El meu primer dia a Balata

Diumenge, a les 11 de matí, vaig sortir de la universitat per anar a Balata. En Samer em va acompanyar, però ell no s’hi va quedar. Em va deixar amb en Mohamed, un home que treballa al Yafa Cultural Center. El camí de la An Najah a Balata van ser d’uns deu minuts, però com tots els camins d’aquí, suficient per percebre l’assetjament militar que va patir Nablus durant els anys de la Segona Intifada, i algun més (Nablus va seguir assetjada i pràcticament incomunicada fins a juliol de 2009). Poc abans d’arribar al camp, a mà esquerra, un edifici governamental completament destrossat. Ara l’estan reconstruint, amb diners del Japó i de la Unió Europea.

En Mohamed m’ha presentat a en Mahmoud, el “relacions internacionals” del Centre. Hem tingut una conversa de més d’una hora. Molt interrompuda, per cert, pel seu fill de tres anys. M’hi entenc tan amb això dels nens, que jo l’hi he demanat si tenia cinc o sis anys... en fi, sort que ho he mig arreglat dient que aquí la gent sembla més madura del que es correspondria amb l’edat. En Mahmoud m’ha semblat un d’aquests homes que, malgrat tot plegat, manté el cap serè. D’aquest cap serè, i d’altres, en depèn el benestar psicològic i emocional dels milers de nens, nenes i homes i dones que han sobreviscut la Intifada al Camp de Balata.

El primer que m’ha comentat en Mahmoud és que si vull entendre Balata, n’he de conèixer la seva història. Massa sovint volem entendre quelcom prescindint del seu passat. Així ens va. Balata té unes característiques “úniques”. Com ja he apuntat en alguna ocasió, és el més gran en quant a població. Alhora, és també el més petit. En algun lloc jo havia llegit que eren 2,5 quilòmetres quadrats, però en Mahmoud m’ha parlat de només un quilòmetre quadrat. Jo crec que, encara que fossin 2,5 i no 1, 25.000 persones són moltes persones per tan poc espai. A Balata va néixer la Primera Intifada i a Balata s’hi van originar les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, a principis de la Segona. Abans de la primera, m’ha comentat, a Balata ja hi havia intifada: el seu primer màrtir data de 1974. Història, molta història té aquest camp. És conegut i reconegut pel seu activisme polític.

Parlant de la primera i de la segona intifada m’ha repetit diverses vegades que no van ser el mateix. La primera, política. La segona, violència. La primera, manifestacions, protestes, vagues. La segona, violència. Entremig, l’establiment de l’Autoritat Nacional Palestina (1994) i els falsos processos de Pau. Entremig, les armes es van anar fent un lloc entre la població palestina. Van esdevenir, m’ha dit, quelcom quasi legal, molta gent en tenia. I, ja se sap, sempre hi ha qui en fa negoci, d’això de les armes. Maleïdes armes. Entre els traficants, molts palestins, però també molts israelians. Maleïts traficants d’armes. Entremig, les colònies no van deixar d’expandir-se. Maleïts colonitzadors.

La Intifada d’Al-Aqsa va esclatar a finals de setembre de l’any 2000. Mentre en teoria s’estava negociant el futur de Jerusalem, l’aleshores líder de l’oposició, Ariel Sharon, al que ja m’he referit en alguna de les cròniques, va anar a passejar-se per l’esplanada de les Mesquites. Tot un acte de provocació que, tal com es diu, va fer vessar el got. Les revoltes palestines van començar el dia que jo feia 19 anys, això és, el 29 de setembre de 2000. La repressió israeliana va ser brutal. En Mahmoud m’ha repetit el que ja m’han dit altres palestins: “aquí som molt emocionals”. I, ha afegit, que sí, que la reacció palestina va ser completament irada, des de la ràbia, des de la frustració, des de la desesperació. Però que ell té la sensació, i em sembla que no deu anar molt errat, de que els soldats israelians estaven esperant aquesta reacció. Els soldats coneixen bé la història dels Territoris Ocupats, doncs en són actors de primera fila des de ja fa massa dècades. Què podien esperar, sinó ràbia i violència?

El cas és que va començar un període de violents enfrontaments en els que, segons l’organització israeliana B’Tselem, 4908 palestins i 1062 israelians van ser assassinats. I Balata va posar els seus. Durant els cinc anys d’Intifada, un promig de més d’un funeral per setmana. Més de 250 balatencs assassinats, m’ha comentat. I setze suïcides menors d’edat. I uns quants més majors d’edat. De fet, ha afegit, de Balata i del casc antic de Nablus, és d’on van sortir la major part de suïcides. Això també caracteritza Balata. I Nablus.

