El meu primer dia de feina a la An Najah

Segurament, la paraula “cansat” és la paraula que més bé em descriu ara, a les 21.30h de Nablus. El meu primer dia de feina no és que hagi estat estressant per la feina, que n’he fet, però he començat al dia amb un greu error que ha fet que gairebé no esmorzés res i, sincerament, m’estava morint de gana! L’error ha estat que al cafè amb llet que m’he fet l’hi he tirat sal enlloc de sucre... i, com que anava tard, no he tingut temps de preparar-me’n un altre ni he menjat res. Sort que a les 11 en Nick m’ha “salvat”: m’ha vingut a buscar per anar a menjar alguna cosa (que vol dir un xauarma i un suc de taronja natural). Mentre l’estàvem menjant al meu “despatx” (ja tiraré fotos del despatx, ja que així sona a una cosa que no és!) han començat a passar avions de l’exèrcit israelià (això d’israelià és pura redundància... quin altre exèrcit podria sobrevolar impunement el territori palestí?) per sobre Nablus. Cada vegada volaven més baix i més ràpid. Cada vegada feien més soroll. De manera intermitent, ho han estat fent fins ben bé les cinc de la tarda. Devien estar entrenant? I, de passada, fent memòria als palestins... per si les mosques s’obliden de qui mana aquí. Igual es pensen que són tontos? Si mires “amunt” al voltant de Nablus veus diferents zones militars i algun assentament. No cal fer memòria, només cal mirar.

Avui he dinat amb la família de la Salam i la Dània. Viuen a Catalunya, però han vingut a veure la seva família. Tenia la intenció d’anar de compres (omplir la nevera), però al sortir de la Universitat he vist que m’havien trucat i tot i no poder parlar amb ella he acabat a casa seva. Estava en una botiga comprant una targeta de telèfon palestina (la que tinc és d’Israel i tot i que en teoria també funciona aquí, no és que tinguin gaire interès en cobrir els pobles palestins) i he trucat al seu numero i ella no hi era i s’hi ha posat el seu germà. Aquest li ha dit al botiguer que em portés a una altra botiga. Jo sense entendre ni una paraula d’àrab, i ell sense saber anglès (no li recrimino, eh! que aquí sóc jo el que hauria de parlar àrab...!). L’he seguit i m’ha dut a la botiga. Allà m’han ofert fruits secs mentre m’esperava, estaven molt bons! De cop, un home gran ha arribat a la botiga i s’ha assentat al meu costat. M’ha explicat moltes coses, però en àrab. Resulta que era el pare de la Salam. Hem agafat un taxi, i cap a casa a dinar. Hem fet un cafè i hem estat xerrant una estona. La Salam i la Dània parlen català, clar! També va bé, això d’estar tot el dia “intentant” parlar anglès també cansa, encara que no te’n adonis. M’ha explicat que estan fent un projecte per portar nens palestins cap a Catalunya (i cap a Espanya crec que també) i que resulta que un membre de l’organització no l’han deixat pujar a l’avió a Madrid. Això de cooperar amb el poble palestí és dolent, no ho hauríem de fer. Però no deixarem de fer-ho.

Em sembla que encara no havia apuntat el nom del meu barri. Visc a Almeria! Bé, no ben bé a Almeria... sinó a Almreea. Un barri força “bé”, on la Universitat hi té residència pels visitants i voluntaris com en Nick i jo. Res, que pronuncio tan bé l’àrab i sé tan bé a on visc que sort n’he tingut d’una foto que vaig tirar a l’entrada de l’edifici on visc que hi ha apuntat el nom del lloc. L’he ensenyat a la Salam i ella l’hi ha pogut dir al taxista on m’havien de deixar. Al arribar, he enviat algun correu i he fet una migdiada d’una hora fins les 20h. Per cert, en Nick m’ha ensenyat que en anglès es diu “nap” (o siesta en castellà, però això ja ho sabia jo!).

Ara ja me’n vaig a dormir, però no vull fer-ho sense apuntar el que he començat avui a la universitat. La meva idea és veure si puc fer un treball que relacioni la sociologia, les relacions internacionals i els refugiats palestins. O sigui, mirar d’aplicar el que en teoria he après a la carrera i el que estic aprenent aquí. Tot llegint llibres i articles per anar perfilant l’objecte d’estudi del meu treball, he guardat un parell de coses per acabar la crònica d’avui.

Primer, números:

Segons la UNRWA (l’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats de Palestina a Orient Mitjà), el 30 de juny de 2008 hi havia 4.766.670 refugiats palestins entre Jordània, el Líban, Síria, Cisjordània i Gaza.

Segon, una declaració del poeta palestí Mahmoud Darwish (la traducció torna a ser meva... ja no ho diré més!):

De nosaltres (els palestins) somio en ja no ser ni herois ni víctimes; el que volem és ser éssers humans normals i corrents. Quan un home esdevé un ésser humà normal i exerceix les seves activitats normals, pot estimar el seu país o el pot odiar, pot emigrar o pot quedar-s’hi. Tanmateix, perquè això sigui així, hi ha condicions objectives que ara no es donen. Mentre una persona palestina estigui privada de la seva terra natal, està obligada a ser un esclau d’aquesta terra.

Doncs això, bona nit, i tapa’t!

Salut

Ps.: pare, no estiguis cagat per demà que l’operació anirà bé!!! “Inshalà”, que diuen aquí! (pot dir moltes coses, però jo t’ho dic volen dir que la sort – que per ells és alà i pels cristians és déu – ens acompanyi!!).