és el 00970 (o 00972) 598667025. Després de comprar tomàquets i quatre verdures més, amb en Samer al costat, ens hem dit adéu i fins demà. Hem quedat que dinaríem amb la seva família la setmana que ve, quan la Laia estigui amb nosaltres.

Salut