Ha lamentat que molts joves es convertissin en suïcides i, sense voler-ho justificar, m’ha explicat que era fàcil que les diferents faccions els captessin per dur a terme aquestes accions. Quan aquesta vida no té sentit, quan el present es converteix en un malson constant, l’altre vida, el més enllà, pot prendre molta més força, molta més significació. Allà, m’ha dit, aquests joves hi esperen trobar els profetes, el cel. I, de passada, venjar-se per un germà, o per una germana, o per un amic, o per qualsevol conegut que hagués estat assassinat durant alguna de les moltes incursions militars que el camp va patir. Des del Centre, treballen per recuperar la importància del present.

Les dues escola de noies, regentades per la UNRWA, estan ben a prop del Centre. Una va ser ocupada de manera sistemàtica per l’exèrcit. Es va convertir en un centre de detenció i tortura, en una presó dintre les presó que era el camp durant l’Intifada. Les classes, és clar, suspeses durant dies, setmanes i, a voltes, mesos. Fer història de l’escola ha de ser ben dur, no? Les dues entrades principals del camp van esdevenir una mena de frontera infranquejable. Si erets home menor de 25 anys, sortir del camp era pràcticament impossible. A vegades, l’edat per poder sortir del camp eren 35 anys. El primer any, va ser espantós. Amb pocs dies de l’inici de l’Intifada, l’atur va arribar a pràcticament el 100%. Molts dels balatencs tenien les seves feines més enllà de la línia verda i, si ja era prou complicat accedir a Nablus (com us he apuntat, a pocs minuts en cotxe), accedir a Israel es va convertir en quelcom impossible. Els tocs de queda van arruïnar el camp i la vida dels seus habitants.

El mateix Mahmoud m’ha explicat que la seva germana s’havia de llicenciar en dret i, per fer-ho, havia de passar l’últim tràmit a Ramala. Per arribar-hi, van sortir a les sis del matí de casa seva i van començar a caminar per la muntanya. Al cap d’una estona, van poder fer una part del trajecte sobre un burro. Després del burro, un cotxe. Al cap de dues hores i mitja havien passat el checkpoint de Huwara, just a la sortida de Nablus. Diu que estaven desesperats, que van passar molta por. No m’estranya: en aquestes muntanyes, més d’una bala israeliana va convertir a algun palestí en màrtir i, ja de passada, engrandia el sentit que per alguns anava adquirint l’altra vida. Per arribar a Ramala, quatre hores més. Total, a les 12.30 arribaven a Ramala. Avui jo he tardat poc més d’una hora per arribar a Ramala i una altra hora per arribar a Jerusalem.

Hem seguit amb la conversa i m’ha parlat d’un tema molt interessant. Diu que, amb el temps, la segona intifada va anar degenerant. Al final, quan totes les bones persones ja havien estat assassinades o empresonades, tan una facció com l’altra es van convertir en una mena de clans mafiosos. Eren controlades, segons en Mahmoud, per persones que tan els hi feia el nom de l’organització o la causa que aquesta perseguia. De 2005 a 2007, m’ha dit, el carrer era seu. Tant per Nablus com pel camp, arreu hi havia gent armada. Molt tràfic d’armes. Ha qualificat aquest període com a molt pitjor que l’Intifada. Una cosa és que els israelians matin als palestins i una de ben diferent és que els palestins es matin entre ells. Una mena de guerra civil, ha dit. Qualsevol disputa, encara que fos una absoluta tonteria, podia acabar en un tiroteig. No hi havia llei, no hi havia cap mena d’ordre. Palestina es va convertir en un autèntic wild west (aquestes són les paraules que ha fet servir en Mahmoud).

A 2007, la cosa va començar a canviar (per la part Palestina). L’Autoritat Nacional va recuperar el poder; va fer-se, de nou, amb “el control de la situació”. N’estava content, ell, del govern actual. Diu que els palestins van votar a Hamas per castigar a Fatah, per la corrupció i la degeneració de les Brigades, però que ara molts palestins tornarien a votar a Fatah, doncs no volen un estat islàmic com (sempre segons en Mahmoud) sembla que vol establir Hamas a la Franja de Gaza i que, a més, Hamas està fent el que ja feia Fatah, això és, col·locar només als seus simpatitzants. Fa poc vaig llegir que a Gaza, Hamas havia prohibit a les dones fumar en públic. Si això és així, no crec que la majoria de la societat palestina n’estigui contenta. Aquí és quan li he demanat per la divisió dels palestins, i m’ha respòs que és una llàstima, però que la unitat no és impossible. Inshalà.

