Qalqiliah

A les 10h hem marxat cap a Qalqiliah. Una mitja horeta de camí, i uns quants assentaments. Si entreu a l’enllaç, i busqueu Nablus (una mica amunt del mapa) veureu que hi ha una carretera que va cap a l’oest, cap a Qalqiliah. Tot el que és de color blau, blau clar o blau més clar, són assentaments. Sí, colònies jueves en les que els palestins hi tenen prohibit l’accés tot i estar en territori palestí. Els diferents governs israelians, especialment a partir dels anomenats “processos de pau” (a partir de la Conferència de Madrid de 1991), han anat construint la pau construint assentaments, colònies. O sigui, mentre deien parlar de pau, acceleraven la colonització de Palestina. Parlar de colonització al S. XXI és tan gruixut que sembla impossible. Però aquesta és la realitat, no només d’aquesta carretera, sinó de tot Cisjordània. Una vergonya.

Una vegada arribant a Qalqiliah, gairebé no ens hem donat compte de que passàvem una part del mur. A l’entrada és més baix que en altres parts de la zona, però no perquè sigui més baix és menys mur. Tens aquella entrada i si no passes per allà no entres a Qalqiliah, ni en surts. Entrada controlada per l’exèrcit, clar! Quan ens ha deixat el taxi feia molta calor i gairebé no sabíem on anar. Uns nens ens han animat el camí cap a no sé ben bé on que ha acabat sent el camí cap al mur. Ja més alt, ja més imponent, el mur. Quan veus aquests parts del mur sembla que t’hagi de caure al damunt. Per desgràcia pels palestins, no ens ha caigut al damunt. Costa, fins i tot, descriure la sensació. De fet, penso que és impossible fer-se’n a la idea si un no viu aquí el dia a dia, l’any a any.

Al mur, ens hem trobat un grup d’anglesos amb un “guia” palestí. Ens ha anat perfecte! Ens hem apuntat al seu grup i hem agafat un taxi que ens ha portat a un poble de la zona. Bé, ens ha portat a allà on hi havia un poble i ara hi ha assentaments i “tanca de seguretat”. L’avi del guia el van fer moure el 1948, al 1967 (quan Israel va ocupar Gaza i Cisjordània, fins aleshores sota control Egipci i Jordà respectivament), el van tornar a fer moure ara fa uns anys amb la construcció del mur, i encara el van fer moure més endins perquè resulta que no estava a prou distància del mur. Des del 67, cada vegada més endins de la “línea verda” que és el que en teoria marca la línia de l’armistici d’aquesta guerra del 1967. Línea que marca, en teoria també, el que haurien de ser les fronteres d’un futur estat palestí amb les d’Israel. Tanmateix, com deia en Nick tot de camí a Qalqiliah: “they don’t follow the rules” o, també ha dit, “people don’t learn from history”.

En Nick està aquí perquè té interès en conèixer la cultura àrab. L’interès pel conflicte no és el motiu de la seva estada. De fet, diria que l’interès pel conflicte l’hi ha vingut estant aquí, vivint aquesta realitat. Demà li demanaré ben bé. Això em porta a explicar-vos que els anglesos estaven per aquí perquè estan un mes en una escola jueva de Jerusalem estudiant història del judaisme. Certament, m’ha sorprès. Un d’ells m’ha explicat que tenia família israeliana i que l’any passat va passar deu mesos en un kibbutz. Veure tot aquelles terres on abans hi havia hagut camps de llimoners, oliveres i altres plantes, totalment devastades per la construcció del mur i dels assentaments, també els ha impactat.

Tornant ja ens hem donat més compte del mur de l’entrada (i sortida) de Qalqiliah. Ja penjaré alguna foto (no n’estic tirant gaires) on es veu al soldat a la seva torre de control controlant que els palestins es portin bé. Tornant, de nou hem vist els assentaments, i alguns colons pujant i baixant de diferents cotxes. I soldats, i jeeps de l’exèrcit, i altres tipus de vehicles que no sé ni què eren. M’ha donat la sensació que és com si uns lladres entressin a casa meva i els mateixos lladres es portessin una mena de policia perquè jo no els pogués fer fora. No sé si m’explico? De fet, potser és al revés. Aquesta policia (exèrcit i governants) és qui invita a jueus d’arreu del món a venir a “Terra Santa”, a colonitzar el territori palestí. A ocupar, que així s’aconsegueix la pau, home! Bé, si el dret internacional diu que això no es pot fer, com és que sí que es pot fer? They don’t follow the rules...

En fi, que hem arribat a Nablus i hem anat al centre comercial a comprar coses que ens faltaven. En Nick, que el iogurt que ell tenia al pis era israelià i se li havia acabat, s’ha comprat més iogurt. Aquesta vegada, palestí. M’ho ha ensenyat al arribar a casa. Ahir li vaig parlar del boicot, i avui l’ha començat a practicar. Al pagar, ens han demanat què ens havia portat a Nablus. Al dir-los que estem a la An Najah, ens ha preguntat per si coneixíem a un professor que era amic del que cobrava. En Nick el coneixia. I el dependent l’hi ha explicat que, fa uns anys, l’exèrcit d’Israel havia assassinat a la mare d’aquest professor. No recordo haver sentit a parlar d’aquest atemptat.

Apa, fins la pròxima. Ara em toca rumiar què faig demà: Nablus o Jenin? Us deixo amb un nou enllaç. Una imatge val més que mil paraules, no? Es tracta d’una foto aèria en que es veu l’estat amb què va quedar el camp de refugiats de Jenin després d’una llarga incursió de l’exèrcit durant el mes d’abril de 2002.

Salut