Nablusi

Que diferent és llevar-se i fer-se un cafè amb llet normal, que fer-se’l amb sal! He treballat molt més a gust. De fet, ja tinc un objectiu pel projecte una mica clar: el camp de refugiats de Balata. Hi viuen entre 20 i 25.000 refugiats en un espai de 2,5 km2. Per entendre una mica què volia dir això, he buscat informació de Vic. Som uns 39.000 i tenim 30,92 km2. La majoria de les famílies que viuen a Balata van ser expulsades l’any 1948 de més de 60 pobles i de les ciutats de al-Lydd, Jaffa i Ramleh. Avui, aquests pobles formen part de l’estat d’Israel. Tal com explica l’historiador israelià d’origen jueu Illan Pappé, res va ser per casualitat. Tampoc és casualitat que jo escrigui que és historiador, que és israelià, i que és d’origen jueu. Bé, ja comentaré més coses de Balata, que està tocant a Nablus, quan vagi coneixent més la història del camp i de la seva gent.

Després de la universitat, he anat de compres. Abans, però, m’he perdut pel cas antic de Nablus. Més ben dit, m’he deixat perdre pel cas antic de Nablus. Per arribar-hi he agafat un taxi fora la universitat, compartit amb altres estudiants. De cop, m’han picat l’esquena i m’han donat 6 xéquels. Eren tres, he suposat (bé) que jo n’havia de posar dos més. Menys de 10 minuts i al centre de Nablus. He començat pel carrer de la fruita, doncs en volia comprar. Però clar, si comprava abans de perdrem, al final no voldria perdrem per no haver de carregar amb el pes tota la tarda. Per tant, he mirat, he passejat i m’he perdut. I he acabat a una fusteria. Els he dit mitja mentida, perquè no sabia com explicar la “feina dels de casa” i els he dit que el meu pare era fuster, com ells! Així hem pogut iniciar una conversa molt agradable, tot i que amb dificultats, que s’ha acabat poc després de que s’acabés el cafè (no turc, sinó de Nablus, m’han remarcat!) que m’han convidat. Diuen que tenen molt poca feina. Els he mirat de tranquil·litzar dient que a Catalunya tampoc n’hi ha gaire... però està clar que no és el mateix. Un d’ells m’ha comentat que no arribava als 10 $ al dia i que amb això no arribava (tampoc) a final de mes. M’han comentat que des de fa un any que la situació està com més calmada (sinònim de “ara l’exèrcit ja no entra cada dia a la ciutat ni als camps adjacents”).

Als fusters els he demanat per una ONG que és molt coneguda per aquí i tothom en parla molt bé. [Pausa: Ara que dic això m’ha vingut al cap una cosa que vaig aprendre amb l’Arcadi Oliveres aquest curs. Sempre sentim a parlar malament de les ONG i resulta que només el 10% de les ajudes al Tercer Món passen per les ONG... i el Tercer Món, cada dia és més Tercer Món. Qui diríeu que administra el 90% restant? Fàcil, oi? Com deia aquell, “no hace falta decir nada más!”]. Bé, la ONG de la que parlo es diu Project HOPE. Hi he arribat més tard. Abans, però, he acabat en una botiga encara no sé de què... l’home només tenia unes bosses de galetes com artesanes. També m’ha convidat a menjar-ne. Molt bones, per cert! Hem practicat el castellà. Ell l’havia après a Jordània i jo a Vic. No recordo com es deia, però el noi de 14 anys que m’ha acabat portant a Project HOPE es deia Hamer. Quin crac! Pel camí, jo l’hi he ensenyat alguna paraula en anglès i en català, i ell m’ha ensenyat quelcom en àrab. M’ha deixat a la ONG on hi he estat una mitja horeta, preguntant informació pel projecte de recerca.

Després ja anava decidit a omplir la nevera. Però he comès el petit error de passar per davant de l’alumne de castellà. Hem tornat a practicar-lo 10 minuts. Al final, però, era molt repetitiu... i encara vol tornar-hi la setmana que ve! Bé, ell volia tornar-hi demà... però ja l’hi he dit que segurament seria més endavant! Després d’un adiós molt ben pronunciat, cap al mercat tot donant l’última volta. Quina tarda més entretinguda! Pel camí he parlat amb uns altres joves d’uns 25 anys hi he arribat a la conclusió que els palestins (joves) estan dividits per dues noves religions: una es diu Barça i l’altre Real Madrid. Estan obsessionats amb el futbol i, en especial, amb els cracs del Barça. De fet, es saben tots els jugadors.

Una vegada al mercat de fruites i verdures m’he sentit una mica nablusi, que vol dir ciutadà de Nablus. He tingut aquella sensació de que ara ja saps moure’t, ara ja podràs cuinar, ara ja els pots dir que si t’agrada el seu menjar seràs client seu durant els propers dos mesos! He comprat una mica de tot, però sobretot he comprat pensant en fer samfaina (que ja la tinc feta) i verdura per demà o demà passat. Evidentment, també m’he comprat una mica de carnassa!!! Un pollastres tallat a quarts i carn picada per fer pasta. Ara estic fent pollastre pels dos, així en Nick provarà la samfaina. M’ha sabut greu veure que a sobre d’ocupats, la majoria de tomàquets i verdures que tenien venien d’Israel. Com diem a Catalunya, cornuts i pagar el beure! De fet, si l’ocupació no fos un negoci no hi hauria ocupació. Per tant, ja ho sabeu: boicot! Com quan m’he comprat un litre de iogurt i me’l posava d’Israel... l’hi he dit “could it be arabi?”. No només àrab, sinó que d’Hebron, Palestina.

Per cert, aquí ja és cap de setmana. O sigui que demà res d’universitat! Segurament, amb en Nick anirem cap a Qalqiliah. Us deixo l’enllaç perquè veieu què és una gàbia per persones. I és que ja ho deia en Maher aquesta tarda: “Israel s’ha oblidat dels nostres drets com a éssers humans que som”.

Salut