Ara, diu, la violència ha desaparegut dels carrers de Balata. Però no ha desaparegut de Balata. De forma creixent, cada dia saben de més casos de que els nens i les dones són víctimes de la violència en l’interior de les seves llars. Tampoc ho ha justificat, però m’ha raonat que tanta ràbia acumulada, tant sofriment i tanta frustració sempre s’acaba convertint en violència i que, si no es treu al carrer, es treu a la llar. A l’ocupació se li han sumat les enormes dificultats per trobar feina i això de no tenir feina comporta massa hores lliures per menjar-se el cap i acabar perdent, de nou, el sentit de tot plegat. Doncs, encara que la situació no és la de la Intifada ni la del període de violència intrapalestina, només fa un any que gaudeixen, per dir-ho d’alguna manera, de més mobilitat. Fins a Juliol de 2009, sortir del Camp i de Nablus era molt, molt, molt, emprenyador, ha dit. Costarà molt reconstruir tot el que s’ha destrossat. I no em refereixo, només, als edificis. Hi ha coses que costen molt més de reconstruir.

Després he sortit una estona amb en Faisal, un jove que treballa al centre. Hem donat una petita volta pel camp. Suficient perquè ell m’expliqués quatre coses més. Abans de sortir del centre, per exemple, m’ha ensenyat el teatre que tenen. Hi havia tot un grup de nois i noies assajant. Definitivament, el teatre ha de ser una bona manera per convertir la ràbia en creació o, millor dit, l’ocupació en creació. Hem tornat a treure el tema de la violència i, tal com m’havia comentat en Mahmoud, la canalla cada dia es baralla més pels carrers del camp. Des del centre, es mira de canalitzar tota aquesta energia per altres vies més constructives.

Quan he entrat al primer carreró del camp, el sol ha desaparegut. Els edificis estan tan i tan junts, que gairebé no hi passa ni un bri de llum. Després d’aquest, un altre, i un altre, i un altre, i un no parar de carrerons. O passadissos? Ells en diuen “zugga”, però em sembla que nosaltres no tenim una paraula per descriure-ho. De fet, m’han dit que en anglès no hi havia paraula. Dubto, doncs, que la tinguem en català. Les paraules, també ens diuen molt del que és una realitat social, oi? Si no tenim la paraula és perquè nosaltres no tenim aquesta mena de passadissos de poc més d’un metre d’ample. Si ells l’han forjat, és perquè el camp és això i dos carrers més: el Carrer de les Escoles i el Carrer del Mercat. Més simple, impossible. Però que complicat que és entendre Balata...

Quan en Faisal m’ha deixat, m’he mirat de perdre pel camp. Impossible. És tan petit que sempre, poc o molt, saps on estàs. M’he fixat en els pòsters dels màrtirs i realment eren tots molt joves. M’han convidat a dinar a un restaurant, el d’en Mohamed Ali, però no tenia gana i ho hem deixat amb una sucosa conversa només interrompuda per l’hora de la pregaria. L’hi he demanat un desig i ho ha tingut claríssim: acabar amb Balata. O, el que és el mateix, solucionar el tema dels refugiat. Quina cara feia l’home quan em deia que ell l’únic que desitjava és deixar l’estatus de refugiat al passat i trepitjar el present com un home amb tots els drets. És clar, tota una vida sense poder-ho fer...

El futbol també ocupa una part important de la vida dels balatencs. Si a nosaltres ens serveix per fugir d’estudi, per esbargir-nos, doncs imagina’t pels balatencs! Quan parlen de futbol, no parlen de res més que de futbol! Així que, he pensat, segueix la beta a aquesta canalla que no para de demanar-te pel barça i els seus jugadors. Així he acabat a un altre restaurant, o paradeta on hi fan menjar. De nou, m’han volgut convidar. Ara, ja tenia més gana. El que passa és que el de la paradeta era del Real Madrid... en fi, després de posar-me un braçalet del Barça que m’han regalat, he accedit a menjar amb ell. Això de dinar a mig de Balata en el restaurant d’un gran aficionat del Real Madrid... no sabia si explicar-vos-ho però, al capdavall, això també forma part de la meva primera estada a Balata.

Mentre menjava l’entrepà d’humus que m’ha fet m’he fixat en una foto penjada a la paret. El seu germà, fotògraf, va ser assassinat per un franctirador durant l’Intifada. Per beure, m’ha posat un suc de fruites. De Yafa, m’ha dit. I jo li he dit, a sí? I m’ha respòs, si, de la Palestina del 1948, d’on venim tots nosaltres. Història. Amb l’estomac satisfet, he intentat tornar a Nablus. M’ha costat prou. Abans, de pujar al taxi de tornada, he passat per una barberia, per una farmàcia i per una d’aquestes botigues on hi ha ordinadors i la gent es connecta a Internet. El camp de Balata segueix viu, molt viu. I resisteix.

Per cert, mentre passejava per Balata hi ha hagut un nen malparit que m’ha seguit un bon tros apuntant-me amb una pistola de plàstic. El que passa és que jo no ho veia tant clar que només fos de joguina i pensava que era d’aquelles que disparen aquella mena de bales de goma. La veritat és que m’he espantat una mica! No em puc imaginar la por que haguera passat jo, a Balata, enmig de l’Intifada...

Salut